Els comunidors: ús i tipologies d’un peculiar element arquitectònic (II)

Joan Arimany i Juventeny

Dels comunidors independents del campanar se’n troben de dos tipus. El primer, que exigia un major esforç per a la comunitat de fidels a causa de la seva complexitat arquitectònica, és la torre alçada sobre la teulada del mateix temple. Una construcció d’aquesta mena devia suposar tota una reforma en el conjunt de l’edifici, amb un possible reforç de les seves estructures d’assentament. Preferiblement s’aixecava a l’altre extrem respecte del campanar i, per tant, el més allunyat. Jordi Dalmau afirma que “en tots els casos l’altura d’un comunidor de torre sempre és inferior a la del campanar veí; s’ha d’entendre com una qüestió de jerarquia ben ordenada” .
Un dels més antics que es conserven seria el cimbori situat damunt la nau de l’església del monestir de Sant Benet de Bages. Mossèn Fortià Solà diu que a aquesta construcció “no se li endevina altra finalitat que la de donar silueta al conjunt i servir de reliquier o comunidor de temporals ”. Segons el mateix mossèn Solà, la seva suposició és confirmada per una disposició de l’abat de Montserrat, fra Batlle, quan el 25 de febrer de 1645, respecte la conservació de les relíquies de sant Valentí , afirmava: “Y per a major custòdia y guarda del preciosíssim tresor de les sagrades relíquies de dit Sant Valentí, manam que no treguen fora de dita capella (ço és, de la cripta) la caxa de san sagrat Cos, posant-lo en lo altar major lo temps de temporals, sinó que de dita capella immediatament la aporten (quan convinga) al Comunidor ”. Això vindria a confirmar que el cenobi tenia un comunidor malgrat no sigui clar que es tracti de la torre descrita.
D’aquest tipus de comunidor se’n trobaven disposats a diversos llocs de la teulada de l’edifici. Les construccions de major dimensions es devien trobar sobre mateix de l’absis de l’església, aprofitant els diferents murs de l’estructura arquitectònica. D’aquest model se’n poden veure, encara ara, a Santa Maria de Vilalleons pel qual es va signar el 15 d’abril de 1590, segons recull Fortià Solà, la capitulació per l’obra reliquier o signador dels temporals. Esmenta, també, el mateix autor que “si, com és probable, fins aquesta fetxa s’havia comunit el temps desde el cloquer, are es destinà per aquest fi un edícol independent el qual fou carregat demunt del absis, no sense llevar a aquets molta gracia”. Solà, fent recollint les paraules d’un document de l’Arxiu parroquial de Vilalleons, indica que “el constructor  fou Bertrán Bonall, mestre de cases, de la sagrera de Sant Julià; la construcció devia pujarse en sobra la teulada en lo mig del quadro de la creu de dita iglesia, prenent a sol ixent sobre la paret hont és la creu sobre lo altar major” . Per la seva banda, mossèn Antoni Pladevall constata que el comunidor que es veu actualment és, probablement, una reforma del de 1590 afectat per les obres al pis sobreposat de la volta de la nau construït a principis del segle XVIII . Igualment, n’hi ha un damunt el temple de Sant Martí de Mura construït també sobre  l’absis el 1648 i reforçat durant la important reforma duta a terme entre 1680 i 1697. Tot i que en les obres realitzades a finals de la dècada de 1970 i principi de la següent es va eliminar l’escala exterior que menava de l’antiga rectoria encara es pot accedir al seu interior passant per damunt de la volta de la nau .
Un altre model semblant, també força freqüent, estaria situat damunt mateix de la façana de la porta principal del temps, ja fos just al centre o a un extrem. El comunidor del temple de Sant Vicenç de Torelló, segons sembla, es va construir aprofitant una petita espadanya en el primer quart del segle XVII conjuntament amb d’altres reformes de l’edifici i acabada amb una teulada del doble vessant . Semblant a aquest és el de Sant Julià Sassorba, però amb teuladeta a quatre vessants. És situat damunt de la coberta i arran de la façana de ponent; la seva construcció podria coincidir amb la realització del nou portal, a la façana de migdia, que es va encarregar al mestre de cases vigatà Esteve Casadevall, l’any 1572 .


