Visitar una església

Visitar una església: notes interpretatives.

Marc Sureda i Jubany

Una església és sovint el bé cultural i artístic més rellevant d'un nucli habitat. La causa d'això és la seva importància, durant molt segles, com a punt neuràlgic de la vida individual i col·lectiva dels membres d'una comunitat humana, més petita (com una parròquia) o més gran (com un bisbat). Els membres d'aquesta comunitat hi comparteixen les trobades dominicals o anuals, en ocasió de festes religioses, així com també les celebracions importants de la vida de cadascú: el bateig, les noces, el darrer comiat. Sobretot, doncs, la comunitat cristiana - l'autèntica Església - celebra i comparteix dins l’església - edifici la seva fe, que és com dir la lectura en clau espiritual i espera nçada, segons la bona nova de Jesucrist, dels esdeveniments vitals i comunitaris, ordinaris o excepcionals. Sempre que fan això, les comunitats cristianes preguen, rememoren la salvació de Crist i s'emmirallen en la Jerusalem Celestial, model que malden pe r reproduir en la societat terrenal.

Per això l'església cristiana, al llarg dels segles, ha anat madurant un llenguatge simbòlic que s'expressa en formes arquitectòniques i en nombroses obres d'art, alhora objectes amb funcions vinculades a la celebració litúrgica d'aquests principis espirituals.

L’EXTERIOR

Des de l'exterior, la forma general de l'església es presenta com un joc de volums que es combinen en alçada. Solen ser volums notables en relació a la resta de construccions del nucli, o remarcables en el marc del paisatge: volums excepcionals adients a la Casa de Déu i casa de la comunitat (una gran teulada). Sobretot, aquesta excepcionalitat visible des de lluny sol ser assenyalada pel campanar, una torre alta o una estructura en forma de mur amb obertures (l'espadanya) des d'on les campanes congreguen la comunitat per a les festes litúrgiques, així com també podien avisar d'esdeveniments civils (foc, sometent) i, finalment i gairebé arreu, avui escandeixen també el temps públic amb el toc de les hores.

El campanar

A vegades el campanar és una torre poderosa, segons els casos més o menys alta i esvelta, que a vegades aprofita una torre del castell quan aquest es trobava al mig del nucli. A casa nostra, els campanars més antics són d'època romànica. El campanar, com a element elevat, ajuda a remarcar l'excepcionalitat de l'església i de la seva condició "elevada", física o simbòlica, en el marc del territori (una mica com els xiprers en el cementiri), alhora que, amb la seva silueta, assenyala la identitat del poble agrupat al voltant de l'església. La voluntat de singularitzar els campanars fa que, juntament amb les façanes, siguin els campanars les estructures que han concentrat més esforços artístics en els exteriors dels temples.

La façana

Pel que fa a la façana, també és important perquè és la part de l'església que rep el que se li acosta per entrar-hi. La façana més elemental és la paret que té una porta: a migdia en molts edificis preromànics i romànics, a ponent en la majoria d'esglésies, sempre en relació a la posició de l'edifici respecte dels camins i accessos, i també dels nuclis urbanitzats. Des del romànic, en els casos amb més possibles, la façana ornamentada es pot concebre en termes de "declaració d'intencions", amb conno tacions d'acolliment (forma abotzinada), de pedagogia (el sant titular, la Mare de Déu, el col·legi apostòlic; històries de l'Antic i el Nou Testaments o de la vida dels sants, símbols com la creu; en alguns casos, en el romànic, sobretot, elements al·lusius al simbolisme del propi temple, com els mesos de l'any, que remeten al temps cíclic, animals protectors, columnes i decoració escultòrica que indiquen un lloc prestigiós) i a vegades també d'advertiment moral (escenes del judici final, paràboles moralitzants, animals amenaçants, figuracions del pecat, visions del cel i de l'infern). Són elements que preparen simbòlicament per a l'entrada dins de l'espai sagrat.

L’INTERIOR

Un cop a dins, aquest espai interior (que pot ser molt senzill o molt c omplex) és en realitat molt més important, des del punt de vista simbòlic, que el que hàgim pogut veure a l'exterior. Una manera de singularitzar aquest espai interior és el tractament de la llum.

L’orientació i la llum

Això ha estat des d'antic molt important, fins al punt que normalment, allí on es podia, l'absis de l'església s'orientava a llevant. Per una antiquíssima tradició, els cristians s'hi orienten per pregar: el sol, que surt cada dia per llevant, és un signe de la Resurrecció de Crist, i així la celebració del matí s'inunda de la llum del sol naixent. Tanmateix, normalment les nostres esglésies tendeixen a ser fosques en el sentit que tenen poques finestres. Per raons estructurals, els temples romànics no poden tenir grans obertures als murs; tampoc n'hi sol haver al nord, per raons tant climàtiques com a vegades simbòliques (és el costat on hi ha menys llum). El gòtic, que al nord d'Europa (terra menys abundant de llum solar) representà una important especulació amb la llum i els colors, donà resultats més discrets a casa nostra, on predominen encara els panys de paret per sobre de les obertures o, en els grans edificis, un treball de llum més íntim i matisat. D'ençà del Renaixement i fins a èpoques ben recents, es continuà optant per la i l·luminació interior artificial i la ceguesa gairebé total dels murs interiors. En un país com el nostre, amb molts dies a l'any de llum solar, l'espai excepcional es caracteritzava, precisament, per una il·luminació íntima i artificial.

Organització de l’espai interior

L'espai interior d'una església, sobretot si és antiga, sol presentar-se doncs de forma lineal i dirigida, amb un punt - l'altar major - que atreu espontàniament la mirada i una nau destinada als fidels. Sovint l'espai imita la forma d' una creu llatina, comparable a la d'un cos humà: això és simbòlicament molt apte per a acollir la comunitat de cristians, l'Església, que forma el cos de Crist. Els fidels en són els membres i el Crist (és a dir, el lloc de l'altar i del ministre celebrant ) n'és el cap. La diferència entre els espais també es sol indicar en termes de nivell de sòl: la nau central sol tenir un nivell més baix que les capelles laterals i, sobretot, que l'altar major, per facilitar la visió dels actes litúrgics per part de tot hom.

El presbiteri

Des d'època romànica almenys, l'absis de l'església, punt focal de tot l'espai interior, solia adoptar la fórmula antiga semicircular, que atreu i rep més fàcilment les mirades; era també el lloc que amb preferència rebé decoració pictòrica. Més tard, els retaules situats darrera l'altar prengueren el protagonisme, i van anar creixent fins que, en època barroca, tendiren a ocupar tot el mur; llavors els absis, que ja no solien ser semicirculars sinó poligonals, van poder deixar de tenir finestres. Tot això jerarquitza l'espai de manera que les coses situades més a llevant, més al fons, solen rebre la consideració de més importants que les que es troben a ponent. A més de lineal, l'interior de l'església també sol ser un espai elevat, de sostre alt, fet que ja sol deixar-se notar des de l'exterior. A vegades existeix un creuer, una cúpula o una llanterna que dóna llum; la cúpula o la volta es poden interpretar com a símbols del cel, on resideix la majestat de Déu, i així l'església pot representar simbòlicament tot l'univers, format per cel i terra.

Els mobles del presbiteri

Al presbiteri, el que hi ha de més important són els mobles: sobretot l'altar, mesa de la cena i del sacrifici eucarístic, símbol del cos de Crist (que és sacerdot, altar i víctima alhora: per això s'havia de consagrar i hi havia d'haver relíquies de màrtirs, considerats els més propers a Crist) és el més important, però l'acompanyen l'ambó (lloc de proclamar la Paraula) i la càtedra (seient del celebrant, que difon el magisteri). En els presbiteris nous aquests mobles són molt evidents i s'ha procurat que ressaltin a la vista. Però en els llocs antics el tàndem altar-retaule conservava tot el protagonisme. 'ambó sovint quedava substituït per una trona, que podia servir per a les lectures en dies solemnes (normalment els lectors no es movien de l'altar) però que en la majoria de casos servia al predicador per fer arribar millor el seu discurs als fidels. Per això les trones solen estar avançades dins de la nau, i tenir una espècie de sostre, dit tornaveu, on es pot trobar un Esperit Sant, que assenyala que la prèdica és inspirada (o invoca la inspiració divina). Pel que fa a la càtedra, llevat de les parròquies amb molts beneficiats i residència coral, era abans un moble molt secundari, amb un banc o una cadira es podia passar, ja que la celebració de la missa es feia gairebé tota dempeus.

Els retaules

El retaule és un moble que va néixer com a simple ornament de l'altar (com ho era, en època romànica, el frontal, situat a la part de davant) i es va desenvolupar fins a cobrir tota la paret; l'altar sovint quedava convertit, en el barroc, en una simple repisa o lleixa de pedra a la part inferior, per posar-hi els estris de la missa. Avançant en la voluntat simbòlica-pedagògica dels espais litúrgics (en detriment de la teologia i de la litúrgia), el retaule era estimat per la seva capacitat de comunicar imatges relatives al misteri de l'Eucaristia o, més sovint com més tard, a les històries dels sants titulars. La Creu, el Calvari o el Sant Sopar (evocacions directes i normalitzades del sacrifici eucarístic) solen no faltar, especialment en els retaules majors de les parròquies, però la part central del retaule queda ocupada per una pintura o bé una imatge del sant titular; llavors el Calvari se'n va a dalt de tot, o a la predel·la o faixa inferior.

El cambril

Quan aquesta imatge central, molt sovint de la Mare de Déu, és escultòrica i rep especial veneració - per exemple, a la majoria de santuaris en algunes capelles, com la del Roser, la dels Dolors o tantes d'altres, sobretot als santuaris - , sol trobar-se en una cambreta d'obra o inclosa en la mateixa estructura del retaule, anomenada cambril; s'hi accedeix per unes escales normalment situades a banda i banda. La disposició respon a la manera antiga de disposar les relíquies, damunt o darrera l'altar, que permetia fer-ne la veneració sense destorbar la celebració de la missa.

Les capelles laterals

Pot ser que en una parròquia petita hàgim esgot at, amb aquesta descripció, el catàleg dels espais que la formen: nau i presbiteri. Però a la majoria de les nostres esglésies parroquials hi trobem normalment altres instal·lacions secundàries agregades a aquest duo bàsic. Les més característiques són les capelles laterals. Al món romànic n'hi ha poques o gairebé cap, però des del gòtic en endavant la planificació de les esglésies ja incloïa com més capelles millor. Es tracta d'instal·lacions assimilables a "esglésies en petit", amb el seu altar, retaule, cancell, potser fins i tot bancs.

Diferències entre capelles i altar major

La diferència entre la capella i l'altar major sol estar en l'advocació, que serà diferent, i després en el fet que aquestes capelles no són destinades permanentment al culte comunitari, sinó que van ser creades normalment per raons de devoció d'una persona, d'una família o d'un col·lectiu (per exemple, una confraria). Com que la Mare de Déu, els sants i els màrtirs es consideraven tan propers a Déu que podien ser intercessor s molt vàlids, les persones amb mitjans van voler, des del segle XIII més o menys, dedicar-los altars d'una manera més particular, on un clergue especialment dedicat pregués per la seva ànima. Per això les capelles van ser els primers llocs on hi va haver tombes a cobert: les dels patrocinadors de l'estructura. També és freqüent trobar advocacions relacionades amb aspectes col·lectius de la comunitat. A pagès són molt habituals els altars dedicats a sants que es consideren protectors de determinats moments o elements del cicle natural i agropecuari: sant Isidre o sant Galderic, sant Antoni del porquet, sant Pere, sant Roc, santa Bàrbara, o la Mare de Déu, protectora general. Les advocacions també podien ser,
lògicament, les de les confraries o gremis respect ius (sant Eloi dels orfebres o llauners, santa Llúcia dels sastres, o sant Julià dels blanquers, per exemple).

La capella fonda

Algunes d'aquestes devocions creixien a l'empara de terços ordes o confraries, a vegades sota la tutela d'ordes religioso s. Llavors, era fàcil que no s'acontentessin amb una simple capella lateral en bateria de la nau, sinó que amb esforç econòmic i no sense afany d'emulació es construïssin "capelles fondes", perpendiculars a la nau principal, amb entrada pròpia i cambra p er als congregants o confrares, juntes, conferències, etc. Organitzant els seus exercicis i sobretot les seves processons, ben comprensibles en el marc de la cristiandat d'antic règim i de la seva economia moral, aquestes confraries es convertien en un element molt important de la vida religiosa de les parròquies, al càrrec d'activitats que, com les processons de Setmana Santa, poden haver perdurat fins avui dia.

Avui és habitual trobar el Santíssim - la reserva de l'Eucaristia - en una d'aquestes capelles fondes, que fins i tot pot servir per a les misses diàries amb menys concurrència; però això és recent, perquè durant segles cada altar va disposar del seu propi sagrari.

El cor

Sobre el cancell d’entrada, no és pas estrany trobar el cor: un espai a lçat, obert a la nau central, on se situen els cantaires que acompanyen les celebracions litúrgiques. En les esglésies grans amb comunitat de clergues (monàstiques, canonicals o catedralícies), el cor podia estar situat entre la nau i el presbiteri, i és llavors un recinte destinat a la pregària quotidiana dels clergues o religiosos que són usuaris principals de l'església.

El baptisteri

Una d'aquestes capelles, si no hi ha altre espai propi, fa de baptisteri. Batejar és una funció pròpia de les parrò quies, primitivament confiada només als bisbes. La capella sol ser una de les dels peus de l'església, a poder ser ben a prop de la porta. Primitivament (i a Itàlia se n'han conservat molts exemples, sobretot de catedrals) el baptisteri es trobava en un edifici independent fora de l'església, perquè només després del baptisme, que a l'inici solia ser d'adults, es podia entrar a participar plenament de l'Eucaristia. És a dir, després de batejar s'havia de poder "entrar" a l'Església. Hi ha a les nostres esglésies moltes piques grans de pedra, romàniques o gòtiques, però de seguida, per raons pràctiques, s'hi va posar a dins un cossi de terrissa o d'aram. Les piques havien de ser tapades per mantenir l'aigua neta. De les tapes planes de fusta, cuiro i metall es va passar a les piramidals amb porteta, molt habituals. El mateix significat, en sentit general, tenen les piques beneiteres que hi ha al costat de les portes de l'església, que solen trobar-se encabides al mur, o més grans, sovint evocant la forma de petxines. El baptisme és un sagrament que regenera (neteja) i també fa renéixer (sortir de l'aigua equival simbòlicament a la Resurrecció). Recordant el baptisme, cada cop que el cristià entra a l'església se senya amb l'aigua beneïda, per recordar que és una anticipació d'entrar al cel, i per mostrar la seva voluntat de netejar- se del pecat i de renéixer a una nova vida.