Monestir de Santa Maria de Ripoll

La fundació de Santa Maria de Ripoll es pot datar vers l’any 879, quan Guifré el Pelós confià al sacerdot Daguí la constitució d’una comunitat benedictina

El monestir prengué ràpidament volada, i entre la fundació i l’any 1032, la basílica de Santa Maria fou construïda de nou tres vegades, cada vegada amb un temple més gran, alhora que eren ampliades les dependències monacals. En aquest any 1032, l’abat Oliba consagrà de nou el temple, després d’haver-lo engrandit pels peus, amb un nou cos de l’edifici format per dues torres, i per la capçalera, bastint un grandiós transsepte amb set absis. Amb l’abat Oliba l’esplendor del monestir es veié enormement potenciada.

Si al s. X el monestir ja era una escola monàstica important, al llarg dels segles X i XI la biblioteca s’anà enriquint amb obres importants, no sols en el camp religiós, sinó també en el camp del dret, la història, la física, etc. Amb Oliba prengué una forta embranzida i es realitzaren, entre d’altres, les famoses bíblies miniades de Ripoll.

Al s. XIII s’inicià la davallada del monestir, agreujada pel despoblament del s. XIV, la independència de Montserrat i els terratrèmols de principis del s. XV. Ripoll ja no recuperaria més l’esplendor del s. XI, malgrat les posteriors reformes. L’any 1835 la comunitat fou exclaustrada i el monestir saquejat, i durant els anys següents s’anà arruïnant. Vers el 1886 s’inicià la restauració del monestir, capitanejada per el bisbe Morgades i finançada pel poble i per les entitats culturals. Després de la reconstrucció, l’any 1893, el temple de Santa Maria es convertí en església parroquial, en detriment de l’església de Sant Pere, que ho havia estat fins aleshores. 

La restauració fou duta a terme per l’arquitecte Elies Rogent, el qual intentà retornar l’edifici l’esperit de la basílica feta per Oliba. Amb la reconstrucció es conservà el transsepte de set absis, decorada exteriorment amb lesenes i arcuacions cegues. En a façana, la torre esquerra es corona amb merlets, i la torre dreta, mutilada, fou acabada en coberta piramidal. No es recuperaren les modificacions fetes al llarg dels segles, com les voltes gòtiques del s. XV o la nova disposició de tres naus, feta al s. XIX; es retornà a la volta de canó i a les cinc naus del s. X.

Es conservà, evidentment, la portada, una obra construïda en el s. XII a l’entrada del temple i considerada l’obra d’escultura romànica més important de Catalunya. Formant una mena d’arc de triomf, amb la porta del temple al centre, la portada es troba dividida en set franges horitzontals separades per frisos, en els quals es representen escenes històriques i al·legòriques inspirades en els llibres sagrats. En l’interior del temple hi ha enterrats, entre molts d’altres personatges, el comte Guifré el Pelós i el bisbe Josep Morgades. El claustre és també una construcció monàstica important que, malgrat en les diferents èpoques en les que fou construït, guarda una considerable homogeneïtat. De forma trapezoïdal, consta de dues galeries superposades. Fou reconstruït, juntament amb l’església, a finals del s. XIX.