Les esglésies romàniques: sentit, característiques i béns mobles

A Catalunya, acostumats com estem a interpretar el romànic com a «art nacional», si se’ns pregunta pel sentit de les esglésies romàniques segurament tendirem a pensar en alguna mena d’essència de la catalanitat. Certament que des del romanticisme entenem que les nacions van néixer a l’edat mitjana i, concretament per a Catalunya, que l’època comtal va ser determinant, tot i que així es deixa fora tot l’àmbit de la «Catalunya Nova», com si un lloc on no hi hagués romànic no pogués ser terra catalana. Ja es veu que el sentit profund de la cosa no pot pas anar per aquí. La raó d’ésser d’aquestes esglésies és una altra, que en primera instància comparteixen amb les esglésies de tot temps: ser «casa de Déu i porta del cel», com es diu en el ritual de dedicació, i casa de la comunitat cristiana que, quan es reuneix, fa present Crist enmig seu i, de fet, constitueix un cos del qual el mateix Crist és cap.

Què tenen de característic, per tant, les esglésies romàniques? Es pot dir que un cert estil, el que anomenem amb aquest nom, estimable a Catalunya al llarg de tres segles (XI-XIII), que sense ser homogeni presenta trets comuns com ara la preferència pels arcs de mig punt, les voltes de canó esteses per tot l’edifici (des del segle XII, sovint apuntades), els absis de planta semicircular i, sobretot a partir de finals del segle XI, una rica decoració escultòrica. L’església romànica també incorpora per primer cop alguns elements d’extroversió expressiva, com el campanar d’ençà dels volts de l’any mil, l’extensió d’una pell blanca animada per bandes de relleu i frisos d’arquets cecs al segle XI i, més tard, una textura de carreus vistents i un gran desplegament escultòric en portals, finestres i claustres. Són factors materials però que també indueixen una lectura simbòlica: tot fent-se més visible amb aquests recursos, l’església romànica declarava més obertament la seva identitat com a signe de la presència de Déu enmig del món, i de l’Església-institució enmig dels poders terrenals.

També podem observar de quina manera i amb quins ritmes aquestes esglésies es van expandir pel país. Ho van fer al grat de la consolidació de l’hàbitat i de l’estructuració administrativa (eclesiàstica i civil) del territori, des dels Pirineus cap al sud, en la zona reactivada des dels temps carolingis. Les esglésies que s’hi havien construït als segles IX-X van haver de ser substituïdes per altres de més fermes i capaces al llarg de les dues centúries següents, en un procés que es va reproduir més cap al sud al llarg dels segles XII, XIII i XIV. En el marc del romànic, en els dos terços del nord del país, aquesta renovació es va fer sota l’impuls de dues onades constructives: la del «primer art romànic» (la de la pell blanca i els arquets cecs), des de la segona dècada del segle XI, sostinguda per una consolidació i creixement de la base poblacional, per un canvi de tornes en les relacions amb el califat cordovès i de manera gairebé coincident amb l’expansió del feudalisme; i després, a partir de finals del mateix segle, la del romànic ple (la dels carreus ben tallats i l’escultura incorporada), esperonada per l’anomenada «reforma gregoriana» i la connexió més intensa amb institucions d’enllà dels Pirineus, que van fer present la manera de construir i de decorar imperant a la majoria de regions de França i d’Itàlia. Més enllà, en un segle XIII que a Catalunya és encara essencialment romànic, es pot parlar d’una banda de dinàmiques inercials i, de l’altra, de la nova arquitectura cistercenca, que sovint ha estat qualificada com de transició entre el romànic i el gòtic. Segons les regions, el balanç entre aquests estils pot ser diferent. Si al límit sud el triangle cistercenc dona caràcter a uns territoris que no havien estat activats pels carolingis, a la Catalunya Vella a vegades s’observen determinats ritmes. Per exemple, a Osona, repoblada a partir de finals del segle IX, la proporció d’esglésies romàniques del segle XI és majoritària, mentre que a la Garrotxa, activada de més antic, ho és la de construccions del segle XII. Segurament aquesta darrera comarca va tenir temps de veure tres onades constructives.

