Les esglésies del Renaixement i el Barroc: sentit, característiques i béns mobles

Difícilment s’entendria la dinàmica constructiva i embellidora dels temples catalans des de finals del segle XV i fins ben entrat el segle XIX sense tenir en compte que les esglésies esdevingueren el centre neuràlgic de la vida comunitària, tant la dels petits pobles com la de tots i cadascun dels barris de les ciutats. L’entitat parroquial, per dir-ho en paraules de l’historiador Joaquim Maria Puigvert, fou el pal de paller de la sociabilitat de les comunitats d’Antic Règim. Del bateig a l’extremunció, l’església s’incardinava en la vida dels seus parroquians per administrar la seva fe, les seves pors, els seus somnis i les seves incerteses. Degudament gestionades per les obreries, que agafaren més rellevància i protagonisme després de la celebració del Concili de Trento, i amb la tutela preceptiva de les visites pastorals, les esglésies dibuixaren el paisatge físic i espiritual de l’Europa catòlica al so d’unes campanes que tant podien tocar a celebració com a sometent. Cada comunitat, per petita que fos, vetllà perquè el seu temple fos un espai a l’alçada de la seva professió de fe i del seu orgull conciutadà. Endeutant-se, rivalitzant amb els pobles veïns, posant-hi béns materials o força física i habilitats, les esglésies s’erigiren, s’ampliaren i es decoraren amb la complicitat mancomunada del conjunt d’integrants de la parròquia, a la qual s’hi sumaven les estructures organitzades de les obreries, les confraries, les congregacions i els gremis del treball. D’altra banda, no es pot llegir el conjunt de canvis i transformacions en l’art i l’arquitectura dels espais eclesials sense atendre el marc general dels factors polítics, ideològics i econòmics, alguns de tant coneguts com el trasbals de la reforma protestant i la consegüent reacció catòlica, les guerres dels Segadors i de Successió, els fluxos demogràfics o els canvis de règims institucionals. Com demostrà Joaquim Garriga, els segles moderns foren testimonis d’una embranzida generalitzada arreu del país, només alterada per períodes i successos breus que no frenaren una activitat i un dinamisme que es deixà sentir en nombroses empreses artístiques, ajustades, això sí, a les possibilitats econòmiques més aviat modestes d’una clientela majoritàriament local.

L’arquitectura de les esglésies al llarg del Cinc-cents i fins ben entrat el Sis-cents no alterà la tipologia tradicional del sistema gòtic. En planta, responen a una fórmula d’èxit basada en una nau de planta rectangular coberta amb trams amb volta de creueria, capçalera poligonal de cinc o set panys i volta radial, absència de creuer i capelles encabides entre els contraforts exteriors; el tram dels peus de la nau sol acollir un cor elevat sostingut per volta de creuria rebaixada. L’alçat de l’edifici respon igualment a solucions característiques de l’arquitectura gòtica. Els paraments interiors laterals de la nau, articulats mitjançant l’obertura de capelles laterals, s’eleven fins a l’arrencada dels arcs formers de la volta amb la finalitat d’integrar una successió contínua de finestrals. Aquests s’obren tant als panys de la capçalera com, en forma d’òcul o rosassa, al mur de tancament dels peus del temple. Igualment, el campanar, de planta quadrada, sol elevar-se aprofitant l’espai d’alguna de les capelles, normalment la contigua a la façana. Lentament, la morfologia renaixentista anà integrant-se als edificis en forma d’ornaments, motllures i decoracions, fins a definir una aparença híbrida, a la “romana”, adherida al continuisme del llenguatge gòtic. A finals de segle XVI, alguns canvis importants començaran a subratllar una gramàtica més pròpia del llenguatge renaixentista; això és: pilastres als murs de la nau que arribaran fins al terra articulats amb ordres clàssics, aparició d’arcs doblers, voltes amb arc de mig punt en substitució de les tradicionals voltes de creueria, entaulaments continus, perforació dels contraforts de les capelles per crear recorreguts perimetrals i, segurament, l’element més vistós en forma de tribunes altes al damunt de cadascuna de les capelles. Des de l’exterior, la irrupció de retaules-façana desplegats en l’eix vertical que va de la porta a la rosassa, en substitució de les característiques portalades amb arquivoltes, és un altre element definitori d’unes esglésies que cada vegada més aniran guanyant alçada i gramàtica classitzant, especialment a partir de la guia de tractats italians de gran fortuna com el de Sebastiano Serlio o el de G. B da Vignola o les abundants informacions que entraven a partir de les fundacions de les ordes religioses reformades. Des del punt de vista material, sense que canviï massa al llarg de l’època moderna, serà habitual trobar la combinació entre la pedra tallada, present en cantonades i arcs de les voltes, amb paredat o maçoneria arrebossada o enguixada. Només en casos de més entitat —catedrals, grans monestirs o emplaçaments amb abundància de material petri, com ara la Segarra o sectors del Camp de Tarragona—la pedra tallada ocupava tot el parament mural.

L’arquitectura de les esglésies des de mitjan segle XVII i del XVIII, que convenim a reconèixer com a barroca, no és més que una evolució gradual de les morfologies sedimentades al llarg del segle XVI. Sense abandonar del tot alguns elements del lèxic gòtic, com ara les rosasses o els omnipresents arcs de creueria —al Miracle de Riner, construïda el 1664, les voltes són de creueria amb claus de volta—, els canvis demogràfics —i en algun casos la destrucció per efecte dels conflictes bèl·lics— encaminà les parròquies a un política decidida d’ampliació dels edificis, a vegades amb obres ambicioses plantejades des de zero i més sovint en forma d’obertura de noves capelles, acabament d’edificis preexistents, construcció de sacristes o acomodament de nous espais per a cultes creixents i exitosos, com ara les confraries sota l’advocació del Roser, de la Mare de Déu dels Dolors o de la Minerva. Cal tenir en compte, també, la competència en l’arquitectura conventual dels nous ordres religiosos sorgits de Trento, malauradament poc coneguda per efecte de les pèrdues, destruccions i transformacions modernes, que es deixà sentir arreu del país de la mà de prestigiosos arquitectes com fra Josep de la Concepció, els Morató o els Juli. Les naus espaioses, les capelles allotjades entre els contraforts i interconnectades per passadissos que a poc a poc van dibuixant naus laterals, presbiteris semicirculars amb acabaments de quart o mitja esfera, voltes de canó, etc., conviuen amb temples que tardaran en incorporar la potència sensorial i espacial de les grans cúpules d’inspiració romana, que a Catalunya no veurem irrompre fins a finals del segle XVII en temples com el de Betlem de la Rambla de Barcelona, Sant Agustí Nou o ja de manera més decidida en l’arquitectura setcentista dels Morató arreu del país. També les plantes dels edificis evolucionaran: per a les noves construccions, en plantes de tres naus o de planta de saló, caracteritzades per interiors unitaris i amplis on les naus presenten una alçada i un amplada similars que afavoreixen la diafanitat. En els exteriors, les façanes-retaule agafaran cada vegada més protagonisme, emplafonades en testeres semicirculars, mixtilínies i menys habitualment amb acabaments de frontó triangular. En aquest context, els campanars tindran cada vegada més protagonisme, sobretot a partir dels projectes i les propostes de fra Josep de la Concepció.

Per dir-ho ara en paraules de Joan Bosch, aquesta Església del període barroc, que visqué en un moment de forta embranzida econòmica, assumí l’impacte de la contrareforma catòlica que activà i revifà l’encàrrec artístic en forma de comandes encaminades a l’exteriorització de la fe, en la confiança en el poder persuasiu i catequètic de les imatges. De la mà de la implicació de les obreries i confraries, vells i nous temes de la fe catòlica agafaren impuls en un extraordinari esclat creatiu que revestí els espais bastits al segle XVI i renovats al llarg del segle XVII en un aparador refulgent de fusta i or, sorgits dels millors tallers d’imaginaires, de les gúbies de nissagues d’artesans de la fusta i artistes de la imatge al servei de l’ornamentació del sagrat.

Cada temple, des de finals del segle XIV, comptà amb un retaule major i amb un seguit de retaules secundaris distribuïts al llarg de les capelles en funció de les necessitats devocionals, tant de l’església universal com de la local. En origen, la tipologia dominant fou la tardogòtica, consistent en estructures amb guardapols amb decoracions calades, una retícula dividida verticalment amb pilars verticals calats i horitzontalment amb frisos de traceria que acollien imatgeria en fornícules i plafons historiats amb taules pintades al tremp i a l’oli. Lentament, aquestes estructures compartimentades anaren articulant-se amb el repertori ornamental i arquitectònic del llenguatge clàssic “a la romana”, que en funció del pressupost i de la capacitat econòmica de les parròquies acomodaren els encàrrecs als tallers i als artesans especialitzats, convivint propostes d’una alçada creativa molt notable amb altres de molt més modestes però igualment vàlides. En tots els casos, la convivència del lèxic gòtic amb la nova gramàtica classitzant fou una constant d’hibridació fins ben entrat el segle XVI on, això sí, la preponderància dels plafons narratius, pintats a l’oli, s’imposà com la fórmula didàctica preferida. Cal esperar als primers decennis del segle XVII per començar a trobar una gradual i lenta substitució del model pla i reticular del retaule amb predomini de la pintura per un altre cada vegada més decantat cap a l’escultura, tant en les imatges de bust rodó —inicialment només reservades a la fornícula central— com en els plafons narratius, en què el relleu escultòric substituí al pictòric. L’explicació cal trobar-la en una major durabilitat de la fust daurada i policromada, però també amb la consigna de convertir les grans maquinàries retaulístiques en quelcom més que simples aparadors didàctics. Les noves directrius de Trento, que posaren l’accent en els principis morals de la decència de les imatges i la pulcritud del temples, feren de la plàstica una suggestiva i evocadora eina al servei de la fe catòlica. La progressiva implementació i renovació del santoral i dels cultes d’origen alt medieval en el si de l’església regular i secular feu que la seva màxima expressió, el retaule, prengués cada vegada més forma monumental. De manera progressiva, el segle XVII veié substituir els retaules plans cinccentistes per grans estructures dinàmiques als presbiteris i a les capelles laterals, amb la incorporació de cultes com el Roser, els Dolors, el Santíssim o l’omnipresent dedicat a sant Isidre d’ençà de la seva canonització i promoció reial. Amb la guia inicial del tractat de Vignola per a l’articulació de les estructures arquitectòniques del retaule amb els ordres clàssics, especialment el corinti, i fins a la irrupció del llenguatge del salomonisme, aparegut entre 1640 i 1714, el retaule revestí de fusta daurada totes i cadascuna de les parròquies del país. En funció de les dimensions de les esglésies i del poder econòmic de la parròquia —no era el mateix una església urbana que una de rural—, les estructures dels retaules foren més o menys agosarades i ambicioses. El sistema habitual, consistent en un pedestal amb predel·la, dos o tres cossos amb àtic i tres o cinc carrers d’amplada, amb preponderància de nínxols amb escultures i plafons esculpits, amb un gradual espessament decoratiu, anà deixant pas a morfologies del retaule amb major domini de l’arquitectura i a una estètica de l’expressió figurativa cada vegada més decantada cap a l’exclamació i l’abrandament gestual i emocional. Només en espais singulars, el retaule incorporà tipologies més sofisticades i adaptades a necessitats concretes: és el cas dels centres de pelegrinatge, que incorporà els cambrils transitables.

En paral·lel, els temples adoptaren al llarg del període modern una expressió artística acomodada a les necessitats litúrgiques canviants, que incloïa el muntatge i desmuntatge del monument de setmana santa o del novenari d’ànimes, penons i cortinatges de confraries, pal·lis, antependis, estovalles, passos processionals, orfebreria (calzes, copons, creus processionals, urnes, reliquiaris, canadelles, sacres), etc. No hi faltaran, tampoc, elements immaterials com les olors i els perfums ni, tampoc, la música dels orgues, malgrat que els grans instruments, per raons òbvies de cost i manteniment, no foren habituals arreu. La pintura, que en els segles medievals i en el període renaixentista havia tingut un protagonisme central, tindrà cada vegada més un paper secundari en les esglésies del període barroc, fent de complement a les parets laterals de capelles i presbiteris o expandint amb quadrature l’arquitectura del retaule.