La mesura amb escaires de lo medieval

Grup de Treball “Les Mesures de lo Medieval”

Arquitecte Responsable: Joaquim Lloveras i Montserrat, Professor Titular de la Universitat Politècnica de Catalunya, Barcelona.
Arquitectes col·laboradors: Núria Ayala Mitjavila, Victòria Bassa Garrido i Judit Taberna Torres
Suportat per el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Demarcació de Barcelona, representat per Salvador Torrents Vergés (responsable de la coordinació del Districtes de Barcelona)

INTRODUCCIÓ ALS SISTEMES DE MESURES
Al llarg del segles les persones han tingut la capacitat d’imaginar, dibuixar, replantejar i arribar a construir edificacions a partir del profund coneixement de l´espai, de l´entorn i les condicions del lloc, dels materials locals, de les tècniques, sistemes constructius i corrents artístiques de cada època. La materialització d´aquesta arquitectura ha sigut possible a partir del sistema de mesura establert en cada moment de la història, el qual garantia la bondat i la bellesa de l’edificació i dels elements d’ús quotidià. Ho foren les mesures del Tabernacle (Èxode 25) com ho foren les mesures usades a l’Imperi Romà recollides per Vitruvi (segle I a.C) “Se fabrican tres clases de ladrillo: el que los griegos llaman «ladrillo de Lidia», que es el que utilizamos nosotros, con una longitud de pie y medio y una anchura de un pie”. Hi havia un única unitat i mitjançant múltiples i/o fraccions d’eixa sorgien les més grans i les més petites a emprar; eren, doncs, sistemes de mesura fraccionaris. De l’època medieval en coneixem diferents unitats difícilment relacionades entre elles de manera fraccionaria i, malauradament, no hi ha cap autor coetani que ens hagi donat la raó del perquè. Pal·ladi, al Renaixement, retroba el sistema fraccionari i proposa un Mòdul a usar del qual, fraccionadament, aniran sorgint les diferents mesures de l’obra arquitectònica. Cadascun dels diferents sistemes es va perllongar al llarg dels segles de la seva vigència, adoptant les seves unitats diferents terminologies segons les àrees geogràfiques on s’aplicava, però sempre amb un fil conductor de continuïtat dins del seu període d’aplicació. Això es va acabar amb l´aparició del sistema mètric decimal a final del S.XVIII, proposat per França, on les unitats de mesura tradicionals transmeses al llarg dels segles van ser substituïdes pel nou llenguatge universal del sistema mètric. Posteriorment, al segle proppassat, Le Corbusier en va proposar d’altre sistema, el Modulor, basat en la raó àuria.
Nosaltres entenem que l’època medieval també va tenir el seu propi i únic sistema per mesurar i que aquest era portat físicament pels propis escaires usats pels mestres d’obres; tant les mesures dels seus costats (interiors i exteriors) com les dels seus gruixos formaven part de les mesures del sistema (*).

ELS ESCAIRES DEL MON MEDIEVAL
L´any 1986 Kim Lloveras i Montserrat, Doctor arquitecte per la Universitat Politècnica de Barcelona, investigador i coneixedor de les mesures medievals, publica la seva tesi doctoral La Persona Projectual (Tesi*) on defensa que hi havia un únic sistema de mesura medieval emprat pels constructors i mestres d´obra d´aquesta època. La unitat principal, segons l’autor, és l’Alçària Visual de la Persona, HV, (en metres, 1,61803), de la qual es dedueixen directament, usant la raó àuria (descrita per Euclides al segle IV/III a.C), l’Alna (mig metre) i el Peu (en metres 0,61803); dues Alnes més dos Peus donen la mesura de l’Alçària Visual. A partir d’eixes s’obtenen totes les altres, des de les més petites (Pam, Pam del Destre, Colzada ...) fins a les més grans (Canes i Bordons). Al llarg de tots aquests anys, ha realitzat una recerca sistemàtica de les mesures de molts edificis religiosos medievals amb un treball de camp exhaustiu desenvolupat principalment a Catalunya i a França, amb un sistema propi d´escaires, que, segons ell, foren les eines de mesura medieval. L´any 1990 (La Piedra de Mesura de Veruela*) idea l’Escaire Medieval NT (la traça parcial del qual es troba esculpida a la mateixa Pedra de Mesura del Monestir de Santa Maria de Veruela) i d’altra eina derivada de l´anterior, l’Escairet, deduïda de l’anterior; ambdues permeten mesurar des de grans elements arquitectònics fins els elements més petits. Inclou a la mateixa publicació una translació de cadascun dels noms de les unitats de mesura que han arribat fins nosaltres (peu, pam, pam del destre, colzada, alna, cana, cana del destre ...) en mesures de l’Escaire NT (per exemple, un Peu és el costat interior petit de l’Escaire NT). Les mesures de l’Escaire NT son resultat d’adaptar les mides trobades als edificis medievals, in situ, per J. Vigué (analitzades a la seva Tesi) a les de l’escaire de Liverpool de B.G Morgan (*); mesures que va contrastar positivament l’any 1992 amb les que es troben a la làpida de Hugues Libergier a Reims (S XIII), i, al 1993, amb les del petit escaire de l’arquitecte representat al cadirat de fusta del Cor del segle XII de Saint Pierre de Poitiers.

1

2

Hi ha un llenguatge de mesura medieval comú que ha quedat imprès en la nostra vida quotidiana; de mides amb canes, peus i pams, les quals han quedat reflectides des dels llibres d´obra del segle XIII, fins a dites del nostre tradicionari català presents a l´actualitat (“Ja t´han canat”, ”prendre canes d´un terreny”, el “no ve d’un pam” a la construcció o els “pams” i “peus” de les mesures notarials).

