Els comunidors: ús i tipologies d’un peculiar element arquitectònic (I)

Joan Arimany i Juventeny

En diversos temples eclesiàstics del nostre entorn es troben construccions, annexes o independents, que reben el nom de comunidors. Aquests elements arquitectònics, ara en desús, tenien una funció ben especial en segles passats: acollien el sacerdot que, mitjançant les oracions adequades per a comunir o conjurar el mal temps, intentava combatre els efectes de tempestes i altres pertorbacions de l’atmosfera. Com diu el Dr. Josep M. Marquès, “per a una comunitat rural, poques amenaces havien de preocupar tant com la de perdre en pocs moments la collita a causa de la tempesta i veure’s condemnats a la fam durant un any” .

En els pedrons es feia, de forma periòdica i habitual, una acció preventiva davant el mal temps. Anualment, es procedia a les benediccions de terme que solia fer-se, especialment, el dia de la Santa Creu (3 de maig) i fins al dia de l’Exaltació de la Santa Creu (14 de setembre). Segons Marquès, la benedicció del terme “tenia com a finalitat principal conjurar el perill de les temibles pedregades, la imminència de les quals augmentava dins el període de maig a setembre” . Aquest ritual se solia fer al pedró situat en un lloc preeminent de l’entorn i s’hi anava en processó col•lectiva. El pedró és un pilar de pedra al damunt del qual s’hi troba una creu de ferro forjat inserida en una llosa plana que, a mena de taula, restava damunt la pilastra.  Mossèn Santiago Casanova afirma que els pedrons tenien una utilitat pràctica: “sostenir la Veracreu , el ritual, el salpasser i la caldereta de l’aigua beneïda en l’acte de benedicció” . Igualment, quan aquest pedró era situat en lloc proper a l’església, servia pel rés de la Pàssia, fragments dels evangelis relacionats amb la Passió de Crist i que eren llegits, cadascun, en una direcció dels punts cardinals amb la finalitat que Déu protegís les collites. Se solia fer entre les dues dates dedicades a la Santa Creu i es feia al final de la missa major, amb assistència de fidels.

Quan es temia la imminència d’un temporal, amb possibles efectes nocius, es desenvolupava una acció més contundent, i amb intencionalitat pal·liativa. D’aquests rituals se’n deia comunir o conjurar.

Comunir, ens explica el jesuïta Josep Braun , és la “devoció pública que va unida amb una benedicció per tal d’allunyar el mal temps i les males conseqüències que d’ell es segueixen per als fruits de la terra” i detalla que “segons el Ritual romà únicament s’ha de practicar quan amenaça un mal temps”. El mateix autor, constata com, comunir, “segons el Ritual romà consta de les lletanies de tots els sants, repetint la invocació A fulgure et tempestate, del salm Lauda Jerusalem Dominum, d’una llarga sèrie de versets, de cinc oracions que ja compareixen en part al Gelasianum, la quarta de les quals va acompanyada d’una benedicció del temps; i acaba el ritu amb una aspersió amb aigua beneita”. Igualment, afirmava que “els segles XIVè i XVè van ésser fecunds en la creació de tal fórmules que no sempre van estar lliures de supersticions” i, finalment, des de la perspectiva del primer quart del segle XX, acabava dient que “les benediccions del temps que tenim en el ritual actual són abreviacions de formularis de la darreria de l’edat mitjana”.

En efecte, la preocupació per dominar les forces de la naturalesa, potencialment nocives per a l’agricultura, al nostre bisbat ja provenia de l’edat mitjana. El sacramentari de Vic, datat de 1038, i que mossèn Josep Gudiol va descriure com “el més antic sacramentari que potser hi ha a Catalunya” , ja contemplava una “missa contra fulgura et tempestate” . A la mateixa època, el Sacramentari de Ripoll, atribuït a l’escriptori del mateix cenobi i del qual Alejandro Olivar va considerar que “pot haver estat escrit cap a l’any 1050, sinó abans” , entre les misses votives n’esmenta una “pro tempestate”.

De forma semblant, en un manuscrit de finals del mateix segle preservat a l’Arxiu Biblioteca Episcopal de Vic, s’hi recull el text “Contra fulgur et tronitua et tempestatem et grandinem” (Contra llamps i trons i tempestes i pedra). Malgrat que es tracta d’un manuscrit mutilat explica un ritual en el qual el sacerdot, després de posar-se l’estola, havia d’agafar una creu i, a terra, dibuixar una creu dins un cercle on, a cada secció, havia d’escriure quatre noms: Ihesus Nazarenus, Sadrach, Misach et Abdenago” . Un document semblant i amb el mateix títol, segons esmenta Xavier Sitjes, es trobava al monestir de Santa Maria de l’Estany .
Més endavant, ja en edició impresa, es troba un ritual de la diòcesi de Vic de 1547 , entre d’altres, el procediment que porta el següent encapçalament: “Principi de les oracions i juraments contra tempestes segons les constitucions de la diòcesi de Vic. Primerament el sacerdot abillat amb el seu sobrepellís amb l’estola, amb aigua beneïda i alguna creu ha de dir la benedicció de l’aigua beneïda: quan la tempesta present sigui per sobre del normal aquesta benedicció que se segueix ha de ser dita pel sacerdot amb bona devoció…”

Aquests cerimònies devien esdevenir tan habituals que les Constitucions Sinodals del Bisbat de Vic publicades per encàrrec del bisbe Pere de Magarola, el 1627, que fins  i tot es devien posar en perill els objectes litúrgics més preuats. D’aquí que el Bisbe indicava “…prohibim que es porti el sagrament de la sacrosanta Eucaristia a les inundacions per aigua, o incendis, o disputes o tempestes del cel. Més aviat en aquests casos cal tocar les campanes i extreure amb reverència la sagrada Eucaristia del sagrari i posar-la sobre l’altar de l’església: allà, per tal d’evitar aquests mals, el poble de Déu juntament amb els clergues, amb fe sincera i puresa d’esperit preguin perquè solament pot curar la paraula de Déu” .
Malgrat això, la preocupació pels efectes de les tempestes i la intenció de combatre-les era ben manifest. En l’edició esmentada de les Constitucions Sinodals i en les recollides per manament del bisbe Manuel A. Muñoz, de 1748, es recull el següent escrit sota el títol Que els rectors o els que tenen cura d’una parròquia no marxin de Santa Creu del mes de Maig fins a la festa de Santa Creu de Setembre i que quan vegin imminent una tempesta l’exorcitzin: “Ens ha arribat notícia que alguns rectors o altres persones que tenen cura de les animes durant l’època estival, en què les collites estan encara a la terra en la seva parròquia, o qualsevol adjutor o prevere que s’hagi quedat, o altres persones, que no marxin davant la imminent  tempestat de llamps i calamarsa, ja que no podrien tocar els címbals o les campanes. Per tant, establim i ordenem a fi que els esmentats rectors, i les altres persones que es dediquen a les tasques esmentades, que des de la festa de la invenció de la Santa Creu del mes de maig, fins a la festa de l’exaltació de la mateixa Santa Creu del mes de setembre, no s’allunyin de les seves parròquies, i si tenen necessitat hi deixin algun prevere idoni, a fi puguin ser capaços d’exorcitzar immediatament les tempestes imminents, beneir el temps i tocar les dites campanes, i en aquest mateix temps celebrar un dia després la Missa, amb el ciri Pasqual encès, i tocant alguna campana, mentre es recita la Passionem Domini Nostri Jesu Christi segons sant Joan, des d’on comença: “Egressus est Jesus”, i al costat de l’altar la llegeixin i recitin, allà on hi hagi aquest costum de fer-ho.”

Encara, una edició impresa el 1837, ens detalla tot el ritual. Aquest document porta el títol de Manual de ritus del Bisbat de Vich  i el subtítol “reduït y coordenat, que podrà servir per conveniència, y comoditat dels parrocos, vicaris y demés esclesiàstichs del espresat bisbat, fet principalment per los que han de servir en las parròquies rurals”. Indica, en l’apartat XIV del capítol dedicat a processons, un títol ben explícit: “De exorcismis contra inminentem tempestatem, fulgurum, et grandinis”; o sigui: Per l’exorcisme contra imminents tempestes, llamps i pedregades .

Comunidors: tipologies
Segons el Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya, en paraules del Dr. Enric Moliné,  el comunidor és la “petita construcció amb teulat i oberta als quatre vents, situada vora l’església o a la seva part superior, des d’on el sacerdot, posat a aixopluc, feia les pregàries contingudes en el ritual per comminar les tempestes.”  També era conegut com a conjurador. Un altre sinònim d’aquesta peculiar construcció, emprada en documents antics, és el de reliquier; segons el Diccionari Català-Valencià-Balear, un ‘reliquier’ era la “finestra en forma de balconet que hi ha en el campanar, on s’exposen la veracreu i relíquies de sants per conjurar les tempestes” .

Xavier Solà constata, mitjançant documents dels bisbat de Girona i Vic, l’existència d’un bon nombre i diversitat de comunidors . Actualment, però, es poden observar un nombre molt determinat i classificable en tipologies.
La primera tipologia de comunidor que es pot tenir en consideració és el mateix campanar dels temples parroquials. La seva diversitat de funcions contemplava, també, la de comunir les tempestes. El mateix toc de les campanes tenia les propietats indicades per desfer les nuvolades. D’aquest fet se’n deriva la dita popular “tocar a bon temps” o “tocar de mal temps” o, fins i tot, “tocar a comunir”  . Precisament l’esmentat diccionari d’A. M. Alcover i F. de B. Moll recull el fet, constatat l’any 1921 al Catllar, que quan tocaven campanes “a bon temps” la gent de Ripoll deia: “Bon temps, d’on véns? Del cel. Vine, vine, ja t’hi volem. Mal temps, d’on véns? De l’infern. Marxa, marxa, no t’hi volem” .
El toc de campanes era una pràctica ben habitual amb aquest objectiu i en són testimoni diverses consuetes, com exposa Francesc Roma . Així mateix, la població seglar creia fermament en el poder del seu toc. Martí Gelabertó afirma que “la cultura popular rural construirà al voltant de la campana tota una devoció pel seu suposat caràcter infalible per desfer mil nuvolades” .

Per aquesta raó, la substitució d’aquests instruments de percussió  esdevenia un assumpte delicat. Fou el cas de Sant Pere de Casserres d’on el P. Bernat Bolós va copsar, en fer referència a la vella campana major del cloquer del monestir, com “…tots los pòbles vehins a Casserras tenen tanta fe y confiansa en la dita Campana per apartar lo mal temps, y tronadas que, encara que trencada, no deixan de tocarla sempre que amenassa tempestat, ab gran consuelo y alegria dels que podan oirla, y ab repetidas experièncias dels beneficis que ocasiona”. Quan els representants del Col•legi jesuïta de Betlem de Barcelona, de qui depenia en aquella època el cenobi, va voler-ne fer bocins “acudí a Casserras una multitud de gent que ab armar a les mans amenassaren de llevar la vida al que se atrevís a trencar la Campana hi traurer-la del campanar” .

A Manresa, les ordres del bisbe Bartolomé Sarmentero van rebre semblant oposició a la del veïnat de Casserres. El prelat, en vista pastoral realitzada l’any 1769, va constatar el perill que suposava el trencament de les campanes i va dictaminar que “per les tempestats may se toquia a modo de rebato”. Després de comprovar que les seves paraules no eren seguides amb fets, va prohibir-ne totalment que fossin tocades en dia de temporal. El gremi de pagesos de la ciutat es va queixar a l’Ajuntament i aquest, en data de 30 de juny de 1771, va escriure al bisbe de Vic demanant l’aixecament de la prohibició tot constatant que “la major part de la ciutat està ressentida”

El mateix campanar, més enllà de ser la talaia o torre des de la qual es tocaven les campanes, també podia contenir un autèntic comunidor. És constatable documentalment, que es podia destinar a aquesta funció un pis o nivell de la construcció sota mateix de les campanes. És el cas del campanar de Sant Quirze Safaja, construït pel mestre de cases original de França Joan Bonefacia, a partir del 1670, la segona planta del qual  té les quatre finestres, obertures de petites dimensions, dirigides als quatre punts cardinals i tenia la finalitat expressa de fer de comunidor tal com s’expressa al contracte de l’obra ; al mig d’aquest pis s’aixecava un pedró del qual ara està mancat. El campanar de Centelles, construït pel mestre de cases barceloní Miquel Fiter, calia que contemplés una escala de volta fins a la planta del comunidor, amb les quatre finestres pertinents . Per la similitud i mateix període de construcció, alguns dels altres campanars parroquials de la zona (Castellterçol, Caldes, Sant Feliu de Codines), també podrien haver ubicat un comunidor a la planta situada sota campanes.
El toc de campanes, dissortadament, també duia un perill: l’atracció de llamps. En plena tempesta podia esdevenir un autèntic perill ser-hi a prop. De fet, són ben coneguts els casos de campanars afectats per les descàrregues elèctriques. És molt possible que per aquest motiu, els comunidors s’allunyessin del cloquer per assolir entitat arquitectònica pròpia.