Església de Sant Vicenç d'Estamariu

Bisbat d'Urgell

Ctra a Bescaran

25719 Estamariu

Alt Urgell

Nivell de protecció patrimonial: Incoat- BCIN

Ja en època medieval trobem les primeres referències documentals a Estamariu, que a partir del s. XII va formar part del vescomtat de Castellbò.

En aquest context polític cal emmarcar la construcció de l’església de Sant Vicenç i, posteriorment, la realització del programa pictòric de l’absis. Sant Vicenç d’Estamariu és un temple romànic de planta basilical –de tres naus encapçalades per absis– que hauria estat aixecat pels volts del 1040, amb una claríssima influència de les tipologies constructives llombardes, llavors encara poc habituals a Catalunya. En el seu moment era un edifici singular, perquè la seva planta complexa estava reservada, en principi, a catedrals i monestirs. Es creu que en un primer moment estava coberta amb encavallades de fusta, que haurien estat substituïdes al s. XII per un conjunt de voltes de canó. Els murs de l’edifici, però, no estaven concebuts per suportar el pes de les noves voltes, i van caure en un moment indeterminat entre els s. XVI i XVIII, per tornar a la coberta original en fusta. Sant Vicenç va ser l’església parroquial d’Estamariu fins a mitjan s. XVIII, quan va ser substituïda per la de Santa Cecília, construïda al mig del poble. A partir d’aquest moment va passar a ser la capella del cementiri. El seu estat de conservació es va anar deteriorant: va caure el mur de ponent, la nau nord es va ensorrar i es van paredar els arcs que la separaven de la central. Més tard va caure la cantonada sud-est i, ja als anys cinquanta del segle passat, es va ensulsiar la coberta de la nau central.  Les pintures romàniques de l’absis són les úniques conservades in situ a l’Alt Urgell. A la conca absidal hi ha el Crist en majestat, del qual se’n conserva la part inferior, amb el Tetramorf al seu entorn. A sota mateix hi ha un fris excepcional on s’alternen petits animals simbòlics i testes de màrtirs, que representa el mar de vidre que, segons el llibre de l’Apocalipsi, hi ha sota el tron de Déu. Sota de la conca absidal hi ha dos registres més. Al de dalt s’hi representa el col•legi apostòlic, amb la Mare de Déu i Sant Pau, l’apòstol dels gentils, i una figura que podem identificar com Sant Joan. Al registre inferior hi havia representats un seguit de bustos de màrtirs, dels quals se’n conserva força bé el de Santa Àgata, amb la inscripció que la identifica, i un altre de molt esborrat al seu costat. Ben probablement devia incloure també l’efígie de Sant Vicenç, a qui estava dedicada l’església. Les pintures estan realitzades bàsicament amb la tècnica del fresc, amb l’aplicació dels pigments sobre una capa de calç encara humida. Alguns dels detalls i de les inscripcions han estat fets amb la tècnica denominada “a la calç”, sobre la superfície seca. La seva realització es podria datar pels volts de l’any 1135. Els frescos de l’absis es van tapar amb una capa fina de calç cap a la meitat del s. XIV, quan es va instal•lar el baldaquí i el retaule de Sant Vicenç. Des del moment en què es van descobrir les pintures, el mes de març de 1993, fins avui, l’església ha sofert un intens procés de restauració. L’any 2003 van començar els treballs sobre les pintures dels absis sota la supervisió del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya.

horaris

Tancada

Bibliografia

    Els retaules gòtics de la Vall de la Vansa i Tuixén, Carles Gascón i Teresa Font, Generalitat de Catalunya, 2006 + Catalunya Romànica