Notes bíbliques sobre el Tapís de la Creació

Joan Naspleda i Arxer
Publicat a la revista Taüll nº 38

El Tapís de la Creació de la Catedral de Girona va ser objecte d’una intervenció de restauració i conservació durant l’hivern del 2011-2012, la qual, a més d’una neteja i canvi de suport, ha permès la seva reinstal·lació d’una forma i amb una il·luminació que permet una contemplació més propera de tots els seus elements i detalls. Aquesta intervenció feta al Centre de restauració de la Generalitat de Catalunya a Valldoreix, ha coincidit amb la publicació en diverses llengües, per part del Capítol Catedral, d’un estudi del Dr. Manuel Castiñeiras. En aquest estudi, en continuïtat amb el que publicà el Dr. Pere de Palol el 1986, a més de presentar les diverses fonts manuscrites antigues en les que hi podia trobar inspiració la iconografia del brodat, o les composicions tèxtils o de mosaics que hi tenen paral·lelismes, avança a tall d’hipòtesi les possibles circumstàncies de la seva composició a finals del segle XI. En el marc de la proclamació del comte Ramon Berenguer III i de la celebració del concili de 1097 a Girona, sota les directrius de la reforma gregoriana, el Tapís troba la seva raó com catifa litúrgica en la que s’hi desplega en imatges el pensament teològic d’aquesta reforma. Així les imatges de l’obra de la Creació, seguint el Gènesi, amb el Crist Paraula creadora de Déu, les imatges cosmològiques de l’espai i del temps i, als peus, la història llegendària de la troballa de la Creu, amb la figura avui perduda de l’emperador Constantí, fan del Tapís un conjunt impressionant amb una visió enciclopèdica en la que s’hi conjuguen admirablement, dintre els paràmetres antics, la fe i la ciència.
En aquest escrit, fet a partir d’una reflexió dintre els actes de Catalonia Sacra a Girona aquest any, em centraré  només en els elements bíblics centrals del Tapís.

Tapís_Creació_1El gran cercle de la Creació
“In  principio creavit Deus caelum et terram, (mare et omnia qua in eis sunt), et vidit Deus cuncta que fecerat et erant valde bona”. (“Al principi, Déu va crear el cel i la terra, (el mar i tot el que hi ha), i Déu veié que tot el que havia fet i era molt bo”).
Aquest és el text que, amb lletra damasiana, emmarca el gran cercle amb les imatges de la creació; una inclusió formada pel text llatí de la Vulgata del primer capítol del Gènesi, v.1, d’una forma gairebé literal amb l’afegit de síntesi de la referència al mar i a tot el que existeix, i després pel v.31 amb unes variants de la Vulgata que també trobem en uns manuscrits antics concrets. L’afirmació de la bondat de les obres de la creació quedarà ben patent en el desplegament iconogràfic del Tapís, del que podem afirmar que tot el seu contingut té un aire positiu. Els executors  del Tapís feren així una lectura ben exacta d’aquest primer capítol del Gènesi, en el que es repeteix una i altra vegada, com si es tractés d’una lletania d’acció de gràcies: “Déu veié que tot això era bo” (Gn 1,10.12.18.25).
En l’interior d’aquest cercle hi ha una evocació del desplegament de la creació segons l’ensenyament sacerdotal hebreu, format poc a poc fins a la seva concreció a partir de la situació d’exili a Babilònia, en el segle VI a.C.  Seguint el ritme litúrgic de la setmana i amb un llenguatge ben lluny dels mites cosmogònics del món mesopotàmic, sense concessions a simbolismes amagats, significa una gran concentració de missatge de fe, però també de reflexió i comprensió humanes. Tot i que, des del nostre món del segle XXI, no en podem dir ciència, si que cal dir que per aquells jueus de l’Antic Testament, com també pels cristians del segle XI que feren el brodat, no hi havia cap mena de tensió ni de trencament entre el missatge de la fe i la reflexió humana sobre el sentit de l’Univers creat. Crec que, fins i tot, podem dir ben clarament que l’esquema sacerdotal veterotestamentari del ritme setmanal i l’esquema concèntric del Tapís, coincideixen en l’esforç de recerca de  la  raonabilitat del missatge sobre l’acció creadora de Déu.

Tapís_Creació_2Les aigües caòtiques i l’Esperit
Tota la part superior del gran cercle del Tapís es troba marcada per la presència de les aigües caòtiques, representades amb els colors verd i vermell i les ondulacions del seu moviment: “La terra  era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’oceà, i un vent de Déu planava sobre les aigües” (Gn 1,2). Descripció d’allò indescriptible: el no-res. Terra desolada, tenebres i les aigües oceàniques agitades per un vent de tempesta. En el Tapís aquest vent de tempesta, “vent de Déu”, és evocat des de la perspectiva cristiana amb la imatge de l’Esperit com un colom (tal com descriuen els quatre evangelis la seva acció en el baptisme de Jesús) i la llegenda  “Spiritus Dei ferebatur super aquas” (“L’Esperit de Déu planejava sobre les aigües”), d’acord amb la traducció llatina de la Vulgata. Així veiem com de fet, el terme hebreu “ruah elohim” ha tingut una doble lectura:
a) Una lectura pròpia: El vent de Déu, que agita l’oceà caòtic. Aquí no ens podem estar de referir-nos al text de Dn 7,2: “Durant la nit he tingut una visió: els quatre vents del cel avalotaven el gran mar...” De fet tot el cercle de la Creació en el Tapís es troba envoltat pels quatre vents, talment un mar caòtic en transformació.
b) Una lectura secundària: L’Esperit de Déu. Tot i que l’acció de l’Esperit en l’Antic Testament no es descriu habitualment en el marc cosmològic, els Pares de l’Església dels primers segles llegiren en aquests mots del Gènesi, una acció fecundant de l’Esperit juntament amb la Paraula creadora; i és el que veiem representat en el Tapís. Semblantment el comentari jueu rabínic Gènesi Rabbâ hi veia “l’Esperit del rei Messies”.

L’acció ordenadora per la Paraula
Tota l’activitat creadora de Déu, ordenadora del caos, ho és per la Paraula. “Déu digué”, es repeteix fins a nou  vegades en el text del Gènesi, al llarg dels sis dies. La creació per la Paraula posa en evidència la distància que hi ha entre Déu i les criatures;  no hi ha lloc a cap barreja.  Així la sanefa del cercle central descriu la primera d’aquestes accions creadores per la Paraula, la creació de la llum com a primogènita de les criatures: “Dixit quoque Deus: Fiat lux. Et facta est lux” (“Déu digué: que existeixi la llum. I la llum va existir”), lleu variant del text llatí de la Vulgata a Gn 1,3. Primera acció que veiem representada en el Tapís amb la separació ben clara, a costat i costat de l’Esperit, de l’àngel de les tenebres i de l’àngel de la llum. També les altres dues seccions del Tapís a esquerra i dreta ens parlen de separació, i per tant, d’ordenació. A l’esquerra, la creació del firmament enmig de les aigües el segon dia, amb la llegenda que resumeix Gn 1,6-7: “Fecit Deus firmamentum in medio aquarum” (“Féu Déu una volta enmig de les aigües”). A la dreta, la representació de la separació entre les aigües de baix i les aigües de dalt de la volta del firmament, també el segon dia; amb l’explicació “Ubi  dividat Deus  aquas ad  aquis” (“Quan Déu separa unes aigües de les altres”), que ens remet a encapçalaments o inscripcions d’arrel visigòtica o carolíngia. També les imatges, en aquesta volta del firmament, del sol, la lluna (totes dues de forma antropomòrfica) i les estrelles, creats el quart dia.

L’acció creadora  a la terra
Mentre en la part superior del gran cercle del Tapís, l’acció creadora té per objecte  l’ordenació del caos, per mitjà de les separacions, la part inferior del cercle ens presenta l’acció creadora de Déu en la terra. La creació de la vegetació i els arbres fruiters del tercer  dia, de fet  absent en la representació del Tapís, només apareix amb l’expressió “lignum pomiferum” (“arbre fruiter”), provinent de Gn 1,11, que acompanya els dos arbres del Paradís: l’arbre de la vida i l’arbre de la ciència del bé i del mal (Gn 2,9). La creació dels peixos i monstres marins en les aigües, i els ocells que volen entre la terra i el cel, del cinquè dia, amb un moviment i un color extraordinaris. Després la creació del sisè dia, a banda i banda de la part gairebé central del Tapís, la dels animals domèstics i feréstecs amb l’home, a la dreta, i la creació de la dona, a l’esquerra. Fem atenció al text del Gènesi: “Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona” (Gn 1,27). La distància que marcava la Paraula entre Déu i les criatures,  dóna lloc a un altre expressió: “barà” (“crear”); assenyala així una implicació més directa de Déu en relació amb la creació de l’home i la dona.
La representació que fa el Tapís de la creació de l’home i la dona extreu però les escenes del capítol segon del Gènesi. Aquest relat diferent en estil i en mentalitat del relat sacerdotal del capítol primer, ens parla de Déu Jahvè d’una forma més antropomòrfica, implicat com un terrissaire en l’obra de la creació centrada en l’home. Així el Tapís ens presenta Adam exercint com a imatge de Déu, donant nom als animals, tenint d’una forma semblant  una funció ordenadora en la creació, i experimentant alhora la seva singularitat. “Adam non  inveniebatur similem sibi” (“Adam no va trobar algú semblant a ell”), diu la llegenda brodada, desmarcant-se del text corrent de la Vulgata: “Adam vero non inveniebatur adiutor similis eius” (“Però Adam no va trobar una ajuda semblant a ell”), o del sentit del text hebreu:  “Adam no va trobar una ajuda que li fes costat” (Gn 2,20).
A l’altra banda del cercle trobem la resposta de Déu al buit de l’home: la creació de la dona  d’una de les costelles d’Adam. “Inmisit  Dominus soporem in Adam et tulit unam de costis eius” (“El Senyor féu caure un son profund en Adam i prengué una de les seves costelles”), explica el Tapís. L’home, adormit, no pot contemplar l’acció creadora  de Déu, només podrà  admirar i adorar  el resultat  de les seves obres. Així ho veiem al llarg de l’Antic Testament, quan es vol presentar la proximitat de Déu, l’home s’ha de cobrir el rostre com Moisès (Ex 3,6) o Elies (1Re 19,13).

Crist en el centre  de la Creació
El gran cercle de la Creació seguint la narració segons el llibre del Gènesi 1-2, té com a punt focal la imatge del Crist cosmocràtor, envoltat per la referència a la creació primigènia de la llum. El Tapís fa així una lectura del Gènesi des de la perspectiva del pensament cristià sobre el paper de Crist en la Creació; una perspectiva que  trobem en diversos textos del Nou Testament (1Co 8,5-6; Col 1,15-20; He 1,1-4;  Jn 1,1-18), però que troba  ja les seves arrels en el mateix Antic Testament en els textos sobre la saviesa de Déu present en l’obra de la creació.
Aquesta imatge de Crist del Tapís, a l’estil de les representacions del cristianisme antic, s’identifica d’una  forma  plena amb Déu Creador. “Sanctus Deus” (“Sant Déu”) és el text del llibre que Crist té a la mà. El quadre visual es completa amb la imatge de l’Esperit justament sobre el Crist, donant així al conjunt una lectura trinitària de l’acció creadora. El pensament dels Pares de l’Església dels primers segles havia anat enfortint aquesta visió unitària de l’acció de Déu en la creació i en la salvació, enfront de les visions dualistes de Marció i de la Gnosi durant el segle II, en les que hi apareixia un gran fossar entre el Déu creador i Jesucrist salvador, entre les realitats creades i el món dels eons celestials.
Així llegim a Tertul·lià: “Hi ha una regla de fe amb la qual sabem el que hem de professar i defensar. És aquella per la qual creiem que només hi ha un sol Déu, creador del món, el qual ha produït totes les coses del no-res,  mitjançant el seu Verb emès abans que tot. Aquest Verb l’anomenem el seu Fill” (De praescriptione haereticorum, 13). O a Ireneu de Lió hi trobem aquesta referència a la unitat d’acció del Pare, del Fill i de l’Esperit: “No són els àngels els qui ens han fet i ens han creat... No podia ser altre que el Verb del Senyor... És amb Ell de sempre el Verb i la Saviesa, el Fill i l’Esperit. Amb ells i per ells ha fet lliurement i espontàniament totes les coses. Amb ells parla quan diu: Fem l’home a la nostra imatge i semblança” (Adversus Haereses, 4, 20, 1).
En el context més immediat de l’elaboració del Tapís de la Creació hi trobem  una situació que té una certa semblança amb la dels primers segles; en aquest cas es tracta de la reacció enfront de l’adopcionisme sorgit en el segle IX. Aquesta reacció fomentarà les imatges de la Maiestas Domini, que trobem en les pintures romàniques dels absis, accentuant la divinitat de Jesucrist i la seva igualtat amb el Pare.
Però fem referència d’una manera especial als dos textos del Nou Testament més fonamentals sobre el paper  de Jesucrist en la creació: l’himne de la Carta als Colossencs i el pròleg de l’Evangeli de Joan.

Tapís_Creació_3

Crist, icona del Déu invisible (Col 1,15-20)
La carta de sant Pau als Colossencs incorpora un himne litúrgic de la primera comunitat, en el que hi  trobem  elements que provenen del judaisme, juntament amb alguns altres que poden provenir del món religiós hel·lenístic. Un fet que té una semblança amb el mateix Tapís que incorpora els aspectes bíblics amb altres del món antic pagà. Cal remarcar com precisament el llenguatge poètic i hímnic facilitarà en el Nou Testament unes  expressions teològiques més desenvolupades sobre Jesucrist, l’anomenada “cristologia alta”, que ens remarca  millor la seva unitat amb Déu el Pare, i la seva preexistència. Tots els comentaristes d’aquest himne de la Carta als Colossencs el vinculen amb les reflexions del judaisme d’època hel·lenística sobre la Saviesa de Déu, present  en la creació (Pr 8,22-31; Sv 9,2-4); però que alhora té un gir en el que passa de contemplar el paper preeminent de Crist en el cosmos, al seu paper de cap del cos de la comunitat dels creients, l’Església.
“Ell és la imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació” (Col  1,15). Crist és la icona, el reflex o resplendor fidel, de Déu. Sant Joan Crisòstom parla al comentar-ho d’”imatge invisible del Déu invisible”. I de fet la representació de Crist en el Tapís no vol ser una representació del Jesús terrenal, sinó del Crist Senyor, arrelada en les imatges simbòliques del cristianisme antic. Però convé fer atenció com en l’himne s’uneix la funció de Crist en la creació amb el paper salvador de la seva mort i resurrecció. Un mot fa de xarnera entre una  i altra  idea: “arche” – principi, origen-: el primer dels qui retornen d’entre els morts en la resurrecció, és també el qui és a l’origen de la creació, i el que manté amb el seu poder, igualment “arché”, totes les realitats creades. És el qui té la plenitud. Plenitud, però, que ha passat per la creu, tenint en compte el darrer verset de l’himne: “Déu volgué reconciliar-ho tot per ell i destinar-ho tot a ell, posant la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist” (Col 1,20).
El Crist del Tapís és denominat “Rex fortis”(“Rei valerós”, tradueix en el seu estudi M. Castiñeiras), una expressió que podem  contextualitzar en el llenguatge messiànic que, a més, amb la inscripció “Sanctus Deus”, ens indica una afirmació, com he assenyalat abans, de la plenitud de la divinitat. Però a la vegada convé que no perdem  la referència al Crist salvador, per això no podem desvincular en el Tapís, el cercle de la creació de les escenes sobre la llegenda de la troballa de la creu, situades en la part inferior. Creació i salvació s’entrellacen fortament.

Crist Logos encarnat (Jn 1,1-18)
Els versets inicials de l’Evangeli joànic recullen també un himne que té la funció de pròleg que és de gran importància per a la lectura del Tapís, perquè vincula la figura de Jesús directament amb la Paraula, el Logos, i amb els fruits d’aquesta Paraula d’acord amb el Gènesi: la vida i la llum. També el pensador jueu del segle I, Filó d’Alexandria, ja havia reflexionat poc abans de la redacció de l’evangeli, sobre el paper de la Paraula de Déu en la creació i sobre el Logos des del punt de vista filosòfic. Igualment hem fet referència a les reflexions sobre la Saviesa de Déu en la creació en els escrits de l’Antic Testament.
Ara bé el pròleg del Quart evangeli insisteix, en primer lloc, d’una manera especial en la identificació plena entre  el Logos, la Paraula, i Déu: “Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ell estava amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del  que existeix no hi ha vingut sense ell.”  (Jn 1,1-3). I, en segon lloc, es fixa en la realitat encarnada d’aquesta Paraula: Jesús de Natzaret. Novament, com en els textos de sant Pau, el pensament de l’evangeli ens presenta el vincle indestriable entre la salvació de Déu enmig de la història, en Jesús, i la seva obra creadora: “El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.” (Jn 1,14).
Així mateix ho sintetitza el Tapís amb la seva imatge de Crist, figura humana, però alhora sense els trets històrics reals, amb mantell de porpra (avui perdut el color) i el llibre obert. Ple de gràcia i de veritat. Paraula creadora i Paraula de saviesa.

Tapís_Creació_4

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *