Els temples després del Concili Vaticà II

Qualsevol temple, més enllà de ser un edifici de culte, també és testimoni viu d’una època i d’una eclesiologia concreta. És per això, que per a poder comprendre totalment com estan disposades actualment les esglésies dels nostres pobles i ciutats necessitem submergir-nos prèviament a un dels esdeveniments més importants del segle XX, el Concili Vaticà II (1962 – 1965). Malgrat que ja han passat més de 60 anys del seu inici, la seva brisa continua orientant la direcció de l’Església i, gràcies al pas del temps i a la possibilitat de fer-ne una mirada retrospectiva serena, podem afirmar que el seu desenvolupament, tot i estar encara en procés, ha complert en gran mesura la missió a la qual Joan XXIII aspirava quan va convocar-lo: la renovació a nivell eclesial, l’adaptació de les institucions, la promoció de la unitat cristiana i el diàleg amb el món¹.

En aquests primers paràgrafs també ens sembla oportú recordar que la litúrgia catòlica no és indiferent a l’arquitectura i, viceversa, l’arquitectura d’una església tampoc és indiferent a la litúrgia que s’hi celebra². És precisament aquesta correspondència la que fa que un temple no pugui ser estudiat com si fos una construcció «genèrica» sinó que s’han de tenir en compte altres factors més enllà del «bell» i l’«utilitari». Tenint en compte això, podem entendre perquè la celebració del Concili Vaticà II va suscitar que, a nivell global, comportés l’adhesió als objectius i directrius que emanaven dels documents conciliars i que, de manera orgànica, s’adaptessin les esglésies durant els anys posteriors.

Així, doncs, presentades breument les primeres consideracions, ens aturem uns instants en les línies teològiques que es van dibuixar en aquell moment conciliar perquè ens serveixin posteriorment com a base per a copsar tota la riquesa artística i patrimonial que custodien els nostres temples.

El Concili no fou fruit d’una generació espontània, sinó que va germinar durant uns 4 o 5 decennis³. Alguns autors parlen, concretament, d’una fase profètica i experimental, que tindria inici amb el papat de Pius X (1903-1914)⁴ fins a l’encíclica Mediator Dei (1947) de Pius XII; una fase reformadora, des d’aquesta encíclica fins a la realització de la Reforma Litúrgica (període que acabaria als 25 anys de la promulgació de Sacrosanctum Concilium) i, finalment una fase iniciàtica, del 1988 fins als nostres dies⁵. A tota aquesta seqüència, especialment en la fase experimental i reformadora, cal afegir-hi la força del corrent de renovació que va ser anomenat com a Moviment Litúrgic, que, sobretot a les portes del segle XX va esdevenir un focus de reflexió davant els reptes dels nous temps⁶.

Així, doncs, com a resum, es pot dir que es va convocar el Concili conscients que els temps havien canviat i que l’Església ja no responia del tot a la nova cultura i a les noves maneres de viure la societat, fet que provocava que la credibilitat de la Institució s’hagués anat afeblint, que el missatge evangèlic ja no arribés a tothom amb la mateixa força… En definitiva, es veia amb certa claredat que calia repensar tot a la llum de la nova situació social i cultural per a continuar respondre a la Missió encomanada a l’Església.

Si ens endinsem pròpiament en la reforma litúrgica promulgada es pot destacar que aquesta es distingeix de totes les altres pel seu caràcter pastoral. Concretament, un dels pilars que es va cercar de promoure fou la participació activa, no només externa, del poble de Déu en la celebració litúrgica⁷. És precisament aquest punt el que esdevindrà la clau que ens ajudarà a entendre totes les premisses que trobem en els documents sorgits. Per tant, quan llegim els texts conciliars hem de tenir present la idea insistent de pensar la renovació litúrgica més enllà d’una qüestió de noves rúbriques i, com a conseqüència, s’esperona a cercar canviaments en l’esperit amb la qual es necessita celebrar la litúrgia. Aquesta concepció proposa una atmosfera, una forma de la ment i del cor que ha d’impregnar tots els detalls del ritus, inclosos elements com l’art o l’arquitectura.

En referència al camp artístic, l’Església sempre ha estat «amiga de les belles arts (…) principalment per a què fossin dignes, decoroses i belles, signes i símbols de les realitats celestials»⁸. L’aposta del Concili per les arts és total per a la vida de l’Església ja que se’ns recorda que aquestes «pretenen comprendre el caràcter propi de l’home i els seus problemes, i també la seva experiència en l’esforç de conèixer-se i de perfeccionar-se ell mateix i el món; s’esmercen a descobrir la seva situació en la història i en l’univers, a posar en relleu les seves misèries i les seves alegries, les seves necessitats i les seves capacitats, a esbossar un destí millor per a l’home. D’aquesta manera, poden elevar la vida humana, expressada en una multiplicitat de formes, segons els temps i els països»⁹. I és que els temples, també visibles per als no creients, haurien d’esdevenir el signe del veritable rostre de Crist i ser reflex de les característiques de l’Evangeli: simplicitat, integritat i pobresa¹⁰. Veiem, doncs, com una vegada més en la història eclesial es confirma el llenguatge artístic com una porta al diàleg. Concretament, s’observa l’art contemporani com un nou horitzó cap a la cerca d’aquesta vinculació i obertura de l’Església vers el món actual, ja que el nou art pot ser comprès pels homes i dones del nou mil·lenni i, amb un llenguatge adequat i conforme a les exigències litúrgiques, també pot aconseguir enlairar la mirada a Déu.

Amb el que hem exposat fins ara podem observar com dels documents conciliars emana la preocupació que les esglésies fossin aptes per a la celebració de les accions litúrgiques i la voluntat d’aconseguir la participació activa dels fidels¹¹. És precisament aquesta inquietud la que va donar lloc a l’actuació concreta i va impulsar, principalment, l’adequació del presbiteri (l’altar, l’ambó i la seu); de la nau (els llocs pels fidels, del cor i de l’orgue) i dels altres espais celebratius (com, per exemple, el baptisteri, els confessionaris i el lloc a on anava ubicat el sagrari)¹². Malgrat que l’extensió d’aquest article no ens permet aturar-nos en cada un d’aquests elements, en destaquem 3 d’ells: l’altar, l’ambó i la nau.

L’altar passa a ser el punt de referència de tot el temple¹³. Tanmateix, aquesta centralitat no ha de ser entesa en sentit literal i estàtic, més aviat des d’un punt de vista sacramental i dinàmic. És per aquesta raó que normalment l’altar no el trobem situat en el centre geomètric de l’església, sinó en un dels seus punts eminents¹⁴.

Pel que fa a l’ambó, aquest element agafa un rol principal, ja que el Concili demana que sigui la Paraula de Déu un dels focus de la celebració. En aquest cas, s’indica que sigui un lloc noble, estable i elevat i hauria d’anar en correspondència amb l’altar, tot i que no ha d’influir en la prioritat d’aquest últim.

Finalment, com exemple d’element que es veu revisat després del Concili, citem la nau. Encara que la disposició longitudinal de l’assemblea és la més difusa i no és d’obligat compliment modificar-la, amb els anys, s’han fet intents de cercar sistematitzacions, quan l’articulació planimètrica i especial ho permeten, a on l’assemblea estigui ubicada al voltant de l’altar¹⁵.

Tot i que majoritàriament s’han fet grans esforços perquè els temples responguessin a les necessitats i directrius plantejades pels Pares conciliars certament no sempre s’ha aconseguit. En alguna ocasió es dona el cas de construccions realitzades només «aplicant» una lectura ràpida i poc reflexionada sobre la teologia sorgida del Concili provocant que algunes de les nostres esglésies es pugui titllar de poc inspiradores. Aquest fet evidencia que l’adequació o construcció d’una església és quelcom que ha de ser tractat amb delicadesa i tenint sempre en compte els múltiples llenguatges als quals recórrer la litúrgia: la paraula, el silenci, els gests, el moviment, el cant…

També en el segle XXI, doncs, els temples continuen volent ser un lloc on es viu la Bellesa, la pregària, l’acollida i la trobada. Viure’ls i comprendre’ls plenament demana a tots els qui s’hi atansin una mirada oberta, disposada a deixar-se sorprendre i a fer experiència d’un espai que esdevé custodi del sagrat, de l’esperança, del diàleg i de la comunió.

1. Cf. X. Basurko Ulizia, La Constitución Litúrgica del Vaticano II en la historia de la liturgia (Cuadernos Phase 274) Centre de Pastoral Litúrgica, Barcelona 2023, 17. ↩︎
2. Cf. L’adeguamento delle chiese secondo la riforma liturgica. Nota pastorale della comissione episcopale per la liturgia (Notiziario della conferenza episcopale italiana 4), CEI 1996, 116. ↩︎
3. Cf. R. Latourelle, «Vaticano II» a Diccionario de teología fundamental, edd. R. Fisichella-R. Latourelle (traducción S. Pié-Ninot) Ediciones Paulinas, Madrid 1992, 1596. ↩︎
4. Per tant, ja amb Pius X es pot parlar d’un projecte complex de «modernització eclesial» que afectaria la dimensió institucional de l’Església (que comprendria la vessant litúrgica i jurídica) i que hauria projectat una relació sense perjudicis amb la modernitat Cf. A. Grillo, Liturgia fondamentale. Una introduzione alla teologia dell’azione rituale, Citadella Editrice, Assisi 2022, 263. ↩︎
5. Cf. Ibid. 257. ↩︎
6. Malgrat la importància del Moviment Litúrgic per a la història eclesial, cal destacar, però, que no fou l’únic moviment que va sorgir del si de l’Església durant aquell temps. Juntament amb aquest moviment van aparèixer el moviment bíblic, l’ecumènic i, també, el teològic. ↩︎
7. Cf. A. Bugnini, La reforma de la liturgia, Biblioteca de Autores Cristianos, Madrid 1997, 5. ↩︎
8. SC 122. ↩︎
9. GS 62. ↩︎
10. Cf. J. Planellas, L’Església dels pobres en el Concili Vaticà II (Col·lectània Sant Pacià 105) Facultat de Teologia de Catalunya, Barcelona 2013, 23. ↩︎
11. Volent ser la comunitat que es reuneix per pregar i celebrar un reflex del cel a la terra, s’entén que la manera de construir els nostres temples han de ser també manifestació de la qualitat de la nostra vida eclesial, de la vida en comunió. Cf. L. Bouyer, Architettura e liturgia, Qiqajon, Magnano 2007, 11 ↩︎
12. Cf. P. Galarto, Architettura e arti per la liturgia (Analecta Studia anselmiana 131) ed. E. Carr, Pontificio Ateneo S. Anselmo, Roma 2006, 136. ↩︎
13. Esdevenint l’altar punt focal, queda modificat el centre que havia regit durant segles: el sagrari. Si fins aleshores el sagrari era situat darrera l’altar, amb la percepció que precisament aquesta posició distorsiona l’atenció, es recomana la col·locació de la reserva eucarística en una capella pròpia. ↩︎
14. Cf. La progettazione di nuove chiese. Nota pastorale della commissione episcopale per la liturgia (Notiziario della conferenza episcopale Italiana 3) Roma 1993, 55. ↩︎
15. Cf. L’adeguamento delle chiese secondo la riforma liturgica. Nota pastorale della comissione episcopale per la liturgia (Notiziario della conferenza episcopale italiana 4), CEI 1996, 119. ↩︎