Catedral de Sant Pere de Vic

La primera catedral de Vic apareix documentada l’any 516, però no estava situada en la ubicació de la catedral actual. Durant el període d’invasió sarraïna (717-718), la catedral fou destruïda, i no se n’edificà cap altra fins a la repoblació del territori d’Osona pel comte Guifré (886) i la restauració del bisbat. La nova catedral, edificada a la part baixa de la ciutat, fou ben aviat substituïda per una altra, consagrada l’any 1038 pel bisbe Oliba, essent una edificació romànica d’una sola nau, amb transsepte de cinc absis, cimbori i cripta; el campanar, imponent, es construí separat de l’església.

El període gòtic deixà dues joies en l’edifici de la catedral: el claustre i el retaule de Sant Pere, obra de Pere Oller. Després d’algunes ampliacions durant segle XVII, s’emprengué la demolició del temple romànic per donar pas a una nova construcció neoclàssica, que va deixar dempeus d’època romànica la cripta, la canònica i el campanar, de 46 metres i set pisos separats per frisos amb decoració llombarda. El nou temple consta de tres naus separades per pilastres corínties, un transsepte poc pronunciat, una coberta de voltes semiesfèriques i una cúpula en el creuer.

En la primera meitat del segle XX s’encarregà la decoració dels grans murs blancs al pintor català Josep Maria Sert, que va quedar destruïda durant l’incendi de l’any 1936, en l’inici de la Guerra Civil (1936-1939). Als anys quaranta s’iniciaren les obres de reparació de la Catedral, es descobrí de nou la cripta i es construí el deambulatori. Josep Maria Sert dugué a terme una nova decoració, que és la que podem contemplar avui.

L’obra de Sert es caracteritza per grans masses i figures voluminoses, plenes de força, potenciades pel contrast de clarobscurs en la monocromia daurada i per la sensació de profunditat provocada pel joc de volums. L’actual programa iconogràfic respon a un extens cicle del misteri de la redempció, amb escenes del calvari, el sant enterrament i l’ascensió.