3

Exemples de mesures medievals (que es poden construir amb l’Escaire NT) els tenim, ja que aquestes mesures de vegades quedaven gravades en algun punt de l’edifici que es construïa, i/o en un lloc visible de la ciutat, o de l’entorn urbà. Han arribat fins a nosaltres exemples esculpits tals com el Bordó de Santa Llúcia (*), la mateixa Piedra de Mesura de Veruela (*), la Vara Jaquesa (*), la “Vescica” de Notre Damme de Senanque (La Lumière à Sénanque*) ... o els étalons de Villafranca de Conflent (*)

GRUP DE TREBALL / OBJECTIUS
A mitjans de 2015 és a punt de publicar La mesura del peu medieval a Santa Maria de Poblet (*) on fa un estudi exhaustiu del mur de fons de la Capella de Sant Esteve; des de la petita mesura en que es superposen els carreus fins a les grans mesures del mur oriental. El mateix any, sota la seva iniciativa, i amb recolzament del COAC, es crea el Grup de Treball Les Mesures de lo Medieval amb un equip multidisciplinari de tècnics interessats en el Patrimoni arquitectònic en general i amb aquest sistema de mesures en particular. L’objectiu d’aquest Grup és constatar, mitjançant el treball de camp amb pressa de dades concretes en edificis religiosos medievals i amb el sistema d´escaires, que totes les mesures al llarg de l´extens període medieval a Europa per construir edificacions, i en particular a Catalunya, deriven de les contingudes en aquest dos escaires. No es tracta ja d’un sistema de mesura fraccionari, sinó, com ja hem dit, d’un sistema basat en la raó àuria, el límit de la successió de Fibonacci (S XIII). Hom pensa que el coneixement profund del sistema de mesures (arqueologia arquitectònica), recolzada amb la recerca elaborada per l´historiador, permet la transversalitat de diferents disciplines amb l´objectiu comú d’una millor coneixença de l´edifici, del seu procés constructiu i dels tempos en que s´ha desenvolupat; així com pressuposar les intervencions dels diferents mestres d´obres, picapedreres i artesans que hi van intervenir.

4

EINES TREBALL
La metodologia de treball es desenvolupa, partint del coneixement de l´objecte i/o edifici a estudiar, escollint la zona determinada a analitzar seguint un procediment endreçat i pautat per una fitxa de treball de camp. Les eines bàsiques son els escaires (escaire NT i escairet) de fusta tallats amb làser, amb els diferents noms de les unitats gravats, que es disposen de manera endreçada permetent mesurar de petita a gran escala o a l´inrevés, segons les necessitats. Tot aquest procés queda recolzat amb la recopilació de dades visuals a partir de fotografies i vídeos de suport.
Tota aquesta feina de camp es treballa i desenvolupa posteriorment amb un aixecament planimètric en ordinador que, conjuntament amb la documentació gràfica recollida, genera finalment un document de treball únic i detallat del conjunt.

5

TREBALL ACTUAL
Des de la creació del Grup de Treball s´ha aprofundit en l’estudi de les mesures del Claustre gòtic del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, amb el recolzament del seu equip conservador. Paral·lelament s´han treballat tot un seguit de Claustres i edificacions medievals de Barcelona. Sembla evident que si els elements més significatius del Claustre del Monestir de Pedralbes foren construïts a Girona (1), dits picapedrers usessin unes mesures comunes als de Barcelona... és a dir, que el sistema de mesures fou universal, transmissible unívocament, que és el que hom defensa en el Grup. A partir d’un treball inicial de constatació de l’ús de les mesures de l’Escaire NT al Claustre, s’ha passat actualment a indagar quines foren les raons compositives del seu disseny, en les que estem treballant-hi, que ens duran a fer una proposta concreta del tempos de construcció de cadascuna de les seves parts. Tot el treball desenvolupat actualment queda registrat, i a l´abast dels investigadors, en el web del Grup; on hi consten gairebé tots els estudis inicials realitzats pel Dr. Arquitecte Kim Lloveras i Montserrat (amb anàlisis de mesura fets a França i al nord d’Espanya, dins el període medieval proper al romànic) i també tots els estudis de Claustres fets pel Grup, on queda patent, en cadascun d´ells, l’ús d’ambdós escaires. Amb aquest projecte el Grup de Treball té la voluntat de recuperar i posar en valor un coneixement i un sistema de mesures original que va ajudar a conformar tot el patrimoni arquitectònic medieval que ha arribat als nostres dies; patrimoni construït amb principis elementals com les proporcions, la relació d´aquestes amb l´alçada visual i amb la pròpia percepció de les Persones, i que va quedar parcialment diluït sota el nou escenari del sistema mètric decimal, tot passant del concepte tradicional de “mesura” a l´actual de “mida”. Volem que aquest coneixement sobre mesures i proporcions que ens ocupa, ens apropi millor als orígens d´aquesta arquitectura i que ens la ajudi a conèixer i a interpretar millor. Volem que aquest coneixement (que és molt elemental) doni eines per a que els especialistes en intervencions patrimonials s’enfrontin millor a la restauració i que es pugui intervenir des d´una perspectiva més propera i més respectuosa amb el propi edifici (amb una visió semblant i paral·lela a la del propi mestre d´obres).

(*) Totes les referències no indicades amb aquest signe es poden trobar a la pàgina web http://www.espaistk.eu/tc-i.html i successives.
(1) Francesca Español - "Las manufactures arquitectónicas en piedra de Gerona durante la baja edad media y su comercialización". ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES (AEM) 39/2, julio-diciembre de 2009 pp. 963-1001- ISSN 0066-5061

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *