El gòtic “modern” al Bisbat de Solsona: arquitectura religiosa dels segles XVI i XVII

La pervivència del gòtic al segle XVI: un estil ben arrelat
A Catalunya, l’estil gòtic en l’arquitectura no es limita als segles XIV i XV, sinó que s’arriba a identificar com a quelcom propi i enormement arrelat, que es resistia a desaparèixer, per la qual cosa podem afirmar que a Catalunya el gòtic encara segueix plenament vigent fins a mitjans del segle XVII.
L’arquitectura gòtica catalana no té les alçades vertiginoses de les catedrals franceses o de les castellanes que les imiten; tot és sobrietat i màxima simplificació: res que no sigui útil o que sigui superflu serà habitual en les nostres esglésies, on algunes derivacions del gòtic com el flamíger tingueren una expressió més aviat feble, amb una clara preferència, en canvi, per la volta de creueria a quatre vents.

En definitiva, aquest tipus d’edifici sobri i ampli, sense sobrecàrregues superficials i ben adaptat tant a la litúrgia com a les necessitats dels fidels, tingué una vida ben llarga, en part també com a conseqüència d’altres condicionants com la pervivència del sistema de producció gremial –els gremis eren corporacions tancades, que controlaven la nòmina de mestres de cases i la seva producció i en principi no eren amics d’incursions forasteres, fossin de l’índole que fossin.

Si haguéssim de definir algunes de les característiques formals que, a grans trets, ens permeten distingir una església gòtica “moderna” respecte el gòtic “medieval”, podríem començar per la preferència pels espais de nau única o les capçaleres planes, en detriment de les poligonals. Una altra característica generalitzada serà que les nervadures de la volta ja no es perllongaran fins a la part baixa del temple, sinó que s’interrompen a mitja alçada, quedant recollides en una mena de capitell que duu el nom de permòdol o cul de llàntia. Finalment, també trobarem una barreja de materials utilitzats, ja que –fonamentalment per qüestions econòmiques- la pedra ben tallada ja no és omnipresent i es començaran a utilitzar materials més econòmics com els maons o la maçoneria, de manera que sovint trobem la combinació d’una façana de pedra ben escairada amb un interior arrebossat, reservant la pedra ben tallada només per als motius estructurals (nervadures, claus de volta...). Així mateix, els arcs apuntats de les capelles laterals passaran a ser arcs carpanells, segons els casos, o bé fins i tot arcs de mig punt en exemples més tardans.
Aquesta mescla entre l’esperit medieval, fortament arrelat, i les tímides incursions renaixentistes –més presents a l’exterior o en motius decoratius, sobretot a les portades-, es posa de manifest en exemples com l’església parroquial de Santa Maria i Sant Nicolau de Bellpuig (1571-1591), construïda sota la direcció del mestre d’obres de Cervera, Tomàs Gener, i amb la participació del seu nebot, el també mestre de cases Melcior Gener; aquest últim també serà l’artífex de la parroquial de Sant Gil de Torà, l’interior de la qual, sobretot pel que fa a la volta de creueria estrellada i als arcs rebaixats de les capelles, presenta una gran semblança amb l’església de Bellpuig. L’estructura plenament gòtica d’aquests temples es veu contrarestada per les portades renaixentistes que presenten ambdós casos, si bé a Torà es concreta en forma de “serliana” decorada amb fornícules apetxinades i a Bellpuig està emmarcada per dues columnes que sostenen un entaulament amb una fornícula emmarcada per dues volutes i rematada per un frontó triangular. Val a dir que la decoració renaixentista de la portada de Bellpuig contrasta amb els altres elements externs de l’edifici, com els contraforts o el campanar de torre octogonal, bastit a la capçalera i que recull l’herència dels grans campanars del segle XV, l’exemple més proper dels quals és a Cervera.

Sant icolau de BellpuigInterior de l'església de Sant Nicolau de Bellpuig (Urgell)

Ben propera a Bellpuig -i formant “triangle” amb Belianes, església també del segle XVI i pertanyent a l’arxidiòcesi tarragonina-, tenim una altra església que podem adscriure a aquest gòtic tardà del segle XVI, sense que fins ara se n’hagi pogut determinar l’autoria o la cronologia exacta: es tracta de l’església de Preixana, situada a la part més elevada de la població i que hauria substituït l’església antiga, greument afectada pels terratrèmols del segle XV. La de Preixana és una església de dimensions modestes, amb contraforts exteriors – dos dels quals flanquegen singularment la façana, formant un pla lleugerament trapezoïdal, tal com succeeix a l’església de Santa Maria de Balaguer, mentre el campanar ja es correspon a un afegit contemporani.

Una altra església interessant i de dimensions força notables, que podem situar a finals del segle XVI, la tenim a Miralcamp –ja a l’extrem meridional i ponentí del bisbat-, amb una virtuosa volta estrellada a l’interior, que contrasta amb una portada classicista, que hom podria datar entre 1575 i 1580 i relacionar amb exemples lligats a l’arquitectura civil, com els finestrals de cal Roc, a Belianes, o cal Giró, a Vilagrassa. (1)
Ens restaria, finalment –i pel que fa al segle XVI- citar l’exemple de l’església de Castellnou d’Oluges amb volta estrellada al presbiteri i que conserva a l’interior dos sarcòfags gòtics, probablement pertanyents a senyors del lloc. Per últim, la capella del Roser de Vilagrassa, com a edifici independent, combina també l’interior gòtic amb una portada classicista, avui protegida per una porxada afegida segurament al segle XVIII.

En definitiva, el segle XVI deixa un conjunt de temples d’aparença “híbrida”, de notables dimensions i que exemplifiquen i defineixen la situació arquitectònica del país. D’aquesta manera, la circulació de làmines i tractats d’arquitectura clàssica i l’interès que hi demostren alguns professionals, es manifesta en les tímides aplicacions, en els ordres que de manera epidèrmica van apareixent en les portades i els alçats interiors, sense modificar, això sí, el tipus i el marc estructural gòtic. (2)
Finalment, i restant en terres urgellenques del bisbat solsoní, assenyalar encara la pervivència del gòtic al segle XVII, des dels primerencs exemples de la parroquial d’Anglesola o de l’església del convent trinitari de la mateixa població –que podríem considerar construccions “d’entre segles”- fins a la més avançada església de Sant Salvador de Claravalls (municipi de Tàrrega, però bisbat d’Urgell), un temple insòlit que aplega totes les característiques que hem esmentat anteriorment referents al gòtic “modern” –portada classicista, parament interior arrebossat, volta estrellada, arcs de mig punt, arcs carpanells, etc.-, i que tot i desconèixer-ne la cronologia precisa, situem ben bé a mitjans del segle XVII.

taull-47_2

taull-47_31. Portada de l'església parroquial de Sant Gil de Torà (Segarra)
2. Interior de l'església parroquial de Sant Gil de Torà (Segarra)
3. Interior de l'església parroquial de Miralcamp (Pla d'Urgell)
4. Volta gòtica del Santuari de Pinós (Solsonès)
5. Interior de l'església de Sant Just d'Ardèvol (Solsonès)
6. Portada e l'església de Sant Just d'Ardèvol (Solsonès)

El segle XVII i el nucli “solsoní”
Que el segle “barroc” per excel·lència, com ho és el XVII, sigui encara al bisbat de Solsona un segle “gòtic” constructivament parlant –almenys durant la primera meitat-, no és un fet aliè a les circumstàncies històriques. I és que en tot aquest procés no podem oblidar que l’any 1593 havia tingut lloc la creació del nou bisbat de Solsona –Balaguer, Cervera o Manresa havien aspirat a ser-ne la seu, però finalment la ubicació estratègicament prepirinenca de Solsona va afavorir la seva elecció, per la possibilitat d’actuar com a “barrera de contenció” contra la incursió d’influències protestants a través del Pirineu i la immigració massiva dels territoris de la França meridional. L’activitat constructiva a la nova ciutat episcopal no devia ser aliena a aquest fet i, sobretot l’antiga canònica de Santa Maria, s’havia de preparar per esdevenir una autèntica catedral.

Així doncs, l’empenta constructiva pròpia d’un bisbat nou va culminar, en aquesta primera etapa, amb l’acabament de la nau gòtica de la catedral, desfent les voltes del temple romànic i transformant-la en una “catedral gòtica”, en la línia de la tradició de les catedrals baix-medievals i també propiciada en part pel fet que encara s’estiguessin acabant obres importants com les catedrals de Girona o Tortosa. Per aquestes i altres obres es va signar un contracte l’any 1623 amb el mestre d’obres de Barcelona Claudi Casals, que més tard, mentre estava treballant a la catedral de Solsona, serà cridat a Calaf per dirigir les obres de la nova parroquial de Sant Jaume, on treballà fins a la seva mort, l’any 1631. (3)

Però l’impacte de la nova catedral solsonina es deixà sentir també en d’altres indrets geogràficament ben propers com seria el cas de diverses esglésies i santuaris. D’entrada, caldria destacar l’exemple de l’antiga església parroquial de Sant Martí de Llanera, també perquè és el que pot presentar més dubtes pel que fa a la seva construcció, atès que si bé presenta alguns trets identificables amb l’arquitectura gòtica del segle XVII, les capelles laterals presenten una estructura més arcaica, que ens podria fer pensar en una construcció anterior situada més al segle XVI. Així mateix, tampoc podem oblidar l’existència, al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, d’un retaule fragmentari de pintura, del segle XVI, documentat com a obra del pintor cerverí Joanot de Pau (conegut altrament com Joan Pau Guardiola), que podia haver estat desplaçat per la construcció del retaule major barroc, a mitjans del segle XVII, atribuït al taller manresà de Joan Grau –i que avui, degut al lamentable estat en què es troba l’església, roman custodiat a l’església de Peracamps.

De fet, considerem que almenys una gran reforma que devia afectar el temple i que li conferí el seu aspecte actual, tingué lloc durant la primera meitat del segle XVII, qui sap si paral·lela a la també gran reforma del castell, convertit en casal senyorial. Tornant a l’església de Sant Martí, es tracta d’un temple d’una senzilla i diàfana bellesa, d’una sola nau de proporcions esveltes, cobert amb volta de creueria i amb característiques pròpies d’aquest gòtic tardà, com les nervadures que s’interrompen a mitja alçada en forma de permòdol o cul de llàntia i que contenen els emblemes heràldics dels Vilaró –alguns dels quals apareixen avui destrossats, repicats de forma deliberada. No van arribar els vàndals, en canvi, a destruir els relleus de les claus de volta, decorades amb l’escena de Sant Martí partint la capa, una representació de la Verge del Roser i la representació d’un personatge que endevinem com Sant Isidre, de manera que si tenim en compte que la canonització d’aquest sant castellà tingué lloc l’any 1622 –moment a partir del qual es feren esforços notables per difondre’n el culte i unificar, en el cas de Catalunya, les nombroses advocacions dedicades a la pagesia-, aquesta data ens serviria de referència per considerar que es tractaria d’una obra posterior, situada ja dins el segon terç del segle XVII.

A l’exterior, la part de la capçalera està presidida pel campanar, que segueix la forma poligonal de l’absis i presenta un aspecte robust al qual ens remeten els campanars del gòtic tardà. La seva adaptació estricta a l’amplada del temple, fa que el perllongament vertical d’aquest n’augmenti la sensació d’esveltesa, afegint-se als nombrosos senyals de qualitat que presenta aquesta obra.
Pel que fa a la portada, la seva decoració ja és completament classicista, amb frontó triangular partit per una fornícula que devia albergar la imatge del sant titular. Les pilastres a banda i banda tenen decoració d’escates, més present en la nostra arquitectura al segle XVII que no pas al XVI. De fet, el mateix tipus de decoració el trobem a les portades d’esglésies més tardanes (de finals del segle XVII) com són les d’Ardèvol o Sant Pere de Vallferosa –per bé que també hi ha la possibilitat que la portada de Sant Martí de Llanera es correspongui a una cronologia més tardana –paral·lela a la de les altres dues esglésies citades, com succeirà també en el cas de Sant Just d’Ardèvol.

El cas és que avui Sant Martí de Llanera és una església abandonada, la sort (o més aviat la dissort) de la qual no vingué directament condicionada per les malvestats de la Guerra Civil, sinó que fou causada pel despoblament del territori, com succeí també al nucli veí de Vallferosa. Finalment, la seva supressió com a parròquia durant els anys seixanta del mateix segle XX la va acabar d’arrossegar fins a aquest aspecte de quasi “ruïna romàntica” que presenta actualment i que esperem que es pugui redreçar ben aviat.

El segon d’aquests exemples està situat ben proper a l’església anterior, concretament en el petit nucli de Sant Just d’Ardèvol (Pinós), essent dedicada l’església als Sants Just i Pastor. Es tracta d’un temple del qual igualment al cas anterior, se’n coneixen molt poques notícies documentals que permetin situar-lo dins una cronologia precisa o posar nom als artífex que hi intervingueren. Interiorment, com en el cas de Llanera, el parament és arrebossat i només s’ha reservat la pedra ben escairada per nervadures i altres elements estructurals i decoratius. L’estructura interior del temple, sobretot si ens fixem en els alçats –amb les capelles obertes a partir d’arcs de mig punt-, ens permet considerar-lo d’una forma més homogènia i més de mitjans del segle XVII, sense fissures, respecte al de Sant Martí de Llanera, que presentava en canvi les capelles laterals més segons la forma del gòtic “medieval”. Això ens pot fer suposar que, o bé el gòtic de Llanera és un xic anterior al de Sant Just o bé es tractaria d’una reforma sobre un temple preexistent. L’alçat de l’església de Sant Just es completa, a més, amb un tipus de cornisa senzilla però clarament classicista, que recorre tot el perímetre intern.

