Iconografia del timpà de la portalada de Santa Maria de Siurana (Priorat)

Joan Vilamala

Ja que no hem trobat enlloc la descripció completa de la iconografia d’aquest timpà, ens arrisquem a exposar la nostra hipòtesi que pretén completar modestament el que llegim a la  (1995) XXI, i a Les joies del romànic (2010).
A la Catalunya Romànica llegim: “En el centre de la composició hi ha la crucifixió de Crist, tema que representa una innovació en la iconografia dels timpans catalans atès que la figura del Creador in sede Maiestatis és reemplaçada, a Siurana, per un Crist crucificat de quatre claus i coronat.”¹. Seguint doncs el fil d’aquesta innovació no ens han d’estranyar les icones que trobem en aquest timpà, que no són les habituals, perquè més que exaltar la majestat divina exalten la resurrecció de Crist, a partir de la qual la mort canvia de sentit i passa a ser un instrument de salvació.
En realitat, doncs, ens trobem davant d’una apologia de la resurrecció tant per la simbologia de les icones triades: sol, lluna, lleons, palmes i arbres, com pels vuit personatges que acompanyen Crist. De fet es tracta d’un calvari anacrònic, carregat de contingut teològic, cosa que justifica cada un dels símbols i personatges que l’escultor hi incorpora. Vegem-ho.

180-9A la part superior de la creu, a banda i banda, simètricament hi observem el sol i la lluna, símbols respectivament del dia i la nit, de la mort i la vida.
Al seu costat, unes palmetes adossades, símbol de victòria, en aquest cas del Ressuscitat. “La victòria ha engolit la mort. Oh mort, on és la teva victòria? On és ara , oh mort, el teu fibló?” (I Co 15, 55).
I als extrems, dos lleons, símbols de resurrecció, ja que Crist és el Lleó de Judà a qui reten homenatge totes les nacions. A més “Segons els bestiaris medievals els cadells del lleó, quan neixen, no donen cap senyal de vida durant tres dies, i és gràcies a l’alè que l’animal insufla als seus fills que aquests reneixen a la vida. La mort aparent dels petits lleonets representa els dies que Crist va estar a la tomba, i el seu naixement és la imatge de la resurrecció.”²
A la part inferior, situats dins d’una fornícula i emmarcats, a banda i banda, per un arbre-- símbol de vida, del regne de Déu i de la salvació, trobem diversos personatge que per ordre, d’esquerra a dreta, són 1. Felip, 2. Llàtzer, 3. Andreu, 4. Maria, 5. Joan , 6. Pau, 7. Jaume i 8. Tomàs.
Cinc d’aquests personatges són fàcils d’identificar perquè apareixen els seus noms escrits a l’alçada del braç transversal de la creu. Al costat esquerre, se n’hi llegeixen dos: PHELIP, ANDREA, i a la dreta tres: PAUL, IACOB i TOMAS.
Per què de vuit personatges tres no porten nom?
Tractant-se d’un calvari com es tracta, és fàcil deduir que l’escultor estalvia els tres noms per manca d’espai i perquè els considera prou evidents.
Els dos personatges que trobem habitualment en tot calvari qui són si no, Maria, la mare de Jesús, i Joan³? Aquí, Maria (4) vesteix diferent dels apòstols i Joan (5), que els evangelis documenten al peu de la creu (Jo.19, 26-27), en aquest cas mostra un llibre, l’atribut més corrent en els calvaris medievals. Recordi’s que Joan és l’autor de l’evangeli que té més contingut teològic i que en una de les seves cartes llegim afirmacions com aquesta. “Nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida perquè estimem els germans. Qui no estima continua mort.” (1 Jn.3, 14 ).
Ens queda, doncs, tan sols una icona per identificar, la 2, ja que la 1 i la 3, si fem cas dels noms que hi ha escrits, han de ser Felip i Andreu, els dos primers seguidors de Jesús segons llegim a Jo 1,35-51, cosa que ajuda entendre perquè hi ha aquests i no altres apòstols. Noti’s que tot i que la icona de Felip sembla un xic deteriorada, aquest i Andreu vesteixen com els quatre apòstols de la banda dreta, i que Andreu duu la creu patriarcal a la mà, a l’alçada de l’espatlla, com també la devia dur Felip.
Qui és doncs el personatge que ocupa el segon lloc? Si no té nom, com hem dit, és perquè ha de ser tan evident com Maria i Joan.
Porta un llençol entre mans. ¿És Maria Magdalena (Jo. 20, 1), Salomé (Mc 16,1), o una de les dones que trobaren el sepulcre buit (Mt, 28,1)? Quina? En cas de ser així, l’escultor no s’hauria vist obligat a posar-hi el nom per evitar la confusió? Els evangelis, a més, ens diuen que les dones portaven “olis aromàtics”, no un llençol (Lc. 24, 1). D’altra banda si fos una dona no estaria situada al costat de Maria i no pas entre Felip i Andreu?
La resposta és senzilla. Nosaltres pensem que es tracta de Llàtzer, un personatge prou evident, que en aquest cas va abillat diferent dels apòstols, porta la pròpia mortalla i fins i tot té una fesomia un xic esquelètica; i perquè per raons teològiques i catequètiques la seva presència té prou sentit.180-11¿Què té d’estrany la presència de Llàtzer de Betània, el germà de Marta i Maria, el primer cristià ressuscitat per Crist (Jo. 11, 39-44), en aquest calvari, que exalta la crucificació i la resurrecció dels morts? I més protagonisme cobra Llàtzer, si tenim en compte que és a partir de la seva resurrecció que les autoritats jueves decideixen condemnar Jesús (Jo,11, 45-57).
¿No s’explica també per raons teològiques la presència anacrònica de sant Pau, que aquí porta com a atribut un pergamí entre mans? Pau en el seu epistolari escriu coses com aquestes: “ Si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat. I si Crist no ha ressuscitat, la nostra predicació és buida, i buida és també la vostra fe [...] Si l’esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d’aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes.” (1 Co 15, 13-14,19 ).
En la mateixa línia, entenem que la presència de Jaume es justifica perquè, a més de ser un dels apòstols a qui Crist s’apareix específicament: “Després es va aparèixer a Jaume i, més tard, a tots els apòstols. Finalment, al darrer de tots com a un que neix fora de temps, se’m va aparèixer a mi.” ( 1 Co 15, 7-8), el propi Jaume ens exhorta, en la seva carta, a esperar amb paciència la vinguda del Senyor ( Jm. 4, 7-11).
I no cal dir que com a contrapunt no sorprèn a ningú que en aquesta exaltació de la resurrecció trobem Tomàs, el deixeble a qui Jesús recrimina: “Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist.” (Jo. 20, 24-29).


¹. Catalunya Romànica vol. XXI, p. 392
². El bestiari ocult del MNAC, Art Romànic.
³. Com a tals són esmentats en Les joies del romànic (2010), p. 355

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *