El pessebrisme, un patrimoni comú amb 800 anys d’història

El pessebrisme és una manifestació religiosa, artística i cultural amb una llarga tradició. La representació de la Nativitat de Jesús és remunta al segle III dC, quan les primeres comunitats cristianes eren clandestines. Art i cristianisme han anat de la mà des dels orígens. La representació plàstica del Naixement de Crist, tal i com es defineix tradicionalment un pessebre és posterior. Al seu significat ecumènic originari se n’hi ha afegit d’altres seguint els canvis socials i adaptant-se a les noves necessitats, sense perdre el sentit de l’esperança redemptora, ni que sigui de forma subliminal.

Les múltiples manifestacions i la riquesa del llenguatge i els nous significats l’han convertit amb el que ara se’n diu patrimoni immaterial o que en el món anglosaxó es coneix com living heritage. És a dir, patrimoni viu. Però que sempre n’havíem dit cultura popular. Potser amb un to massa condescendent. Patrimoni viu m’agrada i m’agrada perquè defineix molt bé de quin tipus de patrimoni estem parlant, més enllà de la materialitat o immaterialitat del bé o manifestació. Podem dir que el pessebrisme és un living heritage?

No només és un patrimoni viu sinó que té una llarga tradició. Enguany, precisament, se celebren els seus primers 800 anys. S’atribueix a sant Francesc d’Assís el primer pessebre durant la nit de Nadal de l’any 1223, a Greccio. Però no és del tot cert, ja que només es tractava d’un bou i una mula al costat d’una menjadora amb la imatge de l’Infant Jesús. Però el que sí és cert és que tota comunitat, i la dels pessebristes n’és una, necessita un mite fundacional. I sant Francesc d’Assís és el precursor de la devoció a la nativitat del Salvador. Qui millor que ell per ser el patró dels pessebristes.

Què ha fet possible que 800 anys més tard estiguem celebrant aquest esdeveniment? Què ha fet possible que hagi perviscut aquesta tradició? Segurament són molts els factors que hi han contribuït d’una o altra manera; però us en vull destacar tres. En primer lloc que es tracta d’una manifestació viva; en segon lloc perquè s’ha arrelat al territori, a la seva gent i a la seva història; i, finalment, perquè s’ha sabut adaptar.

El pessebrisme és un patrimoni viu perquè és emoció, és sentiment, és identitat i és comunitat. La comunitat és la protagonista d’aquest tipus de patrimoni que des de la Convenció del 2003, anomenem patrimoni cultural immaterial. Gràcies a la Convenció, aquestes manifestacions han començat a tenir un major reconeixement social, però sobretot institucional; i s’han fet més visibles. Ara el pessebrisme ha entrat en aquesta roda de la fortuna que és el procés d’entrar a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Veurem com acaba i, sobretot, quan.

Independentment, el pessebrisme es manifesta en diferents àmbits de sociabilitat, com diria l’antropòleg Josep Martí. Des dels portadors de la tradició i la col·lectivitat, fins l’àmbit institucional i els estudiosos de la tradició.

El pessebrisme està arrelat al territori o hauríem de dir als diferents territoris. Per això es pot distingir el pessebrisme napolità del provençal, del portuguès, del català o del polonès. El pessebrisme té el seu propi paisatge relacionat amb aquests territoris, les seves gents i la seves històries. Per aquest motiu el pessebrisme és cultura, amb majúscula. Ja no es pot considerar aquella cultura popular, de la gent del carrer, de segon ordre. Com a fet cultural, ja no és acceptable la negació del pessebre al·legant motius de laïcitat. Fer-ho no només és una burla a la intel·ligència sinó un autèntic despropòsit digne dels extremismes més intolerants.

Finalment, el pessebrisme s’ha sabut adaptar i ha evolucionat. Tota manifestació de patrimoni immaterial ha evolucionat o ha mort. És erroni afirmar que el pessebre només es pot fer d’una manera determinada. Mai ha estat així. Els significats d’aquest tipus de manifestacions es van ampliant perquè la societat canvia. Les novetats es manifesten a nivell tècnic, però també conceptual. Els canvis sempre requereixen d’un procés d’adaptació. Potser encara hi ha dissonàncies o desacords, però no és negatiu que passi així. El caos és l’inici de l’Univers i l’Univers pessebrista sovint és un caos de transformació. Qui digui que el pessebrisme català s’ha estancat, o que abans estàvem millor, menteix. Només cal que us passegeu pel munt d’exposicions que es munten per Nadal per comprovar-ho.

Més enllà d’aquestes tres idees bàsiques, podríem, a partir d’una diagnosi, elaborar un tractament per assegurar-nos la pervivència del pessebrisme durant 800 anys més. El dossier de sol·licitud per formar part de la ja referida Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial, pot ser un bon punt de partida. Però, des de Catalunya cal fer un procés de diagnosi amb la participació de tota la comunitat pessebrística, i no només dels portadors de la tradició. S’hi ha d’incorporar especialistes en Patrimoni Immaterial i també tenir en consideració les accions que altres manifestacions del patrimoni viu estan duent a terme.

Com he dit supra, independentment de la materialitat o immaterialitat d’aquest patrimoni, les accions que s’hi vulguin implementar han de tenir un tractament holístic, ja que el pessebrisme és una manifestació calidoscòpica, amb diferents mirades, inclusives, compatibles i enriquidores. La varietat és riquesa i cada àmbit de sociabilitat, estudiosos, institucions, pessebristes, usuaris, família, escola, juguen un paper important a tenir en compte.

Aquesta riquesa i diversitat es pot comprovar durant el període nadalenc, visitant les moltes exposicions que les associacions de pessebristes mostren al públic. Però també en altres espais com places o comerços. El pessebre ja fa temps que ha sortit de l’àmbit domèstic i eclesiàstic. Durant la pandèmia es van multiplicar les experiències de substituir la sala tancada d’exposicions de diorames per la ubicació de pessebres en els comerços locals. A Barcelona ja documentem aquest fet a través de les notícies del Diari de Barcelona. Un dels llocs més habituals era la Sala Mercè, on s’exposava un pessebre monumental que tenia molta concurrència.

El Poble espanyol també ha estat durant anys un lloc recurrent. Hi trobem el primer pessebre l’any 1930, organitzat per la Junta de Museus i amb figures de Ramon Amadeu. Seria el preludi del futur Museo de Indústrias y Artes Populares. Actualment bona part de la col·lecció de figures d’aquest museu es poden visitar tot l’any a la seu de Montjuic del Museu Etnològic i de les Cultures del Món. També l’any 1989 és fa un altre pessebre amb figures, de fins a un metre, dels Germans Vidal, que hi tenien el seu taller de forma permanent.

Actualment, a Parets del Vallès, durant aquest període podeu visitar el pessebre més gran que munten sobre taula, amb visió als 360 graus. El primer que van fer fou de 40 m2, l’any 1986. L’any 1996 el van inscriure al Llibre Català de Rècords amb una envergadura de 300 m2. La resta d’edicions oscil·la entre els 180 i 230 m2.

Durant tot l’any són diverses les opcions per veure pessebres o figures. Des del ja més conegut pessebre d’armari napolità de la Casa Trinxeria, passant pel Museu del Pessebre de Montblanc, el Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, amb figures de Josep Traité; el Museu de les Cultures del Vi, amb peces dels germans Castells; o el Museu Marès de Barcelona, entre molts d’altres espais repartits per la nostra geografia.

En definitiva, la varietat plàstica d’aquesta manifestació del patrimoni viu enriqueix la societat, el territori i el país, com a mostra del tarannà i la identitat cultural de cada poble. Tota la comunitat s’aboca durant uns dies per fer del Nadal quelcom més que unes jornades de compres.