L'autenticitat esdevé formosa

Els que diàriament tenim en les nostres mans pergamins, especialment papals de roma  o d’Avinyò entre els quals cal tenir en compte la important col·lecció de butlles d’Egara, ens sorprèn que molts d’ells tenen uns segells externs de plom amb unes empremtes que són petites peces d’art. Tanmateix no era l’art el que dictava la conveniència de penjar-hi aquests segells sinó que es pretenia assegurar l’autenticitat del document. Òbviament en la confecció dels “diplomes” entre altres característiques que són estudiades en la ciència auxiliar anomenada la “diplomàtica general i la pontifícia”  sobresurt l’ interès per assegurar autenticitat del document; per això són molt importants els segells que penjaven dels fils que envoltaven el pergamí en forma normalment de rotllo. En el segell hi havia l’empremta de l’escut (o armes) del que autentificava que aquelles lletres procedien i eren originals del que les emetia. En els privilegis solemnes pontificis eren de plom. I l’empremta es posava o imprimia quan el plom pràcticament encara bullia. D’aquí el nom de butlla o bullir. També en molts casos (principalment quan els documents eren molt notables) al segell primer hi penjava un segon, o un tercer o un quart... cada un testificava que l’anterior era autèntic... Hi ha  documents, especialment quan són constitucions sinodals, que porten vàries dotzenes de segells i tots ells volen testificar l’autenticitat tant dels segells anteriors com del mateix document, ja que a través d’ells es palesaven els drets, convenis, dotacions, donacions, testaments, i tot tipus de privilegis. Eren instruments demostratius dels drets molt notables dels quals malauradament hi podia haver qui intentés falsificar o apropiar. Curiosament sabem que en la cúria pontifícia de roma o d’Avinyó hi havia una oficina on es feien “bullir” aquests segells o contrasegells: en una gran olla amb plom bullent de la qual s’extreia una petita quantitat que es posava sobre els fils que tancaven el document i quan es tenia estès s’hi aplicava l’anell o escut suara comentat. Aquest era el moment en que es tenia d’assegurar que no hi hauria manipulació, per això els que elaboraven en aquestes tasques i que empraven aquests segells, per ofici, no podien ser litterati, o sigui, calia que fossin analfabets, amb altres paraules, que no sabessin llegir (el contingut del document i les empremtes del segell). Eren els famosos illitterati i barbati perquè portaven barbes. Eren normalment frares del Cister. Òbviament quan es demostrava  que sabien llegir  i  entendre el  document  se’ls expulsava d’aquella curiosa i “bullent” oficina, perdien el lloc del treball. Eren aquests bullatores sempre fratres barbati et illiterati segons afirma el professor de la Gregoriana, Paulus rabikauskas en el seu llibre Diplomatica Pontificia pàgina 59 (Roma, 1972). L’autenticitat de la transmissió dels documents sempre hi és present en la producció immensa que fa l’església a través de la seva història. Així sabem que en els orígens de l’església sembla que domina la preocupació de repetir exactament les mateixes paraules de Jesús; d’aquí neixen els llibres dels evangelis del Nou Testament, així com les cartes de sant Pau i d’altres apòstols que foren transmeses i copiades entre les esglésies primitives. que aquests llibres ja existien a principis del segle II, es pot demostrar gràcies a les obres literàries d’autors que paral·lelament a les Escriptures Sagrades, en feien comentaris o exegesis. Per exemple sabem que Pàpies (a. 65-130) escriví cinc llibres d’Explicacions dels “dits del Senyor” que són considerats com la primera obra d’exegesi dels evangelis. Així diu textualment: “Jo vaig aprendre molt bé dels ancians i vaig gravar ben bé en la meva memòria... els manaments que foren donats pel Senyor a la nostra fe... Jo preguntava sempre què és el que havien dit Andreu, Pere, Felip, Tomàs, Jaume, Joan, Mateu o qualsevol altre deixeble del Senyor, o què és el que deien Ariston i Joan el prevere, deixebles del Senyor”. Marc fou intèrpret de Pere i escriví amb fidelitat, encara que desordenadament, el que acostumava a interpretar, que eren els “dits i fets del Senyor”. Ell mateix no els havia sentit del Senyor, ni havia estat el seu deixeble; tanmateix, més endavant havia estat deixeble de Pere, el qual donava llurs instruccions segons les necessitats, però sense pretensió de composar un conjunt ordenat de sentències (o frases) del Senyor... quant a Mateu, ordenà en llengua hebrea les sentències del Senyor i interpretà cadascuna segons la seva capacitat”.

Auteticitat_formosaLa transmissió documental i d’informacions que mostren i ofereixen que representen els nostres arxius eclesiàstics pretenien ser totalment enriquides dins l’autenticitat i ser objecte d’admiració i a l’ensems d’art. Mireu -sinó- els còdexs esplèndids i àdhuc els segells fets per aquells fratres illiterati et barbati. Són molt bonics!

Josep Maria Martí Bonet
Publicat a la revista Taüll nº 45

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *