La creu de l’Abadia de Santa Maria de Vilabertran

Maria Rosa Ferrer i Delgà
Publicat a la revista Taüll nº 25

La canònica de Santa Maria de Vilabertran forma un magnífic conjunt monumental de l’arquitectura de les canòniques regulars medievals agustinianes i és de les més ben conservades de Catalunya.
El lloc de Vilabertran es troba en la cruïlla d’importants vies: la que anava al Rosselló pel coll de Panissars, una altra que baixava del Rosselló pels colls de la Maçana i de Banyuls de la Marenda, i una tercera que anava de la del coll de Panissars cap a Roses. Les primeres notícies del lloc apareixen en un diploma del rei Lotari (954-986), en el qual es fa referència a un petit hàbitat, amb la seva església dedicada a Santa Maria.

Vilabertran_1

Els elements principals d’aquest monument són l’església de tres naus de finals del segle XI, amb un esplèndid campanar llombard del segle XII, i el claustre dels segles XII i XIII. Cal però destacar-ne l’extraordinària creu, restaurada recentment, que ha estat col·locada a la capella gòtica dels Rocabertí.

És la creu de més grans dimensions entre les creus processionals d’orfebreria catalana.
D’estil gòtic del segle XIV les seves mides són de 160 cm. d’alçada per 100 cm. d’ampla i 10 cm de gruix. Té una ànima de fusta recoberta totalment d’argent daurat i repussat. La forma de la creu és llatina, i els braços patents, pels acabaments originals que inclouen quatre cercles ornamentats. A l’anvers hi figura l’escultura del Sant Crist clavat amb tres claus i coronat d’espines; darrera del cap te un cercle ornat amb filigrana i amb trenta gemes tallades en cabuixó; en falten sis que s’han perdut. Algunes de les existents, són d’època romana. L’argenter ha treballat tot l’espai al voltant de la figura amb cisellats, estampats, filigranes i repussat. Hi veiem la inscripció al cim: “IEZUSNAZARENUS-REX-IUDEORUM”, i un àngel sostenint el sol i la lluna; als extrems Maria, a la dreta del crucificat; a l’esquerra Sant Joan i, als peus, Adam sortint de la sepultura. Entre els braços del Crist, hi veiem esgrafiats, els Evangelistes dos a dos: Sant Lluc i Sant Marc a la dreta; i Sant Mateu i Sant Joan a l’esquerra, en actitud d’escriure tots asseguts en pupitres. En els quatre braços de la creu i dins dels medallons de filigrana, hi ha al centre de cada u envoltats de pedreria, un esmalt molt fi amb la representació d’un cap, que podrien ser Sant Pau i Sant Pere; els altres dos són homes desconeguts de perfil i barbats. A tots quatre braços existeix profusió d’ornamentació, inclosa una escena de cacera amb un cavaller que persegueix petites llebres i altres animalons. Al braç inferior i acompanyades de mes pedres precioses, es veuen cinc relíquies dins virils, la central conté la Veracreu, petita esquitlla de la creu del Senyor.

El revers de la creu, ja no mostra pedreria. En el centre, presideix l’Agnus Dei en alt relleu; cal remarcar que les figures amb relleu crescut, com el Crist i l’Anyell, són tallades amb fusta i després recobertes d’or. Aquest últim, l’Agnus, esta envoltat d’una aurèola cruciforme, porta l’estendard amb la creu, té la pell molt marcada amb rínxols i el cap girat venerant la creu. Als medallons dels braços també amb relleu, hi veiem els símbols que figuren els quatre Evangelistes: l’àguila, el lleó, el bou, i l’àngel. Els plans no esculturats estan tots decorats amb motius vegetals cisellats en la planxa, que conformen un brot serpentejant formant cercles. Aquest motlle és el mateix que es va utilitzar en les columnes que sustenten el baldaquí de la catedral de Girona.

Creu_Vilabertran_1

La Creu de Vilabertran ha estat restaurada recentment en el Centre de Restauració de Bens Mobles de la Generalitat de Catalunya, amb tota cura, per gent experta i emprant tots els nous mitjans que ara faciliten aquestes tasques. És una obra viva que encara aporta nous descobriments i sorpreses: al desmuntar els medallons per substituir els claus oxidats per altres de plata, es va veure que a l’interior hi havia papers plegats. Això va fer aturar la restauració fins que un notari i experts del Bisbat varen anar a reconèixer la troballa. Calia no tocar res per si eren les “autèntiques” de les relíquies com se sospitava. Al treure’ls es va intentar llegir-los amb l’ajuda de llum ultraviolada; els papers força malmesos, no autentificaven les relíquies. Tenien la lletra gòtica del segle XIII i revelaven algunes notícies, Hi sortia el nom de Joan argenter…seu de Girona… i altres mots inconnexes. Poca cosa, però prou per situar l’obra com a gironina. Igualment al moure el metall hi sortien fragments que podien ser de palla; això ens reafirma amb la història ja sabuda. Al començar la persecució religiosa del 1936, el sacerdot mossèn Artur Rovira rector de Vilabertran, preocupat per salvaguardar la Creu, la va ficar dins un sac amb palla i va desar-la sota un armari. Al cap d’uns dies va rebre la visita de persones dels comitès dits “antifeixistes”; detingueren al mossèn com a tants altres sacerdots de Catalunya, i li exigiren que els informés d’on es trobava aquella famosa creu que deien era carregada de joies i pedres precioses. El senyor rector guardà silenci; va ser assassinat per assegurar que no la tenia i que no sabia on estava. Així que lligat i ficat dins un sac fou ruixat amb gasolina i l’hi calaren foc: la Creu de l’Abadia de Santa Maria de Vilabertran també té un màrtir.

Paper_interior_1

Al llarg de tants anys segurament es deuen haver succeït moltes històries, ben interessants, de salvar la creu de guerres, lladres, invasors, i desastres de tota mena. Nosaltres no sabem mes situacions que les de la última contesa. Com es va salvar finalment la joia valuosa de Vilabertran que fins i tot apareix en l’escut del poble?
El problema de salvar els tresors de Catalunya, en aquells dies no era només a Vilabertran sinó a tot el país. La Generalitat catalana va procurar recollir les millors peces d’arreu. Primer eren portades a Barcelona, on veien els perills i la inseguretat que hi havia als carrers, que sofrien accidents de bombes, incendis i robatoris; decidiren portar les peces més importants primer a Olot, on es guardaren a la Parròquia de Sant Esteve. Posteriorment el Director General de Museus d’Art de Catalunya, J. Folch i Torres veient que la seguretat era cada dia més incontrolable va gestionar junt amb altres autoritats i molta gent voluntària amant de l’art i la cultura catalana, una exposició a París titulada L’ART CATALAN. Es va fer al Mussée du Jeu du Paume i Mussée National de Maisons-Laffitte. Allà s’hi va reunir el bo i millor dels tresors d’orfebreria, pintura i escultura Romànica i Gòtica del nostre País. Al catàleg, avui també una peça preuada, hi podem veure des del tapís de la Creació de la catedral de Girona, els Beatus, el Martirologi, les creus gòtiques, la Custòdia processional junt amb les altres joies precioses d’arreu. Igualment hi trobem la CREU DE VILABERTRAN que tenia el nº 149. (Croix en argent repoussé). L’exposició va romandre a París del 1937 al 1939.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *