Els retaules barrocs de l’església parroquial de sant Bartomeu i santa Tecla de Sitges

Leonor Parreu i Dalmases
Publicat a la revista Taüll nº50

Sitges és un municipi de la comarca del Garraf que limita amb els municipis de Sant Pere de Ribes, Olivella, Begues, Gavà i Castelldefels. Les referències als primers sitgetans es remunten al Paleolític mitjà, període del qual s’ha trobat una mandíbula i una falange a la Cova del Gegant. Posteriorment fou un enclavament ibèric i entre els segles II aC i IV dC s’hi establiren els romans.
En època més recent, segle XI, el castell medieval s’aixecava en el puig on hi ha actualment l’Ajuntament. El primer senyor feudal fou el comte Geribert (1041) que agafà la propietat cedida per la Seu de Barcelona. Al segle xii estigué sota el control de la família Sitges de la qual n’adoptà el topònim. Agnès de Sitges va vendré els seus drets senyorials a Bernat de Fonollar que en fou senyor del 1306 al 1326. Posteriorment i per decisió successòria el castell passà a mans de la Pia Almoina la qual en fou propietària fins al 1814.

L’església de sant Bartomeu i santa Tecla de Sitges que admirem actualment fou aixecada el 1658 i ampliada al segle XX en el mateix lloc on anteriorment s’havia edificat una de romànica, primer, i una de gòtica l’any 1322 (1), impulsada per Bernat de Fonollar (2).
És un edifici de tres naus, la central més elevada, amb capelles laterals i tribunes superiors. Té absis de planta poligonal i cor als peus. La coberta està sostinguda per arcs de mig punt. L’entrada presenta una façana avançada, amb tres portes d’accés d’arc de mig punt amb una obertura circular superior i coronament sinuós amb cornisa i esferes. El campanar, situat a la dreta de la façana, és de planta vuitavada i té tres cossos superposats. Una imatge de la Puríssima ocupa el punt culminat d’aquesta construcció en la qual, a l’esquerra, s’eleva la torre del comunidor, de planta quadrada (3).
El conjunt es completa amb la capella del Santíssim, situada a la part dreta de l’església i que conté una sèrie de capitells corintis ornamentats amb decoració floral i unes figures d’àngels realitzades d’una manera suau. També hi ha un mural on es representa l’escena del Sant Sopar, obra de Darius Vilàs (4).
A la sagristia hi ha les talles de Sant Bartomeu i Santa Tecla, ambdues barroques, així com diversos retaules de Joan Roig i Gurri (XVII-XVIII) situats tant a la capella principal com a les laterals. També trobem un retaule al baluard de finals del gòtic, segle XV, de Nicolau de Credença, i un orgue del segle XVII de Joan Roig i Gurri.
L’ossera del senyor de Fonollar, de tipologia gòtica, està situada sota el cor, al costat del retaule de les Ànimes, just a l’entrada esquerra de l’església. Aquesta ossera, del segle XIV, té una coberta a dos vessants. Esculpit a la cara que mira a l’església hi ha l’escut de la persona de la qual guarda les cendres.


Execució d’un retaule (5)
Tècnica de la policromia
El procés d’execució d’un retaule s’inicia amb la proposta d’una traça i l’acord del preu entre l’artista (escultor o pintor) i el cometent que signen el tracte davant d’un notari. El document conté les obligacions assumides per les dues parts. Un acord similar es du a terme entre el daurador i el comitent. El daurador és l’encarregat de finalitzar les peces escultòriques amb l’estofat (6) i el daurat de les imatges, dels relleus i de la resta dels retaules.
Les taules es preparen amb una impregnació de sis o set capes d’una cola animal, més càrrega (normalment blanc d’Espanya), que, un cop seques, s’escaten acuradament fins a aconseguir una superfície completament llisa. Aquesta capa serveix com a coixí, i al seu damunt es pot daurar o pintar segons convingui.
Abans de daurar s’aplica el bol, que és una terra argilosa molt fina amb tonalitats variades des de l’ocre clar al gris, i fins el vermell fort.
A vegades, fonamentalment a causa d’una manca de pressupost per a la realització de la peça, en lloc d’utilitzar or fi s’utilitza una colradura, que consisteix a fer servir plata en lloc d’or, però donant-hi un acabat que imiti aquest material. Un cop fets els daurats i el brunyit, es procedeix al llamat o estofat que consisteix bàsicament en l’aplicació d’un tremp d’ou sobre el qual, un cop sec i amb l’ajuda d’un punxó es realitzen una sèrie de dibuixos que deixen a la vista l’or. Les carnacions de tots els retaules estan realitzades a l’oli. Les carnacions són les primeres coses que es comencen i les últimes que s’acaben.

Tipologia dels models ornamentals
Les directrius donades per la darrera sessió del Concili de Trento –a través del decret vint-i-cinquè- incidiren directament en les obres i en les aplicacions artístiques de l’Església Catòlica. Les directrius avantposaven l’obra d’art al servei de la litúrgia, a la vegada que reclamaven un art de formes més expressives i naturalistes. Una aspiració que afectaria en tots els àmbits artístics i que, com és lògic, també influí en les decoracions policromes.
A mesura que avança el segle XVII, aquesta ornamentació –que era puntual– va ocupant tot l’espai de la superfície de l’escultura policromada. Els motius decoratius que s’utilitzen són els vegetals, els rams i els ocells així com els diferents motius antropomòrfics extrets del repertori manierista del segle XVI.
Aquests models passen de pares a fills i amb molt poques variacions com és lògic en un treball artesanal d’aquesta mena.

Fonts gràfiques
Els dauradors i policromadors utilitzaven gravats –majoritàriament importats d’Itàlia– en el moment de plantejar-se una composició o de buscar una actitud per a una figura; així com per als seus treballs decoratius. Un exemple és el model que el daurador Francesc Cervera va fer servir per a compondre la policromia de l’escultura de la fe, del retaule de sant Elm. La decoració policroma de la resta dels retaules està formada per models decoratius molt més simples. Els temes emprats són rams i formes geomètriques d’un tipus formal l’inici del qual es pot situar a la segona meitat del segle XVII i que continua fins als primers anys del segle XVIII. Hi trobem també moltes versions dels models de palma, pinya i carxofa que entren a formar part dels models ornamentals europeus -a través dels motius decoratius tèxtils- que arribaven a Europa procedents d’Orient. La policromia d’alguns vestits de les escultures de Sitges és un interessant exemple d’aquesta influència. Traça reticular, ordenada per unes columnes salomòniques decorades amb ocells i pàmpols, símbols de l’Eucaristia. Aquesta configuració permet que cada seqüència quedi ben diferenciada, facilitant així la comprensió de totes les escenes religioses.

Prop de la mirada de l’espectador es col·loquen aquelles taules que representen els diferents misteris del Dolor. Al bell mig de la predel·la el relleu que representa l’Adoració dels Mags. La inclusió d’aquest tema –que no pertany a cap misteri del Rosari– sembla buscar paral·lelisme entre el gest dels Reis d’Orient i el d’aquella confraria, que oferia el retaule a la Verge.
Per sobre dels misteris, en el que seria el segon pis del retaule, les imatges dels quatre pares de l’Església: sant Gregori, sant Jeroni, sant Agustí i sant Ambrosi.
Al tercer pis, els misteris de la Glòria on destaca el relleu que correspon a la Coronació de Maria, en el carrer del mig. A cadascun dels costats hi ha els bustos de dos religiosos dominics que tant van afavorir el rés del rosari. L’autor dóna poca importància a l’espai, amb solucions molt arcaiques. Uns àngels portant un rosari a la mà serveixen per completar la decoració escultòrica del retaule.
La solució policroma del retaule del Roser és una de les més utilitzades durant el segle XVII. Feta en ratllar amb un punxó damunt la superfície policromada, prèviament daurada, aconsegueix unes línies d’or a la manera del teixit de seda anomenat llama. Aquest recurs força expressiu destaca en els plecs de la roba i en els espais interiors de l’arquitectura. Un exemple es troba en l’escena de la Coronació d’Espines i en l’escena del misteri de Glòria de l’Assumpta. La resta del retaule no ens ajuda a fer una variació tipològica de la seva policromia, pel fet de ser aquesta ornamentació monòtona que es repeteix en tots els relleus del retaule.
Es dóna més importància al cos central per sobre dels cossos laterals. La figura de la Mare de Déu al centre del retaule no pretén explicar una narració iconogràfica, sinó una idea molt més abstracte promoguda pel Concili de Trento.
Aquest dogma s’explica des de la part més alta del retaule on es troba la figura de l’Arcàngel Sant Miquel que, com la Mare de Déu, simbolitza la victòria del bé sobre el mal.
Amb la intenció de donar a conèixer la dinastia de Crist com a descendent de David, prossegueix amb l’estrella de David col·locada dins d’una corona de llorer.
A la part inferior de la pilastra que emmarca la figura de la Immaculada hi ha la cara d’una dona, segurament relacionada d’alguna manera amb el retaule.
La Dra. Isabel Coll diu en el seu estudi sobre els retaules de Sitges que no es daurà fins a principis del segle XVIII, de fet l’any 1701 encara no estava policromat. Aquest retaule segueix amb la policromia contrareformista, amb una base de fons amb estofats a punta de pinzell de temàtica geomètrica. Aquest tipus de policromia es troba en els relleus de la predel·la, en el mantell de sant Josep i en el vestit de la Mare de Déu en l’escena dels Desposoris. La factura de la policromia d’aquest retaule confirma que es pot atribuir al taller de Joan Muxí, que treballa en la policromia de la Mare de Déu dels Dolors, a principis del segle XVIII, que al seu temps es correspon cronològicament amb la policromia del retaule de la Immaculada.
Es considera que va ser realitzat al mateix taller que el retaule de Sant Elm, principalment per la manera de treballar l’espai central de la predel·la: diorama, al mig d’un blanc llençol sostinguts per àngels.
Actualment està presidit per la figura de Sant Magí, mentre que la imatge de la Mare de Déu ha passat a la fornícula superior. L’advocació a la verge és present en els plafons que representen la presentació de Jesús al Temple i la fugida a Egipte; dins el diorama, una escena al·lusiva als progenitors de Maria, sant Joaquim i santa Anna, en l’instant en què es retroben sota la Porta Daurada.
Han restat fins avui les figures que es troben al costat de l’epístola, santa Elisabet, i al costat de l’Evangeli, una santa que porta com atribut els tres claus en què Crist fou penjat a la Creu. La segona de les advocacions a les quals estava dedicat aquest retaule és la de Sant Magí.
Tot el pis superior està dedicat a glorificar el sant: al centre se situà la seva imatge, amb un hàbit semblant al dels monjos, de la manera que li és usual. A la mà porta un llarg bastó que recorda com féu brollar aigua perquè en poguessin beure els soldats que l’anaven a agafar. A cada un dels costats de la imatge, dos plafons expliquen moments de la vida del sant: a la serra de Brufaganya, rebent la comunió de les mans d’un àngel i quan estava a punt de ser decapitat per ordre del prefecte de Tarragona. Es completà l’any 1708.

El benefici a Sant Pere fou fundat per Bernat de Fonollar el 9 de juny de 1326, dia en què dictà el seu testament. L’advocació a Sant Pere és doncs una de les més antigues de Sitges.
La part més interessant d’aquest retaule és el bancal, on es troben tres quadres narratius de l’època barroca. Els temes tractats són la vida de Sant Pere: el miracle de Crist caminant sobre les aigües (centre); Jesús trobant-se amb Sant Pere cap al Calvari i l’àngel alliberant Sant Pere del seu captiveri, a esquerra i dreta respectivament. L’autor hi plasmà un profund desig de captar moviment en els vestits, expressions i gestos. Per exemple, si vol representar la presó, no s’oblida de posar les reixes i l’argolla on estava encadenat el sant. També quan representa el moment de la trobada amb Jesús no s’oblida de situar com a fons les muralles de la ciutat de Jerusalem.
La policromia dels tres relleus que formen la predel·la està realitzada amb una base de llamat amb petites formes de ramejats estofats.
Una de les parts més interessants és la policromia de les flors, pintades amb gran voluntat realista, del paisatge en el camí del Calvari, en el moment de la trobada de Jesús i sant Pere. Es busca una estructura de línies mogudes, totalment allunyades de la solució reticular. Podria ser obra de l’escultor Jaume Tramulles (7), membre de la família Tramulles, escultors catalans que, en el seu taller, van realitzar un gran nombre de retaules al llarg del segle XVII.
Semblances amb el retaule de Santes Creus (1647) o el retaule de la Immaculada a la catedral de Perpinyà (1703). El sant al qual està dedicat el retaule es troba al centre de la construcció, dins d’una fornícula de grans dimensions acabada per una mena de baldaquí. Actualment s’han perdut moltes de les figures dels sants que formaven part del retaule: Sant Jeroni, sant Gregori, sant Agustí i sant Ambròs.
Es tracta d’un conjunt que intenta aportar moviment i dinamisme. Acumulació d’elements relacionats amb el mar: angelets sobre monstres marins, serps aquàtiques, formes vegetals tretes d’un repertori marítim. La predel·la abandona aquest caràcter fantasiós per representar els dos temes que més preocupen als mariners: la tempesta i el naufragi. Sant Elm apareix com a protector miraculós dels navegants.
La qualitat escultòrica de l’autor queda palesa en dues figures a manera de cariàtides, que es troben a l’extrem del retaule. Una té els ulls embenats i porta el calze i la custòdia (fe). Alta qualitat de la policromia obra del daurador Francesc Cervera (8) que firmà un acord amb els administradors de la Confraria de Sant Elm per estofar i daurar el retaule per un preu de 500 lliures. La policromia d’aquest retaule es considera un treball d’altíssima bellesa. La delicadesa de les seves solucions fa que aquest retaule destaqui per sobre de la resta.
Crida l’atenció que en un retaule apareguin tres tipologies molt diferents: l’arcaisme ornamental en la policromia del diorama de la predel·la, l’ornamentació de la capa pluvial de sant Elm, amb amples franges estofades –el caputxó es converteix en escut dorsal amb un cap de querubí representat amb un cap de nen amb dues ales, a la manera del segle xvi. L’altra figura policromada amb un ornat propi de la segona meitat del segle XVII, és l’Esperança, on s’observen motius fitomòrfics.
El sant Bisbe del carrer de l’Evangeli té una policromia també postconciliar, amb fulles d’acant.
Francesc de Cervera demostra plenament la seva exquisidesa en l’escultura de la Fe, amb un estofat a punta de pinzell. L’ornamentació de l’escena es basa en: ramejats-ocells-nens. La policromia del retaule dels Dolors la realitza Joan Muxí a principis del segle XVII, però igual que en el retaule de la Immaculada l’ornamentació és típicament contrareformista i molt simple: fons llamat amb formes vegetals i enquadrats.
Cal només analitzar la policromia del camí del Calvari per observar una tipologia d’enquadrat sobre la túnica de Jesús amb un llamat generalitzat, esquitxat per ratlles i formes circulars.
Aquest retaule està dedicat a tres advocacions: la Mare de Déu dels Dolors, sant Francesc de Paula i el sant Sepulcre.
El contracte establert entre els representants de Sitges i l’escultor Joan Roig i Gurri (9) es firma davant notari el 3 de maig de 1699, tal com ho testimonia un document de l’Arxiu Diocesà de Barcelona.
En el contracte s’especifica que ha d’incloure una imatge del sant Sepulcre. El cost de la feina s’estableix en 500 lliures, amb una aportació de Joan Llopis, prevere i rector del Vendrell, que a canvi demana que el retaule estigui també dedicat a sant Francesc de Paula. Els estofats i daurats són obra de Joan Muxí.
El retaule, presidit per una imatge de la Mare de Déu en l’espai central, té als seus peus la representació del sant Sepulcre, emplaçat sobre l’altar. Al costat de la Mare de Déu es troben quatre talles en alt relleu sobre els moments més dolorosos en la vida de Maria i són de gran expressivitat: L’anunci de Simeó, Jesús perdut i trobat entre els doctors, la fugida d’Egipte i Jesús dirigint-se al Calvari.
Per damunt de la Mare de Déu, al centre del tercer pis, una imatge de sant Francesc de Paula acompanyat a esquerra i dreta per dos relleus amb episodis de la seva vida.
La Mare de Déu dels Dolors fou destruïda el 21 de juliol de 1936. La imatge es substituí l’any 1948 per l’escultura que ara presideix el retaule, obra de Pere Jou (10), artista sitgetà.
La imatge original del sant Sepulcre va ser llençada al mar durant la Guerra Civil. L’any 1946 s’encarregà un nou Sepulcre incorporant el cap original que es va poder recuperar.

  1. 1326, maig 24. Testament de Bernat Fonollar militar i senyor del castell de Citges manant instituir dos presbiterats un a cada una de les dues capelles que el manà construir dins l’església de Sta. Tecla de Cigis, un al altar de St. Miquel i altre al de St. Pere Màrtir situats a les dues capelles construïdes per ell. Arx. Cat. Test. Piae Elem. Armari 3, n. 150
  2. Bernat de Fonollar […]-1326. Noble de la Corona d’Aragó. Concretament va ser vicegerent de la procuradoria de Catalunya que depenia de Jaume I el Just i fou el senyor de Sitges. És conegut per haver escrit alguns textos literaris. El seu sepulcre es troba a l’església de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges.
  3. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Artístic i Arquitectònic. Dins: https://extranet. cultura.gencat.cat/EGIPCI [consultada 3-12-2014].
  4. Vilàs i Fernández, Darius, Barcelona, 1880-1950. Pintor, decorador i gravador.
  5. Espinalt i Castel, Carles, La policromía dels retaules barrocs de l’església parroquial de sant Bartomeu i santa Tecla de Sitges.
  6. Estofat: Tècnica de la imatgeria en fusta policromada que té els seus orígens en l’art gòtic- Va ser adoptat per l’art barroc espanyol i per aquesta via es va traspassar a l’art colonial americà.
  7. Llàtzer Tramulles. Escultor. Fill de Llàtzer el Vell. Actiu entre els anys 1680 i 1710.
  8. Francesc Cervera. Daurador. Treballà amb la família Tramulles.
  9. Joan Roig i Gurri, Barcelona, 1656 – Barcelona, 1706. Admès al gremi d’escultors de Barcelona amb un sant Sebastià nu de mig relleu.
  10. Pere Jou i Francisco, Barcelona, 1891 – Sitges, 1984. Escultor. Deixeble de Pau Gargallo, l’ajudà en la decoració de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. Amplià la seva formació a l’escola de Llotja. Escultor del Palau Maricel: capitells, portes i finestres.