Fins ara hem parlat d’exteriors, que com hem dit constitueixen un cert tret innovador de l’església romànica. A l’interior, en termes generals, hi continuava el costum de decorar els murs amb pintures i, mai que fos possible, amb mosaics com a Roma i a Bizanci, tot i que a Catalunya els exemples d’aquesta tècnica només es documenten en exemples escadussers de paviments d’esglésies nobilíssimes, com l’abacial de Ripoll. Les superfícies interiors de les esglésies del «primer art romànic» dels tres primers quarts del segle XI, o les que més tard van seguir fidels a les seves tècniques constructives (com les de la Vall de Boí), són per força revestides i, per tant, és com si fossin pensades per anar completament pintades. A Catalunya la de Santa Maria de Taüll n’és un cas insigne. Les més tardanes del romànic ple, en canvi, sovint exhibeixen amb orgull uns carreus més o menys contundents, i en aquests casos es pot suposar que la decoració pictòrica va anar tendint a ser reservada per a les conques absidals i els murs de paraments menys acurats; tot i que no falten els exemples d’absis de grans carreus i tanmateix pintats, com va ser el cas de la capella de santa Caterina a la catedral de la Seu d’Urgell. Moltes esglesioles, de totes maneres, es van acontentar amb pintar els cilindres absidals que embolcallaven l’altar major, a voltes l’únic si el temple era petit. En una modalitat o l’altra, el sentit era el mateix: la pintura contribuïa a expressar la condició de l’església com a microcosmos, com a representació simbòlica i pedagògica de la totalitat de l’espai i del temps, que embolcalla el fidel i l’implica en la història de la salvació. Així, l’absis que és punt focal de l’Eucaristia invita a mirar a llevant, punt d’on ve la llum del nou dia i referència simbòlica de la resurrecció; la paret de ponent, costat de la posta i de la foscor, està més sovint ornat amb escenes relatives a la fi dels temps i al judici dels nostres actes en vida; mentre que els murs laterals, quan són pintats, solen contenir escenes de l’Antic o del Nou Testament (sobretot dels moments clau de la vida de Crist) o de les històries dels sants, tot induint un sentit narratiu que dona tensió i polaritat a l’espai eclesial. Aquesta mecànica es podia adaptar també a conjunts més modestos, a simples absis pintats com el de Sant Martí del Brull, on el pecat original, l’Encarnació de Crist i la Majestat eterna de Déu dibuixen un relat bàsic que gira a l’entorn de l’altar, on es commemora el fet pivotal de la passió, mort i resurrecció de Jesús. Ja es veu que, a diferència del que s’admet comunament, el propòsit d’aquest tipus de decoració anava molt més enllà de la simple catequesi.

Òbviament, en esglésies amb més d’un altar aquests programes es podien diversificar per a cadascun dels escenaris litúrgics i devocionals, segons un procés d’individualització dels cicles iconogràfics que va ser particularment assumit, una mica més tard, pels retaules gòtics. En el context romànic català, en canvi, hi excel·leixen els antependis de fusta pintada, popularment coneguts com a frontals. A les esglésies més importants n’hi va haver de metall preciós, ben documentats des del segle X, però el registre material només n’ha conservat de fusta i no anteriors al segle XII, una modalitat d’altra banda raríssima a gairebé tota la resta d’Europa. Es pot dir que la decoració dels frontals resumeix la dels punts essencials de l’interior de l’església (conca absidal i murs), condensada en l’altar que decoren: al centre, normalment dins una mandorla, la representació de Déu, sigui assegut al tron en Majestat o bé a la falda de la Mare, interpretada com a seu de la Saviesa i metàfora de l’Església; i al voltant, sovint en quatre compartiments, les històries de la vida i miracles del sant titular. Específicament pel que fa a l’altar, aquest doble cicle en reflecteix la naturalesa també dual, com a lloc de la presència de Déu i de commemoració dels sants que hi tenen les relíquies sebollides. A partir del segle XIII, la gran popularitat del culte dels sants farà que en molts casos desaparegui la imatge divina central, en benefici de les historietes pietoses; és ja, en tot cas, l’època final dels frontals pintats. A la inversa, des de les darreries del segle XII van proliferar enormement les imatges esculpides, sobretot de Maria amb el Nen, al fil d’una normalització d’aquesta mena de presència artística del sagrat a les esglésies i d’una intensificació de la devoció mariana. És per la presència d’aquestes imatges, finalment, que la historiografia més recent s’ha explicat el naixement de la majoria d’exemples de retaules romànics al nostre país, tanmateix escadussers i tardans.