Les figures del pessebre

Una de les manifestacions més entranyables de la celebració del Nadal és, sens dubte, el muntatge de pessebres als menjadors de les cases de la Mediterrània cristiana. A cavall entre els Evangelis i la recreació d’una mena de costumisme rural acrític, els protagonistes del naixement de Jesús ocupen el seu lloc i ens expliquen la seva història en un diorama fet de molsa, suro, fustes i farina, ple de tendresa, tradició i alguna llicència profana.

Ens ha semblat una bona idea mirar un per un els personatges que en formen part. Hem demanat a Joan Rosàs, historiador i bon coneixedor de la cultura artística i popular cristiana, que faci una mirada a cadascun d’ells, i hem demanat al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal que ens ajudi a il·lustrar els protagonistes amb imatges de les seves col·leccions.

Esperem que aquests textos ens ajudin a viure Nadal més intensament, i que el coneixement i l’estima pel nostre patrimoni cultural ens refermi en la voluntat de treballar pels valors de la pau, la fraternitat i l’humanisme integrador en un món sense exclosos.

Maria

– I això, com pot ser?

– El poder del Més Alt et cobrirà amb l’ombra.

– Fiat

No va caldre explicar-li res més. Era així de senzill. Al qui omple els pobres de béns, li calia una noia senzilla, ben buida de tot, per poder-la omplir tota de gràcia.

Aquell que no cap en tot l’orbe sencer, va voler-se recloure en les teves entranyes, santa Mare de Déu. I ara surt de dins teu, de molt endins, allà enllà de mitjanit, en una alenada de silenci.

Els pastors, en entrar dins la cova, han sentit la fragància subtil. Eres tu, humil violeta boscana florida en el glaç. Tu, que vivies verge a casa teva, ara ets mare que s’alegra amb el seu fill.

Maria, pont sobre l’abisme, per a nosaltres insalvable, que separa Déu etern i carn mortal. Amb tu han entrat dins de la cova les dones perseguides, les pobres rebutjades, les solteres embarassades, les casades repudiades, les mares dels sense-sostre, les que no es podran permetre ni un dia de rebutjar un rosegó, les que venen darrere dels últims. Allà dintre, totes elles, en tu, engendren Déu.

Mare de l’Església. D’aquella que fa néixer el Crist, cada dia, enmig dels homes.

El nen Jesús

Pintors, escultors o figuraires, posats a fer l’infant Jesús, en general, hi passen de puntetes. Ja podeu anar seguint estils i autors. No en trobareu pas gaires on l’artista s’hi hagi escarrassat.

És tan petit, tan poqueta cosa que, de tots els personatges de la cova, és el que troben que requereix menys atenció. Perquè hi haurien d’esmerçar més temps si, al capdavall, un nen només ve a ser un projecte d’home que ja veurem si arribarà a bon terme?

Segurament és per això que Déu vol fer-se nen. Totalment indefens, insignificant, en mans dels altres. I tanmateix…

Hi ha pessebristes primmirats que, per assegurar la perspectiva, fixen un punt de fuga central a l’horitzó. I des d’allà, amb dos cordills, treuen la proporció de cada cosa: com més propera al punt de fuga, més petita. Fins a esdevenir invisible al fons de tot.

Jesús al naixement és com el punt de fuga. Ningú no hi para esment, de tan petit. I tanmateix és només per ell que tot troba el seu lloc, que tot s’ordena. Que els àngels i els pastors, els reis, el bestiar, fins i tot els estels, tot pren el seu sentit. Només que, a l’inrevés del punt de fuga, el Jesuset tot ho fa engrandir com més a prop ho té. El que és a tocar d’Ell es divinitza.

Josep

No ho trobo estrany, que hi posi aquesta cara. Si després de tot plegat encara encén el foc i passa la bugada. És ben bé que aquest home és un calçasses. O potser alguna cosa pitjor.

Us hi heu fixat que no seu eixarrancat ni quan viatja tot sol en un vagó de metro?

I no vull parlar del tema de les relacions acordades.

De ben segur que és un feminista radical, un igualitari. Un antipatriarcal.

Qualsevol dia és capaç, aquí al mig dels reis i dels pastors, de fer servir el femení genèric.

M’agradaria saber on tenia el cap el primer que el va titular “gloriós patriarca”.

I no és perquè no s’adoni de la realitat. La veu ben clara. Treballa de fuster. Toca matèria. Per això dubta, amb els dits a la galta. I després del dubte, la fe. Creure és confiar malgrat el dubte.

Ai, bon Josep, home de fe, tu vas néixer més de 2000 anys a l’avançada! Tu ets el segle XXII infiltrat en el pessebre. Tu ets sant i per això estàs més enllà del temps. De tots els temps. Del segle primer i del segle trenta. Perquè com els sants vas fer entrar el teu temps en el de l’eternitat divina.

El bou i la mula

No és pas brau. L’han castrat, l’han ajovat, l’han avesat a trescar davant l’arada. Ara, que els camps ja són sembrats, reposa, la còrpora immensa jaient damunt la palla. Gran i fort, no té pas por. Contempla, confiat, la cova freda. I no li reca d’aviar pels narius una mica de baf ben calent vers l’infant que tremola. Bou de fang, mig escornat, del meu pessebre. Poble creient, confiat, que escalfa la Paraula que es fa natura humana.

Guita, de mal fiar, sempre amatent a resquitar-se d’un greuge antic. Te la farà quan ja no te l’esperis. Tossuda. Contumaç. No hi pot fer res, si és d’aquesta mena. I, tanmateix, la mula malcreient jau a prop de l’infant. Tan a prop com el bou. Més a prop que els pastors i que els àngels. Ell no sabria triar entre el bou i la mula.

Quin misteri tan gran, quin senyal admirable, que fossin els animals els primers de veure el Senyor, tot just nat, ajagut al pessebre.

Quin misteri tan gran que Déu del cel és faci carn animal com la nostra.

Els àngels

Al pic de l’hivern, la nit més freda i llarga, quan la natura ha mort i la gent dubta si ja mai més sortirà el sol, tancats en una cova –la roca dura on res no hi creix- una noia verge, un home cast, dues velles xarugues llevadores, castrat el bou, híbrid eixorc la mula i l’àngel que no està per segons quina mena de coses. Allà on no hi pot néixer res, ve al món la font mateixa de la vida.

Només els àngels –ells, que diu que no tenen sexe- ho poden mig entendre.

Ho pot tot l’Amor que mou el sol i les altres estrelles.

Són invisibles, no fan soroll, mai no surten a la tele, i tanmateix són una multitud. Els veureu quan Ell neix. Els sentireu que canten “glòria a Déu allà dalt i pau aquí a la terra, perquè els Senyor vol el bé de tots els homes”.

Àngels dels pastorets i dels pessebres. Àngels que ompliu els murals i els retaules del meu país, tan vell. Emissaris divins que recorreu el tercer i el quart món. Que navegueu la mar per mirar de salvar-ne algun dels molts que moren en pasteres.

L’estrella de Nadal

Es gronxa allà dalt, penjada d’un fil, repintada, un any més, amb purpurina.

Què ho fa, que sigui tan inconstant i esmunyedissa? Si mires cap el nord se’t posa, rient, al teu darrere. Mentre hi ha sol, naturalment, no es deixa veure. A ciutat la contaminació lumínica enterboleix el cel; i més ara, que hi ha tants de llumets nadalencs. Si la busques de nit del cim estant de la muntanya, juga a l’acuit i amagar darrere els núvols. I sovint es disfressa i es camufla enmig de constel·lacions inacabables.

No et cansessis mai, però, d’escrutar el cel; de passar-hi inútilment una rere l’altra, senceres, totes les teves nits. No perdis mai l’esperança. Perquè si potser es deixés entrellucar fugaçment un sol instant, en la teva nit més fosca, podries donar-te per ben pagat. No ho dubtis.

No és seguint l’estrella, que s’arriba a Betlem: és buscant-la.

Si la busques, constant, un dia serà el teu Nadal i la veuràs brillar, enmig de la celístia, com mai no has vist brillar cap altre estel. I la teva nit et serà tan clara com el dia.

Els tres Reis

Com Herodes. També són reis. Però aquests ho són tan sols al seu laboratori.

Reis absoluts, allà hi governen només les seves lleis. Les lleis de la ciència.

Caminen carregats d’espatlles de tants anys de viure abocats sobre els llibres.
En el seu món. Prou distrets del que passà allà a fora. Si hi treuen el cap és només per escrutar el cel. Per dibuixar mapes dels camins dels astres. I tornen a la cuina, a manxar el caliu del gresol dels aliatges. Busquen no saben què.

Fa poc que han fet un simposi per posar en comú els resultats de les seves darreres recerques. Hi han previst que en breu podrien publicar una troballa que canviarà el curs de les coses. Tota la història. Com ho sentiu. Per a més eficàcia han format un equip: transversal, pluridisciplinar, internacional.

Els pastors

Quina trepa, bon Déu! Calcen esclops, daurats amb mil crostes de fems, que van deixant el rastre pudent allà on trepitgen. Venen tots fent barrila. No sabríeu dir si us n’arriba abans la fortor o el brogit.

Ara s’empenyen, s’amunteguen, per veure l’infant: un nen, al capdavall, com tots els altres.

Canten i riuen com beneits. Guardeu les formes, xicots. Encara que sigui només una mica. Mireu que no fa una hora que la partera passava pel tràngol.

Quin tuf agre de fum, que els fa la roba. I l’alè els delata l’allioli.

No cal que us llenceu damunt del nen. Velam si encara l’omplireu de polls.

Porten una mica de mel, robada amb esforç a les abelles. En un cap de marge han arreplegat un manat de borratges. Amb aquest fred no es fa res més. Fregides i amb mel, mestressa, seran una delícia: torró de pobres.

Pastors de Betlem, okupes desnonats que regireu contenidors buscant samarres rebutjades pels rics i que dormiu al ras, sense esperar cap àngel, arrecerats als caixers automàtics.