El Nadal pintat

Dani Font i Montanyà

Secretari de la Delegació Episcopal del Patrimoni Cutural del Bisbat de Vic.
Coordinador de Catalonia Sacra.

És ben curiosa, la religió cristiana: és una religió que, per viure-la i celebrar-la, no demana res. Una casa, un espai dins del qual la comunitat reunida esdevé Església. I prou. Amb el cristianisme, el “temple” deixa de ser el lloc sumptuós en el qual Déu resideix de manera estàtica –com abans–, i passa a ser el lloc en el qual Déu actua, convertint la persona en temple seu.
Però llavors hi intervé el que anomenem “inculturació”: la pràctica religiosa en un lloc concret va generant dinàmiques culturals que s’empelten i que creen, al seu torn, objectes i edificis que ens parlen de les persones i de la seva història. De mica en mica, a mesura que es va creixent, tot pren la fesomia de les persones que ho fan.  Apareixen les cases d’ús exclusiu per a les celebracions, el mobiliari propi, les pintures i mosaics per decorar els edificis, els ritmes litúrgics que encaixen a la perfecció amb els cicles anuals de la natura, les festes que casen amb els ritmes de les comunitats agrícoles. Això passa a tot arreu, i també a casa nostra. A cada lloc, la inculturació pren el rostre de les persones que la fan.

Si hi ha un episodi de la vida de Crist i de la vivència de la comunitat cristiana en que hi ha una major explosió d’esdeveniments i dinàmiques culturals que s’hi associen aquest és, sens dubte, el Nadal. Del Nadal ens en parla la pàgina web de Catalonia Sacra:

“Els antics ja havien observat amb esperança que al solstici d'hivern les hores de llum, tímidament, començaven a sobreposar-se a les hores de foscor. Aquest renaixement de la Vida enmig de la nit pregona va ser el principi que adoptaren els cristians a l'hora de celebrar el naixement de Jesús enmig dels homes. Després d'una espera atenta en un món gèlid i a vegades inhòspit, l'Església, vestida del blanc de la llum i de la puresa, celebra que la totalitat inconcebible de Déu ha volgut manifestar-se en la petitesa de la carn humana, comunicar-se, fer-se visible i intel·ligible: en un mot, l'Encarnació, que és un dels principals trets definidors de la fe cristiana. La grandesa d'aquest misteri, que humanitza Déu i divinitza l'home, ha convertit el Nadal en una de les festes més entranyables, familiars i íntimes del calendari.”

Curiosament, els fragments que els Evangelis dediquen al naixement de Crist i a la seva Epifania són ben curts i succints. Lluc ens parla del naixement en una menjadora i de l’adoració dels pastors, alertats per un àngel;  Mateu ens parla de la visita d’uns savis d’Orient que busquen el rei dels jueus seguint una estrella, i que es postren davant seu i li ofereixen els presents de l’or, l’encens i la mirra. Més enllà d’aquestes breus informacions, els Evangelis no ens en diuen res més.

Però d’aquestes breus notícies la nostra cultura cristiana n’ha desenvolupat una ingent varietat i quantitat  de “productes culturals”, si és que se’n pot dir així. Segurament la dimensió entranyable i tan humana de l’infantament, d’una mare temorenca que té un fill en unes condicions tan dures, fa que la nostra ànima s’aboqui a fer-li costat, a gaudir-ne, a recrear-lo, a procurar-li molsa i cançons, a pintar-lo en severes taules romàniques i gòtiques, a esculpir-lo en retaules daurats. A celebrar-lo com si fos el naixement del petit de cada casa –que ho és.

La remembrança del naixement de Jesús i de la seva Epifania apareix en els elements decoratius de casa nostra de manera continuada i protagonista des de l’època medieval. L’escena del naixement, amb Jesús enfaixat dins una menjadora, amb el bou i la mula, la mare prop del bressol i un sant Josep pensarós i un punt emmurriat, la trobem en uns quants frontals romànics que avui podem veure als millors museus. Un sant Josep emmurriat, pensarós,  els fa costat. Trobem també en els frontals romànics la figura dels tres savis, transformats en reis, representant les tres edats de l’home i tots tres encara de raça blanca, que s’acosten reverencialment a l’infant oferint-li els seus presents, i posant la corona als seus peus en senyal de reconeixement de la seva condició…

Els retaules gòtics, amb l’ampliació dels plafons pintats, ens portaran escenes del naixement i de l’epifania veritablement meravellosos. Els detalls s’amplien, es multipliquen, ens transporten al moment del naixement: cabanes de tronc i palla, menjadores, bous i mules, feixos de llenya, pastors músics ben vestits i encuriosits. Els compartiments dedicats a l’Epifania traslladen el luxe cortesà a les vestimentes dels tres savis que visiten l’Infant. Capes sumptuoses, lligacames, corones d’or i pedres, capsetes delicades fetes d’or fi. Tot ens porta a reconèixer en l’infant una major autoritat que les autoritats més grans de la seva època.

L’època barroca multiplicarà per molt la creació de mobiliari litúrgic. Retaules, trones, calzes, copons i custòdies, creus processionals, domassos, penons, casulles, terns i capes pluvials… Els retaules ompliran totes i cadascuna de les capelles de les parroquials del nostre país. Retaules majors dedicats al titular de la parròquia; retaules dedicats a Sant Isidre, en el món pagès, retaules dedicats a la Mare de Déu del Roser, a tot arreu. En els retaules dedicats a Maria –sota qualsevol de les seves variants- sempre hi ha les escenes del Naixement i de l’Epifania de Jesús. Però passa el mateix en els retaules majors, encara que estiguin dedicats a Sant Pere, Sant Esteve, Sant Joan o qualsevol altre sant titular de la parròquia. El carrer central dels retaules barrocs ens marquen les coses realment importants: el Pare Etern sol presidir, dalt de tot, el retaule; el sant titular ocupa la fornícula central; i el sagrari (a vegades acompanyat d’un “manifestador”, un espai on mostrar la custòdia amb el santíssim sagrament) es troba en la part baixa, prop de l’altar. Aquesta centralitat i importància del sagrari acostuma a reforçar-se amb la presència, a banda i banda, de petits compartiments on es fa un “resum” de la vida de Crist, el que va donar la vida per nosaltres. Aquests petits compartiments, situats en la part que anomenem la “predel·la” del retaule, solen comptar sempre amb l’escena del naixement, també curulla de costumisme i tendresa.
Caldrà notar, però, que sovint Sant Josep no  apareix en l’escena. El pobre sant va anar patint al llarg dels segles una mena d’arraconament, de menyspreu, que el va portar a l’ostracisme. També caldrà notar que, a finals del segle XVI, a tot Europa i d’una manera molt ràpida se substitueix el savi jove blanc per un personatge jove de raça negra. Es passa d’una lectura dels tres reis com a representants de les tres edats de l’home a una interpretació dels tres reis com a representants de tota la humanitat, de tots els continents.

El canvi radical que experimentarà la retaulística al segle XIX ens portarà a la pràctica desaparició del relat de les escenes secundàries a la titularitat del retaule. Veurem, en general, l’escultura de dimensions reals del sant a qui va dedicat l’altar ocupant-ne el cos central, i essent embolcallada per elements genèrics d’arquitectura –columnes, cornises, cupuletes, etc- i sense més acompanyament iconogràfic. Però l’estudi a la iconografia religiosa del segle XIX i XX podria ser objecte de tot un altre article…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *