Basílica de Santa Maria del Pi de Barcelona

La parròquia de Santa Maria del Pi, el nom de la qual podria derivar d’una creença popular que parla de la troballa d’una imatge de la Verge dins la soca d’un pi, és una de les mostres més significativa del gòtic català a Barcelona.

Segons fonts no documentals, el lloc que ocupa avui l’edifici parroquial de Santa Maria del Pi era ja ocupat al s. V per una església paleocristiana. Del que si es té constància és d’un edifici fora muralla existent el 987. És possible doncs que la parròquia actual, construïda majoritàriament en època gòtica (1319-1391), utilitzes com a base una edificació anterior d’estil romànic de la que en coneixem ben poc, per manca de intervencions arqueològiques.  

La vida de l’edifici ha passat per diferents periples, des d’un terratrèmol al s. XV als bombardejos de la Guerra de Successió de 1714, que van portar a les restauracions de Joan Fiter de 1717 i de Francisco de Paula Villar entre 1863-84 en les que es van eliminar les manifestacions barroques afegides. En 1926 va ser nomenada Basílica Menor de Barcelona. La Guerra Civil tampoc va passar-hi de llarg; l’església va ser cremada el 1936 destruint  bona part de la decoració interior: l’orgue de 1808, el retaule major, i les silleres neoclàssiques de 1868, actualment subsistides per les barroques del 1771 de Josep Mas Dordal. També va caure el rosetó de la porta principal, reconstruït entre 1939-1949 per Josep Maria Jujol, que es va inspirar en fotografies antigues i mostres d’altres obres gòtiques per a fer una restauració historicista. L’altar, obra de Joaquim Ros i Rais (1967) i el presbiteri, que conté una imatge de la Verge d’Enric Monjo (1973), també van ser renovat.

Pel que fa a l’edifici, té una planta de nau única de grans dimensions amb coberta de volta de creueria i capelles entre els contraforts. L’absis és poligonal i està cobert amb una volta radial. Sobre les capelles laterals s’obre tot un claristori de finestres amb vitralls, els més antics dels quals daten de 1718. 

L’edifici te tres façanes. La porta principal, emmarcada entre dues torres octogonals, està decorada amb arcaries cegues i motllures d’estil gòtic. El protagonisme el té el timpà que conté una imatge esculpida de la Verge amb el nen, i sobre el dintell una bateria de busts identificats com Maria i els apòstols. Hi ha també l’escut de la ciutat i el de la parròquia, així com també decoració en forma de pinyes fent referència a l’advocació de l’església. La porta lateral, coneguda com porta de l’avemaria, conserva, a part de les arquivoltes gòtiques, l’imposta i alguns capitells esculpits de l’edifici romànic. Hi ha encara una tercera porta a l’absis que data de 1578, i antigament donava pas al presbiteri, que era una estructura annexa. 

A l’exterior també veiem el campanar, d’entre 1379 i 1497, construït sota la promoció de Pere el Cerimoniós. Es relaciona el nom de Bartomeu Mas com artífex de la última etapa constructiva de l’estructura de 54 metres i perfil octogonal.

Cal fer referència també a la importància de la capella de música, activa des del s. XVII fins el 1936 i reactivada actualment, així com el museu del tresor que guarda obres molt destacades d’orfebreria i pintura amb grans noms de l’art català.