El gòtic català

Entre finals del segle XIII i les primeres dècades del XIV, Catalunya experimenta una febre constructiva que condueix a renovar els edificis religiosos i civils en un llenguatge arquitectònic que assumeix els valors estètics del gòtic nascut a l’Île de France, a mitjan segle XII. Aquest floreixement arriba amb un segle de retard, però assolirà ràpidament un abast globalitzador i un llenguatge propi que el dotarà d’una forta personalitat.

Pel que fa a les catedrals, els edificis més emblemàtics són la seu de Barcelona, iniciada el 1298, la de Girona, bastida a partir de 1312, i la de Tortosa que es comença el 1347. En tots tres casos s’opta per la renovació total de la fàbrica romànica com succeirà també a moltes esglésies parroquials arreu del territori. Una solució ben diferent és la que assumeix el bisbe i el capítol de canonges de Vic que decideixen, el 1318, la construcció d’un nou claustre alçat sobre el romànic. Un cop les quatre galeries estan concloses, s’aborda la construcció d’un nou absis que s’havia d’ajustar a la planta de creu llatina de la catedral edificada per l’abat i bisbe Oliba al segle XI. Sens dubte, la nova capçalera, presidida pel retaule major d’alabastre policromat de Pere Oller contractat el 1420, destacaria per un codi estètic que, per la lluminositat, l’elegància i la sumptuositat, contrastaria amb la sòlida fàbrica de la nau romànica.

Tant les catedrals esmentades com les nombroses esglésies parroquials, conventuals o monàstiques incorporen les aportacions tècniques de l’arquitectura gòtica del nord de França però responen a una concepció espacial i estètica desenvolupada al gòtic meridional. L’arquitectura gòtica catalana es converteix en l’embolcall d’un espai interior concebut com una gran loggia, allunyada de la compartimentació i jerarquització de les catedrals nòrdiques. Els mestres d’obra prefereixen la nau única o, quan n’hi ha tres, les fan d’alçària similar, separades per pilars esvelts que no trenquen la unitat visual. Val a dir, que ens trobem davant les voltes de creueria més amples de l’arquitectura gòtica com ho atesta la catedral de Girona, amb 22,98 metres d’amplada.

A nivell exterior, l’arquitectura gòtica catalana es caracteritza pels volums compactes i l’austeritat decorativa. Així, mentre l’evolució dels edificis nòrdics condueix a una progressiva desmaterialització del mur, substituït per vitralls, a Catalunya, el llenç murari és concebut com un element que té un valor estètic per se. La combinació de les fórmules descrites respon als valors intrínsecs a l’arquitectura gòtica com són la racionalitat, la proporció, l’harmonia, la verticalitat i l’elegància, tanmateix s’hi distingeix per solucions que afavoreixen la claredat visual, la percepció d’espais unitaris i diàfans i la puresa i senzillesa de volums.

L’arquitectura gòtica constitueix l’estoig dels nous espais de culte que ara es doten d’un mobiliari i aixovar litúrgic adient a l’elegància i sumptuositat del moment. Per comprendre el context en el qual es produeix aquesta renovació cal tenir en compte l’impacte, a les diòcesis, de les disposicions dictades al IV Concili de Letran, el 1215, en el qual l’Església regula les pràctiques religioses, subratllant el valor dels sagraments de l’eucaristia i la penitència i dicta l’obligatorietat de l’assistència a la missa dominical i la comunió i confessió dels pecats mortals almenys un cop l’any. La celebració eucarística es converteix en l’eix que vertebra la vida de les parròquies com ja ho era a les catedrals, monestirs i convents. Les visites pastorals dels bisbes a les esglésies de la seva demarcació palesen la voluntat expressa de dignificar el culte eucarístic. La centralitat de l’altar, que simbolitza Crist, és l’eix de la litúrgia cristiana, fet que justifica que l’espai presbiteral –l’àmbit de les celebracions eucarístiques, on està erigit l’altar i s’emplaça el mobiliari litúrgic– sigui el punt focal de l’església. Existeix, per tant, la voluntat d’emfasitzar visualment aquest espai, dignificant-lo, enriquint-lo i monumentalitzant-lo. La reserva eucarística als tabernacles de les esglésies, la institució de la festa del Corpus Christi i les processons que la commemoren, contribuiran a fomentar el culte eucarístic.

Per copsar l’aspecte d’aquests escenaris litúrgics ens podem servir de les representacions de celebracions eucarístiques d’alguns cicles hagiogràfics de retaules. Un exemple és un compartiment del retaule de Sant Miquel de l’església de Santa Maria de Castelló d’Empúries (Museu d’Art de Girona), que presenta un miracle de l’arcàngel durant la missa oficiada davant els reis de Dàcia. Els pintors situen el prodigi a l’interior d’una església gòtica de tres naus, reconeixible per la traceria calada dels finestrals, l’altar està revestit amb estovalles de lli blanc i un frontal que tant pot ser un pal·li tèxtil, ricament brodat, com una sumptuosa peça de plata daurada. Presideix l’altar un retaule de fusta en format de tríptic. Sobre l’ara es disposen dos canelobres, el calze i un missal obert. El sacerdot vesteix una casulla de brocat per sota de la qual despunta el característic camís blanc mentre és assistit per un acòlit. Tot i el caràcter sintètic de la pintura, la taula recull una bona mostra dels utensilia sacra: el parament d’altar, els vasos sagrats, la indumentària sacerdotal i els llibres i el mobiliari litúrgic.

De fet, les esglésies catalanes han conservat un patrimoni moble excepcional d’aquest període, majoritàriament vinculat al mobiliari i l’aixovar necessari per a les celebracions litúrgiques. Pel que fa al mobiliari, assoliran un gran desenvolupament els retaules –retro-tabula– de fusta, pedra o metall que defineixen el marc espacial de la celebració. Als segles XIV i XV s’assisteix a l’evolució d’aquest, des de formats de dimensions reduïdes i estructura apaisada com el retaule-tabernacle de Sant Martí d’Envalls a Angostrina (mitjan segle XIII) o el retaule de pedra de Santa Maria d’Anglesola (Museum of Fine Arts de Boston) als grans formats que abasten l’amplada de l’absis i assoleixen una notable alçada. En són bells testimonis el retaule major de la catedral de Tarragona, realitzat per l’escultor Pere Joan a partir de 1429, o el monumental retaule de Sant Agustí de Jaume Huguet, pintat per encàrrec de la confraria dels blanquers pel convent de Sant Agustí el Vell de Barcelona (MNAC), que assolirà uns 13 metres d’alçada. Tot i que que són excepcionals els retaules d’orfebreria conservats, cal esmentar el que encara avui presideix la catedral de Girona, obrat entre 1320 i 1357, i que, junt amb el baldaquí d’argent, completaven un conjunt format pel frontal d’altar de plata del segle XI, la Marededéu romànica i el tron episcopal. Es tractava d’un escenari litúrgic que destacava per la seva riquesa i sumptuositat, amplificada per l’embolcall que li oferien els esvelts pilars de la girola i la llum dels vitralls.

Entre les obres més exquisides dels utensilia sacra encarregades als argenters més prestigiosos destaquen els vasos sagrats, obrats en argent i enriquits amb aplicacions d’esmalts, pedres precioses o treballats en relleu. La voluntat de dignificar el culte condueix a la renovació de calzes, copons, píxides, creus i reliquiaris i a la confecció de custòdies i ostensoris –concebuts per contenir o per mostrar el santíssim durant les processons del Corpus Christi–. A més dels bisbes i dels capítols catedralicis i dels ordes religiosos, les parròquies encarregaren o reberen donacions de vasos sagrats, en són exemples: el calze regalat per Felip de Malla a l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona, el cibori pediculat de l’església d’Omells da Na Gaià (Museu Diocesà de Tarragona), l’ostensori de Santa Maria de Montblanc i la creu processional de Santa Maria d’Igualada.

El parament d’altar i les peces tèxtils que s’utiltzaven per empal·liar el presbiteri a les grans solemnitats formaven part essencial de l’aixovar litúrgic. La fragilitat d’aquesta tipologia d’obres fa que siguin escassos els exemplars conservats, tanmateix el monestir de Sant Joan de les Abadesses ha preservat un conjunt excepcional format per cinc frontals d’altar amb brodats de l’Anunciació, l’Epifania, Jesús i els Evangelistes, la Pietat i la Resurrecció, dos draps de faristol, a més de diverses peces de la indumentaria sacerdotal conservats al propi cenobi i al Museu Episcopal de Vic. Pel que fa als tapissos, s’ha de destacar els que han preservat les catedrals de Tortosa, Barcelona i, ja dins les primeres dècades del segle XVI, el conjunt obrat per un taller de Brussel·les que pertangueren a la Seu Vella de Lleida (Museu de Lleida).

Completen els objectes prescrits per les rúbriques els llibres litúrgics que podien contenir caplletres historiades o imatges que ornamentaven parcial o totalment el foli. L’anomenat Missal de Santa Eulàlia, conservat a l’Arxiu Capitular de Barcelona i il·luminat per Rafael Destorrents (1403), conté una esplèndida representació del judici final, treballada com si fos el marc del text que correspon a les oracions del primer diumenge d’advent.

L’arribada d’artistes flamencs, alemanys, francesos i també italians, els viatges dels artistes autòctons, els intercanvis comercials i artístics, les relacions polítiques i religioses, els contactes d’intel·lectuals amb l’Humanisme conreat a Itàlia faciliten la penetració de models nòrdics i italians que es van introduint paulatinament, primer de forma epidèrmica, més tard ja amb un llenguatge madur que eclosiona a les primeres dècades del segle XVI començant per les arts plàstiques i, més tard, arribant a l’arquitectura.