Orígen de les medalles devocionals: l'enkolpium de Sant Cugat

Les medalles devocionals poden ser objecte d’estudi dins la història de l’art sacre. Tanmateix possiblement en ser molt efímeres poc han estat estudiades pels professionals de dita exuberant i seriosa història de l’art. Òbviament que el mateix concepte (de medalla devocional) inclou molts enigmes que no faciliten gens ni a una possible definició ni a llur evolució i origen. Pròximament el Museu Nacional d’Art de Catalunya organitzarà unes jornades d’estudi sobre les “medalles devocionals”. En aquest dies es faran esforços per presentar-ne uns inventaris suficients de les de Catalunya que permetin la posterior investigació d’aquests fenomen cultural i religiós en el seu aspecte eminentment artístic. Tanmateix  és ben segur que si ens traslladem als primers segles  del cristianisme la presència massiva d’amulets en aquella societat influí en l’acceptació d’una part d’aquests objectes, tot i que calgué purifica’ls de tot indici d’idolatria i de superstició. Així en el sector pagà d’aquella societat l’amulet bé es podria definir com un objecte gràcies al qual s’allunyen els denominats “mal  esperits” i s’expulsen variadíssimes desgràcies de tot gènere. El cristianisme en el seu desig d’una sana inculturació canvià radicalment la direcció devocional vers els sants i la devoció a la Mare de Déu, netejant-los de ser instruments de la superstició, o almenys així ho intentà.
Amulet ve del llatí amuletum emprat per primera vegada per Plini; cal dir també que és d’origen semític, un altre terme sinònim anomenat jamala vol dir objecte penjat. Aquesta característica també és fonamental i diríem definitòria si es tracta de les medalles devocionals cristianes en els seus orígens i en les seves evolucions; tanmateix caldrà saber trobar el moment en el que el cristianisme incultura aquests singulars amulets transformant-los en objectes sacres i intenta netejar-los de tota superstició i idolatria.
Les qualitats  que se li atribueixin a l’amulet –diríem- pagà seran la de la prevenció dels mals i ser agent contra les malalties i contra les desgràcies, distingint-lo del talismà. Aquest últim té com a definició: “objecte al qual hom atribueix un poder màgic i el duu a tot arreu”. Talismà no és un amulet. Aquest és un mitjà de protecció passiva, en canvi el talismà confereix a aquell que el posseeix, poders màgics actius.
Tots els pobles en tots els temps –sobretot en l’antiguitat- han emprat tota classe de materials com amulets com per exemple: pedres (àgata, diamant, jaspi, ametista, la queolonia i la malaquita), coral i metall (or, plata i coure).
Les amonestacions  dels sants Pares contra els amulets,  mags i xarlatans en les esglésies d’Orient i Occident com l’africana en els vuit primers segles del cristianisme fins el concili de Nicea II (787) demostren que els amulets (en forma de medalles devocionals) i llur ús eren molt freqüents entre els cristians d’aquells temps. Molts d’ells tenien els signes de la creu o del peix, o figures de sants i de la Mare de Déu, alguns a dins hi afegien relíquies i frases del Nou Testament en forma de filacteris o petits estotjos. Tots aquests objectes devocionals tenien dues característiques externes: que eren circulars i que es podien penjar al coll; d’aquí el nom de “periapta” ( o sigui “penjat”) que és sinònim de medalla devocional.
El Concili  de Nicea II que posà fi a l’heretgia iconoclasta és una fita molt important en l’acceptació definitiva de les medalles devocionals. En aquesta època existien i eren molt emprades pels cristians –especialment pels bisbes i abats- els enkolpia que forma part d’un estadi dins l’evolució i transformació dels amulets en medalles devocionals. Òbviament que l’enkolpium no té la forma circular, sinó de creu. També cal dir que així com les medalles devocionals són dedicades als sants o a Maria Santíssima els enkolpia es refereixen fonamentalment a Jesucrist i els seus misteris. Més encara a dintre podia custodiar-se una petita estella de la Vera Creu. Recordem que la Vera Creu no sols és venerada sinó també adorada. Possiblement que els enkolpium són l’antecedent dels pectorals episcopals, encara que no es considera pròpiament pectoral fins el segle XIV, i com dèiem en el nostre diccionari Sacralia: “El pectoral és una evolució de les capses amb relíquies i amb sants evangelis... servien per guardar-se de les temptacions del dimoni i tenien la forma de creu quan contenien alguna partícula dins de la Vera Creu”. Com indumentària episcopal és del segle XIV. Però l’enkolpium que ja apareix en els segles VI-XI no sols és l’antecedent del pectoral sinó també de les medalles devocionals i aquest és el motiu pel qual en una ponència que se’ns ha encomanat en les esmentades jornades presentem dos enkolpiums de casa nostra que ens poden donar molta llum en la investigació. Anticipant-nos a la ponència presentem a la nostra revista Taüll la descripció dels dos enkolpiums, el de Sant Cugat i el de Sant Pere de Rodes. Podem dir que pràcticament són d’un format i d’un conjunt iconogràfic no sols iguals els dos, sinó també ho són altres que es conserven a Berlín, Leningrad, Copenhage i al Vaticà. Les datacions que hom proposa oscil·len entre els segles VI al XI seguint sempre al Dr. Trens. Són de bronze fos i cisellat. Fem la descripció del de Sant Pere de Rodes aplicable malgrat petites diferències al de Sant Cugat i als altres.

Enkolpium_Sant_Pere_RodesL’enkolpium de Sant Pere de rodes té unes dimensions de 10x 5,50 cm. Prové de Síria o Palestina. Probablement és del segle VII. Es va trobar a Sant Pere de Rodes i avui es conserva i es mostra en el Museu d’Art de Girona amb el número 18 del seu inventari. La conservació  de la peça és bona. La cara anterior presenta la figura de Crist clavat a la creu amb quatre claus, Jesús duu una túnica llarga segons la iconografia que sembla haver estat freqüent a Síria, per la qual cosa el Dr. Manuel Trens –antecessor meu en la direcció del Museu Diocesà de Barcelona- considerà que el tipus de Majestats vestides tant freqüent a casa nostra, té el seu origen en aquests enkolpia que provenen d’Orient.
Aquest enkolpium té per damunt de la creu el sol i la lluna. Al costat de la mà dreta de Jesús hi ha una petita figura de la Mare de Déu de cos sencer i vora d’ella unes lletres capitals grogues amb una inscripció abreujada de la paraula de l’Evangeli de Sant Joan que Ell adreça a Maria “Heus ací el teu Fill”. A l’altra banda, Sant Joan amb la frase “Heus ací la teva Mare”. Al revers de la creu hi ha, al centre, la figura de Maria amb les mans alçades en senyal d’oració i en els extrems dels braços quatre evangelistes que aguanten els seus llibres respectius i que porten al costat unes inicials en caràcters grecs que indiquen el nom dels evangelistes i de Maria.

Enkolpium_Sant_Cugat_VallèsDesprés del Concili de Nicea II (787) en el qual es condemnà la heretgia iconoclasta, es multipliquen les medalles i creus devocionals sempre en forma de “periapta” o sigui penjades al coll, tanmateix normalment també eren considerades reliquiaris. No és fins després del segle XVII que es fa una distinció clara entre medalla i reliquiari. En els segles XVIII-XX hi ha una gran difusió i a l’ensems es distingeixen les medalles: commemoratives,  devocionals i simplement decoratives.

Josep Maria Martí Bonet
Publicat a la revista Taüll nº 47