Les torres-comunidor eren més habitual del que sembla. Segons el canonge Jaume Ripoll, la catedral de Vic en la seva construcció anterior a la reforma neoclàssica, en cas de tempesta els domers pujaven al campanar o “al lloc avui anomenat Avis”  . Segons mossèn Josep Gudiol, a la façana del temple hi havia dues torres, una de les quals seria aquesta que faria la funció de comunidor .
A Manlleu, l’any 1573, es va instal·lar el mecanisme del rellotge a la torre del comunidor o reliquier del temple de Santa Maria que es trobava en el seu darrer període com a canònica agustiniana; en la reforma barroca de 1770/1782 la construcció ja no es va recuperar . També se sap que n’hi havia damunt la façana de l’església de Santa Maria de Seva, eliminat en la intervenció arquitectònica de 1895, situat en un extrem de la coberta damunt la façana principal.
Per altra banda, un segon tipus de comunidors allunyats del campanar, ha esdevingut la figura més característica d’aquestes construccions. És el que s’adapta a la majoria de definicions del terme: “construcció a manera de porxada oberta als quatre vents” . Són de planta quadrada amb la teulada de fusta suportada per quatre columnes o per parets de pedra amb grans obertures. A l’interior s’hi sol trobar un pedró amb una creu metàl·lica al damunt.
Aquest model se solia situar dins o prop dels recintes del cementiri, aïllat, amb un pedró a la seva part central amb una creu. Podien fer altres funcions com servir de lloc de reunió dels càrrecs administratius de la parròquia per a tractar temes de caire civil. En paraules de mossèn Fortià Solà en fer referència del comunidor de Sant Martí del Congost, és “l’aixopluc precursor de la casa comunal” .
Al nord del bisbat, al Ripollès, s’hi troba un bon exemple es troba davant mateix del temple de Sant Julià de Vallfogona (Ripollès). Aquest comunidor fou aixecat el 1720, com consta en el pedró que subjecta la creu que s’hi resguarda i restaurat el 1985.
Entre el Bages-nord i el Moianès hi ha dos comunidors més d’aquest model: de murs més tancats, però amb obertures, és el comunidor de Santa Maria de Gaià. La particularitat d’aquest és que es troba força aixecat respecte el terreny i, per tant, cal accedir-hi per una escala de pedra de 7 graons; la darrera restauració fou el 1997. El de Sant Joan d’Oló té tancament fins a mitja alçada dels murs laterals, deixant lliure l’obertura d’entrada. El 1649 devia estar en construcció ja que els obrers de la parròquia van fer pagament de dues lliures i vuit  sous als fusters d’Avinyó  “per lo enfustar lo comunidor”; l’Associació Castell d’Oló en va fer la restauració l’any 1988 amb col·laboració parroquial . Al sud, hi podem admirar el comunidor de Sant Pere de Bertí. És situat a un angle del cementiri parroquial i ens ha arribat sense modificacions notables; en el seu interior manté, encara, el pedró i la creu de ferro.
Enmig, a la Plana de Vic, es pot veure, tot i que convertit en lloc de pas, el comunidor de Sant Martí de Riudeperes al municipi de Calldetenes (Osona) que actualment serveix de pas cap al recinte exterior del temple després de modificar-ne els murs; aquest, té la particularitat de tenir la teulada amb doble vessant.
A Guilleries-Congost hi ha el Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda de Balenyà, antiga parròquia de Sant Fruitós de Balenyà, que també manté el seu comunidor amb format de porxo. Té parets tancades a les quals hi ha unes finestres a mena d’obertures resultat d’una recent restauració. El seu origen, probablement, cal cercar-lo a la segona meitat del segle XVII. I enfilat a la falda del Montseny, prop de l’església de Sant Martí del Congost o d’Aiguafreda de Dalt, parròquia fins al 1868, hi ha el comunidor que  hauria estat construït el 1731 (com consta en les anotacions al llibre de l’Obra de l’església  i en la peça circular, a mena de clau de volta, que subjecta l’embigat de la teulada), i reformat l’any 1787 (com també consta en  una de les bigues i que va ser restaurat el 1952 .
Finalment, un subtipus de comunidor, ben singular i poc comú, estava entremig de la torre independent del campanar i el model de porxo isolat. N’hi havia un damunt la coberta de la Seu de Manresa. Joaquim Sarret ja situa un comunidor dalt de la Seu manresana a primers del segle XV. Aquest comunidor devia perdurar fins al 1922, any en el qual es van realitzar importants obres  de consolidació que haurien contemplat l’eliminació d’un pes innecessari, a l’època, sobre la mateixa teulada. De forma semblant n’hi devia haver un a l’església del Carme de la mateixa ciutat; a 1 de juny de 1411, els frares reunits en consell  van manar lliurar 100 sous  “per a fer una casa de fulla alt sobre l'església del Carme coberta de teula semblant d’aquella de la Seu per tenir en ella en temps de temporal la Vera Creu...” .
De comunidors, les seves restes i el seu record, se’n troben a la majoria de parròquies del Bisbat de Vic. Fins i tot fora dels formats i tipus descrits. És més, en les diferents èpoques es podia optar, dins un mateix temple parroquial, per comunir en diferents espais. Per posar un exemple, Fortià Solà en referir-se a l’església de Sant Feliu de Torelló, esmentava que el 1640 aquest espai tenia accés directe al campanar ja que es va fer posar una porta al “portalet que passa del campanar al comunidor” .El mateix autor, però, afirmava que “darrerament, el conjurament de tempestes és practicat en les dependències superiors de les capelles” amb obertures a l’exterior ; anteriorment, es tractava d’un portal petit del temple resguardat per una teulada de doble vessant a la façana de ponent del temple.

Nota de l’autor: agraeixo a Nora Vela, Manuel Cornellà, Facund Pérez, Antoni Pladevall, Francesc Roma i a l’Arxiu Comarcal del Bages per la seva inestimable col·laboració en la documentació i la redacció d’aquest article.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *