Tres exvots dedicats a sant Llucià i sant Marcià, els Sants Màrtirs de Vic, al Museu Episcopal de Vic

Joan Arimany i Juventeny

El Museu Episcopal de Vic  preserva, des dels seus inicis, uns exvots dedicats a sant Llucià i sant Marcià coneguts com els Sants Màrtirs, antics patrons de Vic. Es tracta de tres obres pintades –una sobre tela i dos retaulons- que esdevenen, a més d’una interessant producció artística com tots els exvots d’aquesta tipologia, una clara expressió de devoció popular i un document etnogràfic de primer ordre.

Els exvots, especialment abundants a moltes ermites i santuaris, són una de les mostres més evidents de la religiositat. La seva finalitat és el reconeixement que fa un fidel per la intercessió dels sants, de les santes i de la Mare de Déu davant Déu en moments de dificultat durant la vida quotidiana. El Diccionari català-valencià-balear ofereix una definició genèrica aplicable a qualsevol tipus d’exvot: “Do ofert a una imatge religiosa en compliment d’un vot o en recordança d’un benefici rebut, i que consisteix en un objecte que es penja a la paret o al sostre del temple o capella on es venera la dita imatge”.

Fina Parés , en estudiar els exvots, els situa en un context antropològic: “La pràctica de lliurar un present a un personatge sagrat després d’haver rebut un ajut extraordinari és comuna a totes les èpoques, cultures i religions”; seguidament, exposa el seu sentit:  “L’exposició d’aquests presents al costat del protector, de la seva imatge, representa un testimoni evident dels seus poders miraculosos”; i, finalment, constata la seva vigència:  “És un costum que es manté, encara que no pas amb la intensitat de segles enrere ni amb les mateixes formes”.

I en consonància amb el gest d’oferiment, en ocasions també s’ha utilitzat el mot “presentalla” que, en el Diccionari esmentat, es defineix de la forma següent: “Ofrena feta a una imatge religiosa en ompliment d’un vot o en acció de gràcies”.
Josep Gudiol indicava l’antiguitat d’aquests objectes quan recollia el testimoni de finals del segle XIII i que esmenta a membres humans fets de cera: “[…] i consten amb notícies molt clares en els documents, com en un de 20 de setembre de 1298, en què Sibila, esposa d’en Ferrer de Janer, deixa a Sant Bernat [Calbó] i als seu sepulcre a la Catedral de Vic, un cap i un braç i a sant Blai, altre braç i ciri: Recognosco quod promissi pro infirmitatibus infantium meorum Beato Bernardo Sedis Vici unum caput et unum brachim cere. Et Sancto Blasio caput cere et unum setinatum candele”.

Els exvots poden tenir diverses formes i naturalesa. Pep Vila , en estudiar els exvots metàl·lics, passa llista del conjunt d’objectes ofert en acció de gràcies: “Al costat dels ciris, les llànties sovintejaven petites estatuetes de cera, reproduccions de membres i òrgans del cos que tenien relació amb el favor rebut (cames, braços, ulls, orelles,…), cabelleres, objectes personals lligats amb la gràcia rebuda (bastons de caminar, crosses, aparells ortopèdics, robes d’infants, gorres militars, roba de casament, etc.)”. Més endavant descriu amb més detall la tipologia que ocupa aquest article: “També eren freqüents el petits retaulons toscament pintats damunt fusta, que, amb un marcat accent realista, narraven un miracle, la tornada venturosa d’una guerra, el guariment d’una malaltia, un part difícil, la sortida d’un tràngol a la feina” i no s’oblida dels exvots metàl·lics, als quals dedica el seu estudi dels quals en destaca la seva raresa i desaparició ja que “[…] encara que la majoria són fets d’encuny, elaborats en sèrie, s’han perdut o dispersat per la seva mida (majoritàriament uns 10 cm.)”. Finalment, situa els exvots en el moment actual:  “Avui dia algunes fotografies, retrats de grups, dibuixos i postals amb una explicació al·lusiva, han substituït els exvots de factura clàssica”. I Fina Parés, en fer-se ressò de les denominacions que recull Joan Amades , afirma que el folklorista distingeix “[…] entre prometences, presentalles i retaulons”. En el primer cas, les prometences, no haurien de considerar-se pròpiament exvots ja que el concepte “[…] enclouria el sentit d’ofrena o promesa que no forçadament ha de comportar un present”.  Finalment, Parés constata que Amades “[…] distingeix els retaulons –exvots pintats- de la resta que anomena presentalles”.

Aquesta singularització dels exvots pintats es deu al fet que, com s’ha apuntat al principi, aquesta tipologia combina el seu sentit inequívoc d’agraïment amb la plasmació artística d’un fet, generador de d’aquesta acció, amb una destacable fidelitat.

Tres exvots pintats als Mev
Els tres exvots pintats, que té el Museu Episcopal de Vic en les seves  col·leccions, demostren la intensa devoció que la població vigatana, en els segles XVII i XVIII especialment, tenia pels Sants Màrtirs. De fet, durant més de dos segles i fins a la canonització de sant Miquel dels Sants, van ser considerats únics i preferents patrons de Vic. A més de les grans manifestacions col•lectives en forma de multitudinàries rogatives “pro pluvia”, que duia les seves relíquies al santuari de la Gleva, s’evidencia la veneració més particular i personal en aquestes tres peces.

El primer dels exvots (MEV 1418) és un retauló de fusta policromada de 35,5 x 49,8 cm, la producció del qual se situa, sense poder-se precisar, a finals del segle XVII o principis del segle XVIII. És dedicat als Sants Màrtirs, que apareixen completament vestits i subjectant la palma martirial,  i a una advocació mariana no identificable al damunt. L’escena presenta la caiguda de tres personatges des d’una teulada que estaven construint o reparant; davant l’astorament d’altres personatges que els acompanyen en la seva labor i a uns sorpresos espectadors, es precipiten des d’una alçada considerable. El fet té lloc a la zona de l’actual carrer de Manlleu de la ciutat de Vic i s’hi veu l’edifici de l’antiga església i convent de Sant Josep que fou la seu dels carmelitans descalços. El convent va ser construït entre el 20 de juliol de 1663 i el 2 de gener de 1679 i la capella, posterior i segons projecte del reconegut  arquitecte fra Josep de la Concepció (1626 – 1690), es va inaugurar el 14 d’octubre de 1696.

Cal destacar que l’edifici on succeeix l’accident, conté una capelleta de carrer a l’alçada del primer pis. Podria ser aquesta la mateixa capelleta que, traslladada i reconstruïda, es troba a la part alta del carrer Manlleu i que conté una imatge de sant Antoni de Pàdua? La data de 1679 que té gravada a la base afavoreix aquesta possibilitat.

El segon exvot (MEV 60), és una pintura sobre tela de 69 x 84,5 cm que es pot datar, per la inscripció que hi consta, del 28 de novembre de 1755. Està dedicat, únicament, als dos Sants Màrtirs que es presenten en la seva imatge habitual i en el context del martiri enmig de les flames d’una foguera i lligats a una columna. En aquest cas, l’escena és d’una partida de caça de la llebre situada en un terreny muntanyós, sense poder-se identificar. Do tota manera, se situa fora d’un espai urbà que se suggereix sota mateix de la imatge dels dos sants.

Hi apareixen deu persones, la majoria fent la funció de caçadors i d’altres contemplant l’acció. Porten la vestimenta pròpia de l’època, mitjan segle XVIII, amb jupa i casaca, calçons i polaina. Un dels deu participants, situat al centre, pateix un accident a la mà esquerra a causa del mal funcionament de la seva escopeta.

El quadre conté una explicació il•legible en la banda inferior esquerra que, probablement, tracta de les circumstàncies que van envoltar el fet representat i la dedicatòria d’agraïment als dos sants.

El tercer exvots i darrera de les peces estudiades (MEV 997) és un altre retauló de fusta policromada, de 32,5  x 45,5 cm. En aquest cas és dedicat a la Mare de Déu de Puig-l’agulla, advocació mariana venerada al santuari situat al municipi de Sant Julià de Vilatorta i proper a Santa Maria de Vilalleons, i als dos Sants Màrtirs representats novament en el moment del martiri. Aquesta acurada identificació parteix del text que consta sobre la representació d’una tela  a la banda superior dreta on es llegeix: “EX VOTO / En Vich lo Dimars de Pasqua / del Esperit san de 1820 Sagimon / Solâ per librar a son […] Joseph / de la ferocitat del bou […] esques ell [acorra] y aventlo deixat com a mort / per la intercessió de la V. de Puiglagulla / y dels SS. MM. Llucià y Marcià [sortí iles] / […] per Llucià Romeu”. Aquest escrit situa l’escena a Vic i, segurament a la plaça del Mercadal o Major. La data, el dimarts de Pasqua de l’Esperit Sant (és a dir, dos dies després de la Pasqua de Pentecosta) de 1820 i durant un correbou quan un dels braus va atacar un improvisat torero. Gràcies a la intercessió de la Mare de Déu de Puig-l’agulla i dels Sants Màrtirs Llucià i Marcià, tot i ser donat per mort, va sortir il•lès i es va poder salvar.

El dia abans, és a dir, el dilluns de Pentecosta, era el dia en què l’església vigatana commemorava el suposat augment de les relíquies dels dos màrtirs que havia tingut lloc el 24 de maig de 1342. Aquesta era una de les celebracions dedicades als Sants Màrtirs juntament de l’1 d’abril, festa de la invenció i descobriment de les relíquies; el dimarts de Pasqua de Resurrecció era l’anomenada festivitat del patronatge, quan tenien lloc les “catorze processons”  o, coneguda, també, per “processó de les cuques” o “de matar la cuca”, que podria fer referència a la plaga de la llagosta de 1687 i la intercessió dels dos sants màrtirs per finalitzar-la; finalment, hi havia la festa tradicional, el 26 d’octubre, pròpia del martirologi que coincidia amb la diada dels sants de Nicomèdia.

En algunes d’aquestes manifestacions festives dedicades als Sants Màrtirs era habitual organitzar correbous. En deixa constància Rafael d’Amat i de Cortada, el Baró de Maldà, quan descriu la seva estada a Vic coincidint amb el 26 d’octubre de 1808: “Sent los vigatans de si inclinats als correbous, los han fet fins a sinch o més bous en dita plassa gran [Major], y bulla y tabola en córrer lo bou per la plassa, embestint a quants minyons lo embestian ab mantes, fins a arribar algú a tirar-li  alguna banderilla y per mi, no agradant-me correbous, no he ha sigut diversió”.

Finalment, cal remarcar que aquests tres exvots, a part del seu sentit religiós, ofereixen un retrat de l’activitat quotidiana que, escassament, se sol recollir en altre tipus d’obres amb objectiu bàsicament decoratiu. És, per aquest motiu, un art popular que mereix la més alta consideració.

ex-vots-de-sant-llucic3a0-i-sant-marcic3a0