Museu Diocesà de Tarragona

L’any 1914 l’arquebisbe Antolín López Pelàez fundà i inaugurà l’actual Museu Diocesà, instal·lat en unes dependències del claustre de la Catedral, amb la col·lecció iniciada per l’arquebisbe Costa i Fornaguera i amb donacions fetes pel mateix arquebisbe López Pelàez, el capítol catedralici, les parròquies de la diòcesi, congregacions religioses, i persones particulars, així com també amb l’adquisició i compra d’altres béns. Els fons foren enriquits al llarg de les prelatures posteriors.

Tancat al públic l’any 1973 a causa de l’envelliment de les instal·lacions, l’any 1983 es va exposar una restringida col·lecció dels fons, de forma permanent, a l’antiga capella del Corpus Christi del claustre de la Catedral. L’any 1992 es van restaurar i condicionar les sales de l’antic museu, que des d’aquell moment s’han habilitat de nou, per a l’exposició permanent d’una àmplia selecció de les millors peces.

Les col·leccions del museu contenen unes sis mil peces, de les quals en l’actualitat se’n mostren unes tres-centes cinquanta, que permeten una lectura cronològica. En destaca la notable col·lecció d’arqueologia romana, formada per ceràmica, vidre i metalls, epigrafia, numismàtica, etc. També cal destacar la reduïda, però important, col·lecció de peces hispano-àrabs, i les sis Mares de Déu de fusta policromada datades d’entre finals del s. XII fins al darrer quart del s. XIV. També en destaca la important pinacoteca gòtica, amb un nombre significatiu de retaules i taules dels s. XIV i XV. Les col·leccions es completen amb vàries taules renaixentistes i una sèrie de notables talles de fusta d’època barroca. Dipositada al museu es troba la important col·lecció de cinquanta-quatre tapissos, pertanyents a la Catedral, dels s. XV al XVIII, una selecta mostra de l’orfebreria del Tresor de la Catedral.

L’accés del públic a les sales del museu es fa a través del claustre. D’aquesta manera, el recorregut de la visita s’integra en el conjunt catedralici. Així s’origina una mena de modest ecosistema museístic, amb el qual l’arqueologia i les arts s’incorporen en el paisatge viu de la Catedral, el claustre i els jardins.