La Mare de Déu del Santuari de la Salut de Sant Feliu de Pallerols

Un santuari sense llegenda fundacional, vet aquí el santuari de la Salut de Sant Feliu de Pallerols. Bona part dels santuaris de Catalunya foren creats a partir de la troballa d’una Mare de Déu, localitzada, fortuïtament, per un bou o un pastor. El de la Salut és, doncs, un santuari ben atípic en els seus orígens,  ja que respon a un cas ben diferent. Narcís Camós, en el Jardín de Maria (1657), així s’hi refereix: “Se edificó el año 1644 en el mes de Septiembre, en cuya edificación han experimentado de la casa de su término muchos consuelos, pues teniendo grandes daños antes por ocasión de las tempestades,  después que se edificó han experimentado más prosperidades, cesando desde entonces aquella tormenta de tiempo y siguiéndose grande bonanza para consuelo de todos, cuya fundación puede sin duda ser ejemplo para que muchos se muevan a semejantes y tan grandes acciones”.

Les dates que ens aporta Camós són excepcionals, ja que ens permeten afinar la cronologia del fenomen, just a les dues dècades centrals del segle XVII. Si prenem com a cert que visità els santuaris marians catalans entre 1651 i 1653, i estigué a la Salut, degué conèixer directament a Joan Carbonés, fundador i primer ermità, que li explicà vivament l’experiència, segurament com poques vegades havia pogut fer en altres santuaris. Per tant, sabem l’any de la construcció de la primera capella i el motiu; en la visita pastoral de 1658 es parla, per primera vegada, de la “Capellam Beata Marie de la Salut constructam in termino dictae Sti. Felicis de Pallarols”.  És una llàstima, però, que Camós no ens aporti detalls més substancials o abundants d’aquesta suposada entrevista o diàleg amb Carbonés.

Camós ens indica, amb insistència, el motiu de la col·locació de la Mare de Déu: el mal temps. La Verge havia parat, provisionalment, les tempestes, però en vindrien més, sumades a altres calamitats i desgràcies que hem pogut documentar a la contrada: la pesta bubònica de l’estiu 1650, les sequeres de 1683, 1689, 1690, 1691, 1700, 1721 i 1729, i els aiguats de 1692, sense tenir en compte el bandolerisme i la bruixeria, i el pas de soldats i tropes que constantment i, en motiu de les guerres amb França –de la guerra dels Trenta Anys fins a la guerra dels Nou Anys–, creuaven i s’allotjaven en els pobles i viles prop de la frontera. Els goigs, escrits per mossèn Eudald Riubrugent i Boada, el 28 d’octubre de 1783, indiquen aquest interès i funció; primer diu “Per leprosos, y malalts,/ en esta Santa Capella,/ teniu cura de tots mals/ com contrits sian en ella;/ los devots ab Alegria/ à Vos han recorregut”, i segon, “Mare de Deu singular,/ Patrona de la vall de Hostóles/ reme- diaunos ab la Pluja,/ donaunos Ayguas molt bonas, per total Salùt lograt/ al malalt que ha vingùt”.

El pare Camós degué veure ja una casa –per l’ermità– i una petita capella –amb campana– construïdes a redós d’una pedra enorme i d’una cova de grans dimensions, anomenada roca dels Claperols o de Pararols, que proporcionava un aixopluc natural, des de temps immemorial, als pastors, bandolers, traginers o comerciants. Aquest lloc, una balma junt a una font, era un punt estratègic de comunicació i confluència dels camins que anaven i venien entre la vall d’Hostoles i el Collsacabra, i arribaven fins a Vic, o tal com diu el propi Carbonés, en el camí que anava de Sant Feliu a Rupit. Pel contrari, de la imatge o escultura de la Mare de Déu, com hem vist, no en diu res.

Joan Carbonés era el senyor útil i propietari del mas Carbonés, situat dins la parròquia de Sant Pere Sacosta, lloc on vivia habitualment. Aquesta parròquia, una de les més petites de la vall, havia entrat en decadència i s’havia agregat a la de Sant Cristòfol de les Planes el 1562. Carbonés va signar el testament davant el notari de Sant Feliu de Torelló, Antic Reverter, el 23 d’octubre de 1663 i el va ampliar el seu fill, el 26 de febrer de 1668, on afavorien totalment la capella amb terres i misses.
Podem afirmar amb determinació que la primitiva Verge de la Salut era una imatge del Roser,  procedent del mas Carbonés i que Joan Carbonés la havia traslladat fins a la cova el 1644, sempre dins de terrenys de la seva propietat; sens dubte, aquest fet és un exemple de la fe i confiança que hi professava, i pot entendre’s com un exvot, fruit d’una promesa o necessitat acomplerta, que desconeixem.

És convenient, aquí, plantejar-nos el tema de la difusió de la devoció del Roser i del rosari a l’entorn del santuari, en les parròquies  de la vall d’Hostoles i del Collsacabra, almenys a dos nivells: un de públic –amb altars dins les esglésies o amb capelles aïllades– i un de privat o particular –per les masies, cases de pagès i de la vila. La difusió del Roser per aquestes  contrades va ser primerenca, si tenim en compte l’impuls  que rebé a partir de l’atribució de la victòria a la batalla de Lepant (1571): primer apareix a Sant Feliu de Pallerols el 1565, i segueix a Sant Iscle de Colltort el 1585, Santa  Maria de Corcó i Pruit  abans de 1589, a Amer el 1599, a les Planes d’Hostoles el 1602, a Cogolls el 1609, a La Vola, Rupit i Sant Julià de Cabrera abans de 1610 o les Encies el 1615.
A les cases, en l’àmbit privat, presidia la sala o menjador dins un nínxol, a l’entorn de la qual es reunia la família per resar el rosari. En tot cas, és molt més difícil de resseguir documentalment. Un molt bon exemple comparatiu ens el proporciona el d’una Verge del Roser procedent de Can Mau, a Sant Feliu de Pallerols; però podríem relacionar també els treballs dels picapedrers en les claus de volta –de Sant Iscle de Colltort o les Preses– o dels orfebres –en les safates petitòries del roser de Sant Feliu de Pallerols o Sant Esteve d’En Bas. Per les mesures  –de mides petites, uns 40 cm–, la forma –dempeus, la Verge sosté amb el braç esquerra el Nen Jesús, i es recolza amb la cuixa esquerra–, els gestos –la Verge aguanta amb els dits de la mà dreta el rosari o un ceptre, i el nen sosté una bola amb la mà esquerra mentre que amb la dreta beneeix– i els vestits –amb sengles túniques, de cap a peus, ella coberta amb un mantell, brodades, amb predomini de colors ocres, blaus i grisos–, semblen,  totes dues de la mateixa època i responen a un prototipus, malgrat les repintades i canvis soferts a posteriori. Es conserven algunes de les joies amb què se les adornava: ceptres, creus, corones, arracades o anells de plata o llautó, amb granats, cristalls o pedres precioses, que es poden treure o posar segons l’ocasió, que poden testimoniar una prometença, un vot o encomanació.

Retaule

De la primitiva escultura barroca de la Verge de la Salut ben poca cosa se’n conserva avui en dia. Les recents restauracions (primavera-estiu de 2010) han permès demostrar que pràcticament només l’ànima de fusta correspon a aquesta època. Mentre que les restauracions efectuades durant la postguerra van transformar-ne completament la imatge. El  motiu té una explicació històrica. El 1936 el Comitè Antifeixista de Salt va destruir l’església  del santuari, però el llavors capellà, mossèn Miquel Bruns, va aconseguir escapar, emportant-se’n alguns objectes de valor, la Mare de Déu, joies, vestimentes i llibres de culte. Va amagar-se en la pròxima cova de Rocaroja, que només els veïns coneixien, i aconseguí passar al bàndol nacional, però va deixar tot el farcell dins la cova, als avatars de la climatologia, essent la humitat la que va causar estralls en tots aquells objectes, restant irrecuperables la majoria d’ells. Allí hi va romandre, tot plegat, tres anys; quan el 1939, un cop acabada la guerra, mossèn Bruns va acudir a rescatar-la. La talla, però, dipositada de panxa a terra, s’havia podrit completament en la seva part frontal, en el vestit i les cares, essent pràcticament irreconeixible.  Bruns la portà a restaurar a un dels tallers de sants d’Olot, que la referen –o restauraren, si es pot dir d’alguna manera– totalment, aplicant els mètodes propis, recobrint-la amb una o diverses  capes de guix, daurant-la i pintant-li alguns detalls del vestit –imitant les tècniques dels pintors, estofadors i dauradors de l’època moderna–, reconstruint les dues cares, simètriques, inexpressives, amb els ulls estràbics. També s’hi incorporà una mena de pedestal en forma de núvols i àngels que la sostenen, con si l’elevés pels aires, segurament més propi de les immaculades.

Mare_déu_SalutMalauradament no disposem de cap fotografia de la Verge anterior a 1936, almenys de qualitat i fiable, i totes són posteriors a les restauracions. Aquest fet pot atribuir-se a la marginació que va patir en el segle XIX, en ser desplaçada a un segon pla, en un altar lateral, amb el seu retaule barroc, quan mossèn Isidre Matabosch va construir el nou i modern santuari amb cambril (1862-68) i va demanar a l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona una nova figura monumental de la Verge (1857).

Xavier Solà i Colomer
Publicat a la revista Taüll nº 30