Monestir de Santa Maria de Lluçà

Bisbat de Vic

Plaça de l'Església, s/n

08514 Lluçà

Osona

93 853 01 30

Durada recomanada de la visita:30 min.

Nivell de protecció patrimonial: BCIN

El 21 de juny de l'any 905 el bisbe de Vic Idalguer consagrà l’església de Santa Maria de Lluçà. Amb aquest acte es restaurava el culte en un lloc on ja n'hi havia hagut anteriorment, tot i que no se'n tinguin notícies precises

Santa Maria de Lluçà era la principal parròquia del terme del castell de Lluçà, nucli d`un extens terme que configurà una important entitat històrica del Lluçanès. A mitjans s.XII es fundà en l’església de Santa Maria un monestir canonical. No se sap la data exacta de la fundació; el primer document que parla d’una comunitat de canonges jurídicament constituïda data de l’any 1168. El monestir, regit per la regla de Sant Agustí, es consolidà i anar prosperant fins a la primera meitat del s.XIV, quan la crisi que afectà a tota Europa i el mal govern del prior van iniciar una decadència que ja no tindria aturador. Els  terratrèmols  que afectaren el país en la primera meitat del  s.XV i una sèrie de priors comendataris, que no residien al monestir, acabaren per donar el cop definitiu a la canònica. A principi del s.XVI la canònica havia deixat pràcticament d’existir.

El temple que es va consagrar l’any 905 estava format per una nau amb un petit creuer, en el qual hi havia un absis central i una absidiola a cada extrem. La capçalera estava rodejada per sepultures antropomorfes. Aquesta església desaparegué a finals del s.XII, al ser substituïda per un nou temple, més gran, que, si bé amb moltes modificacions, és el que ha arribat als nostres dies. Poques modificacions s’hi realitzaren fins al s.XV, quan els terratrèmols dels anys 1428 i 1448 ensorraren la volta de l’església, el campanar i bona  part de les edificacions  monàstiques. Les obres de reparació s’iniciaren ràpidament, refent-se la volta de l’església. La construcció del campanar vingué més tard, en un període entre 1581 i 1661; fou construït en estil barroc, amb planta quadrada i tres pisos, l’últim amb quatre finestrals per a les campanes, i acabat en terrat, amb una barana de ferro fos. Al s.XVIII es reféu la façana, possiblement vers 1661, conservant  la ferramenta romànica de la porta malgrat haver modificat el  portal. També en aquest segle es construí la sagristia, s’arrebossà l’interior de l’església i es buidaren en el mur fornícules per a altars laterals. Vers 1765 es mutilà l’absidiola esquerra per  a construir  la  capella  del Santíssim Sagrament, al costat del campanar, i  es  decorà l’interior del temple amb motllures de guix, seguint l’estil barroc.

El claustre de  Lluçà és una petita peça que centra tot el conjunt arquitectònic. De proporcions reduïdes i de planta irregular, actualment només té un pis d’alçada, ja que el pis superior fou suprimit en les obres de 1967. Les dates i altres interrogants entorn de la construcció del claustre son encara avui difícils  de resoldre, per manca d’una exploració arqueològica  exhaustiva  i sobretot sense conèixer el procés de restauració dels anys 60, que no va ésser prou documentat. Formen el claustre  quatre  galeries, de desigual llargada, amb un total de 18 arcs sostinguts per 22 columnes i igual nombre de capitells (excepte dos, que foren substituïts per daus de pedra). Els capitells són esculpits amb temes vegetals i de bestiari, amb cornises d’entre llaços, palmetes i altres ornaments. En les parets del claustre hi ha  dos  sarcòfags de pedra, dels segles XIII i XIV, a més d’altres escultures de pedra treballada penjades en mènsules. El subsòl del claustre és sembrat de tombes antropomorfes, descobertes i excavades recentment, algunes de les  quals s’han deixat al descobert, tapades amb vidres gruixuts. També se’n troben en l’interior i en l’exterior del temple.

Les pintures gòtiques que es guarden en unes sales contigües al claustre i a l’església foren descobertes l’any 1954. Realitzades al s.XIV, ornaven el sotacor i la part anterior del cor. Més tard foren recobertes amb una capa de calç i pintura. A 1961 foren arrencades i fixades sobre tela, i des de 1963 s’exposen al públic. Són nou els fragments que se’n conserven, de mides i proporcions diferents, i formen part d’un conjunt  on hi havia representat un pantocràtor al centre flanquejat a dreta i esquerra per escenes de les vides de Jesucrist i de Sant Agustí.

Al Museu Episcopal de  Vic es conserven dues obres d’art  procedents de l’església de Santa Maria: una creu d’altar, de la segona meitat del s.XIII, amb la imatge del crucificat pintada directament sobre la fusta de suport, d’estil ja gòtic, i un revestiment d’altar. El revestiment està format per una taula frontal  i dos  laterals,  pintats en la segona meitat del s.XIII. Els motius de la decoració  son  marians, amb una  imatge de la Mare  de Déu en el centre del frontal, i amb temes relatius a la seva vida pintats al voltant de la imatge i també en  els dos laterals. Sembla que el frontal no és pintat per la mateixa persona que pintà els laterals, o en tot cas l’artista experimentà una forta evolució pictòrica entre obra i obra. Totes aquestes peces conservades al museu tenen una reproducció instal·lada en l’església de Santa Maria.