L’església parroquial, vertebradora de la comunitat local

Fa gairebé mil anys que sobre el territori de Catalunya s’hi assenta una xarxa parroquial que cobreix fins al més petit racó del país. No hi ha un pam de terra catalana que no estigui adscrit a una parròquia. Les demarcacions parroquials es reparteixen tota la nostra geografia i, llevat de casos excepcionals, els serveis parroquials cada català els rep de la parròquia que li correspon en funció del lloc on habita.

Durant la major part d’aquests darrers mil anys les persones quedaven inserides en la societat en funció de la seva pertinença a l’Església. Per això les demarcacions parroquials han configurat la terra catalana fins al punt que sovint dir parròquia ha esdevingut un sinònim de municipi.

Aquesta situació mantinguda en el temps pot induir a creure que la parròquia és una estructura essencial en l’organització teòrica de l’Església. En realitat no és així. La parròquia tal com s’entén avui, malgrat el seu arrelament i el seu prestigi, no és més que una eina que ha estat molt pràctica, però que és accidental i que podria ser substituïda per una altra forma organitzativa més adequada als signes dels temps sense que variés res d’allò que és primordial en la vida comunitària cristiana.

Allò que és essencial en l’organització eclesiàstica són les seus episcopals les quals des de molt antic es repartiren l’administració religiosa a través de circumscripcions que, seguin el vocabulari civil, denominaren diòcesis i que, en general, s’assentaren sobre les divisions administratives polítiques.

Certament en l’Església paleocristiana no només hi havia comunitats cristianes al voltant de les seus episcopals establertes en els grans centres administratius romans. També hi havia grups de creients en ciutats secundàries i fins i tot en vil·les rurals. Aquests grups podien tenir els seus temples, a voltes denominats basíliques, i oratoris privats que disposaven d’algun prevere al seu servei i que estaven sotmesos al bisbe diocesà. Es tractaria de l’embrió d’allò que amb els segles esdevindrien les parròquies, tot i que el terme parròquia no es fa habitual fins més endavant.

Però el cristianisme tardo romà no era general ni estava implantat arreu. Fins i tot allà on estava implantat podia, a vegades, ser superficial i poc interioritzat. Per això amb l’arribada de l’islam va restar reduït a la mínima expressió. Serà amb la posterior conquesta, repoblació i organització del territori portada a terme des del nord que anirà prenent força el model organitzatiu parroquial.

El mot parròquia és un cultisme procedent del grec, que originàriament designaria un veïnat. A voltes s’utilitzà com a sinònim de diòcesi i finalment fou pres per l’Església per donar nom a la nova administració amb la que es pretenia configurar el territori.

De fet, a mesura que es van anar prenent terres que havien restat sota la influència musulmana, per tal de repoblar-les i controlar-les es va recórrer molt sovint als monestirs. Foren els mateixos monestirs, els nobles propietaris del territori, o fins i tot els habitants pel seu compte, els que feren construir esglésies que aglutinessin i cristianitzessin les comunitats humanes del seu entorn i les dotaren d’objectes litúrgics i de rendes per mantenir el culte. Però, malgrat tot, els bisbats aconseguiren que tots aquests temples haguessin de ser consagrats necessàriament pel bisbe en una cerimònia solemne en la qual no tan sols es sacralitzava l’edifici, sinó que també s’establia al seu voltant el cementiri i la sagrera. El fet que aquest terreny fos sagrat, protegit per la legislació canònica, feu que es concentressin al seu interior els habitatges i serví per a crear nuclis de població. A més, en el mateix moment de la consagració del temple, s’establien els delmes i les primícies i altres deixes per al manteniment de l’edifici, dels clergues que el servien, del culte i dels pobres.

Quan l’expansió cristiana arribà a la Catalunya Nova aquest model ja estava prou consolidat i a grans trets es mantingué en la colonització del nou territori.
D’aquesta manera entre els segles X i XII tot Catalunya quedà coberta per un mosaic de parròquies vinculades als respectius bisbats. El moment coincidí amb la reforma gregoriana de l’Església, a la segona meitat del segle XI, i amb la reorganització eclesiàstica catalana de finals del segle XII. En l’estructuració del país el pes del cristianisme hi ha estat essencial, ja que s’ha construït sobre les demarcacions de les parròquies, cadascuna de les quals pertanyia a un bisbat.

Al servei de la parròquia, a més del rector hi havia alguns clergues amb funcions diverses: els diaques o levites, els hebdomadaris i el monjo. Amb el temps van acabar sent substituïts pels vicaris, excepte el monjo les tasques del qual passaren als sagristans laics.

La població tenia un arrelat sentit de pertinença a la seva parròquia. Els parroquians s’hi sentien vinculats, hi celebraven les festes, hi batejaven els fills i hi eren enterrats. El manteniment i la millora de les instal·lacions parroquials era la responsabilitat dels fidels que hi eren representats a través dels obrers parroquials. La parròquia ha estat durant segles el principal element aglutinador de les poblacions rurals catalanes, el centre privilegiat de formació cultural i religiosa per a la major part de la població i el lligam indefugible entre el poble cristià i l’Església diocesana.

Lentament s’anaren afinant les formes d’organització i les parròquies s’agruparen en deganats i, en temps més recents, en arxiprestats.
En la pràctica la piràmide organitzativa teòrica es complicava, especialment en parròquies creades per monestirs o per grans senyors que pretenien controlar-les. Aleshores s’esdevenien les topades amb els bisbes que en tenien la cura pastoral i que amb el temps van tendir a controlar del tot l’organització parroquial.

En el segle XIII s’inicien les visites pastorals ordenades pels bisbes per controlar la bona marxa de les parròquies. És el mateix moment que els bisbes imposaran definitivament el seu govern pastoral sobre aquelles parròquies que depenien dels monestirs i altres institucions.

En canvi la profunda crisi catalana de la segona meitat del segle XIV i tot el XV incidirà negativament en el món parroquial de la mateixa manera que ho faran en diversos sentits els moments crítics o àlgids dels segles posteriors.

Es pot entendre, doncs , que coincidint amb els moments d’esplendor del creixement parroquial abundin en les nostres terres els magnífics edificis parroquials que poden ser romànics o gòtics, o d’altres estils, segons les zones organitzades o repoblades en cada moment.

Si l’Església s’ha implantat en el territori a través de l’estructura parroquial és natural que aquesta hagi anat evolucionant d’acord amb les característiques diverses de les èpoques històriques que ha travessat. En són testimoni nombroses realitats materials que avui són una part essencial del patrimoni històric i cultural català. De fet els edificis parroquials solen ser una amalgama de construccions que palesen l’esdevenir històric de la comunitat.

Al costat dels temples, marcats per l’estil propi de l’època en que foren bastits, és freqüent trobar-hi les rectories destinades a habitatge dels clergues que serveixen la institució parroquial. De la mateixa manera s’escampen arreu de la nostra terra capelles, pedrons, comunidors, creus de terme, calvaris i altres construccions alçades per la devoció popular o per la religiositat d’altres temps.
Els campanars de les parròquies són generalment un dels elements bàsics que identifiquen la majoria dels nostres pobles i ciutats, igual que ho és el so de les campanes, o ho poden ser elements destacats dels tresors parroquials: creus processionals, custòdies, reliquiaris… Totes aquestes construccions i aquests elements solen formar part de les mostres més representatives de la cultura local. Tot plegat constitueix un ric ventall que documenta l’evolució històrica, artística, etnològica i cultural d’aquest país i de cadascun dels seus pobles.

Els moviments gremials medievals i les associacions piadoses posteriors que propiciaren la creació de confraries han donat lloc a la construcció d’imatges, capelles laterals i retaules que avui enriqueixen el valor cultural dels nostres edificis parroquials.

Més enllà del culte i de les funcions purament litúrgiques la comunitat cristiana ha de desenvolupar en el seu entorn funcions socials que també formen part de l’essència de la fe. Per això és tan habitual trobar, vinculats a les parròquies, edificis destinats a escoles, hospitals, biblioteques, centres recreatius i altres instal·lacions. Alguns tenen interès patrimonial perquè són obra de professionals prestigiosos d’altres èpoques i molts són punts de referència del seu entorn a causa de la seva incidència en la vida social de la població.

Moltes d’aquestes realitzacions materials de caire civil són la conseqüència d’accions eclesials per aproximar-se al món obrer. L’Església, prou ben assentada en les societats rurals, va veure a partir de la industrialització del segle XIX com el proletariat urbà se n’allunyava i va portar a terme una sèrie d’accions per atraure’l. Però en els casos més agosarats no passà de proposar un socialisme catòlic de caire paternalista. L’èxit d’aquestes temptatives fou, naturalment, molt limitat.

En canvi el clergat i les comunitats parroquials locals han mantingut una notable vinculació amb la cultura i la llengua catalanes que ha donat fruits de gran nivell fins i tot quan les actituds de la jerarquia, tant civil com eclesiàstica, hi anaven en contra.

Contemplant els edificis fàcilment es detecten arreu nombroses transformacions de mitjan segle XX. Són el resultats de les reconstruccions posteriors als fets revolucionaris de 1936 que malmeteren bona part del patrimoni parroquial català. Les destruccions foren justament la conseqüència de la visió de bona part del proletariat que mirava l’Església com una institució allunyada de les seves inquietuds i vinculada a la burgesia.

En canvi a partí de la renovació centrada en el Concili Vaticà II hi hagué un apropament entre les parròquies i els moviments reivindicatius obrers. Moltes parròquies acolliren activitats socials i en favor de la democràcia.
Avui la institució parroquial, que segueix essent la base popular de la implantació del cristianisme en la realitat social catalana, passa per moments de crisi, com totes les institucions associatives. L’èxit d’alguns grups vinculats al tradicionalisme ideològic o a moviments carismàtics cristians, molt centrats en l’espiritualisme, és difícilment exportable de forma general a la realitat parroquial que, per naturalesa, està encarnada en els problemes quotidians de la societat que l’envolta.

Probablement les properes dècades veuran un canvi radical i un trencament en la continuïtat parroquial que ha marcat una mil·lenni de la història i de la fe a Catalunya. Però, malgrat tot, la xarxa parroquial avui és encara una de les forces més potents amb que pot comptar l’Església catalana.