La portada, a l’exterior, presenta un aspecte semblant a la de Llanera pel que fa al frontó triangular migpartit per una fornícula, si bé en aquest cas, a banda i banda hi ha columnes estriades. Les escates, però, també apareixen en aquest cas en altra decoració subsidiària, a banda i banda de la fornícula superior. La data de la portada, en aquest cas, hi està incisa: 1694. Es tractaria, segurament, de la darrera fase d’una construcció que podríem situar a grans trets a mitjans de segle XVII.

Finalment, el darrer element que homogeneïtza tot el conjunt dins l’estètica siscentista és el campanar, que ja ha abandonat les formes poligonals del gòtic, per presentar-se en forma de torre quadrada, de manera semblant a la majoria de campanars del segle XVII.

El tercer exemple que situem dins aquest grup d’esglésies siscentistes el tenim a Pinós (el mateix municipi que la de Sant Just), concretament al santuari marià del mateix nom, on s’hi documentà una aparició de la Verge al segle XVI. Es tracta d’una església que manté l’esquema d’una sola nau, amb un cor elevat i dues capelles per banda. La volta és de creueria, les nervadures de la qual descansen damunt d’una cornisa que corre horitzontalment al llarg del perímetre de la nau. Les claus de volta, presenten també decoració diversa, des de la imatge de la Verge a la creu de l’orde dels hospitalers de Sant Joan de Jerusalem; a la tercera, passant pel llinatge “Pinós” o bé la inscripció: “Struch prevere 1653”. D’altra banda, la clau de la volta del sotacor presenta la data 1655, amb les xifres separades pels braços de la creu dels hospitalers.

A l’exterior, la portada està definida per un frontó triangular rematant un entaulament sostingut per dues columnes dòrico-toscanes sobre podi. De manera semblant als exemple anteriors, la llinda també presenta inscripció i està presidida per l’escut de l’orde de Sant Joan de Jerusalem. Val a dir que de manera perpendicular a l’església i conjunt del santuari, hi tenim l’edifici de l’hostal, també majoritàriament obrat durant aquesta època, com ho posen de manifest les múltiples inscripcions que apareixen a les llindes de portes i finestres.

Encara ens resta parlar, però, d’altres dos exemples d’esglésies gòtiques del segle XVII situades a la comarca del Solsonès, i que són temples de més grans dimensions que els anteriors. El primer és l’església parroquial de Matamargó (Pinós) i el segon, el santuari del Miracle (Riner).

taull-47_41. Interior de l'església de Sant Martí de Llanera
2. Interior de l'església de Sant Pere de Matamargó
3. Interior del Santuari del Miracle

L’església de Sant Pere de Matamargó fou reformada quasi íntegrament entre els primers anys del segle XVII –una inscripció a la portada resa la data de 1618- i 1650, que és la data que apareix a una de les claus de volta juntament amb el nom de “Mestre Roca”. Això ens indica que en aquest cas sí que podem parlar de la presència d’un mestre d’obres concret, que podria ser Joan Roca –segons resa una notícia a la documentació parroquial-, constructor manresà i pare de Gaspar Roca, que serà també mestre d’obres amb gran activitat al bisbat de Solsona, essent l’artífex del nou santuari de Santa Maria d’Ivorra i intervenint activament en la construcció de l’església parroquial de Tàrrega.

Tornant a Matamargó, val a dir que l’austeritat de la façana, definida solament per una senzilla portada amb frontó semicircular, contrasta amb l’exquisidesa interior, on la volta gòtica es completa amb un alçat amb capelles d’arc de mig punt i una cornisa que vol imitar l’estil dòric. La sensació de sumptuositat es veu aguditzada pel desplegament de retaules del segle XVIII, obra en la seva majoria de Josep Pujol, membre d’una nissaga d’escultors de Folgueroles i que fou també l’artífex de la decoració de la capella dels Colls de Sant Llorenç de Morunys. El sumptuós retaule Major que fa per Matamargó substituirà el de mitjans del segle XVII, obra de l’escultor cardoní Josep Ribera, que degué ser fet en motiu de la flamant reforma arquitectònica i que fou venut, doncs, a finals del segle XVIII, a la parròquia de Sant Pere de l’Arç, on encara es conserva.

Finalment, l’últim temple que cal ressenyar i que és el més destacable per dimensions i qualitat seria l’església del santuari del Miracle (Riner), que després de l’aparició de la Mare de Déu als nens pastors de la Mas de la Cirosa l’any 1458 es trobava, després de dos-cents anys, en la situació d’haver de construir la tercera església. Aquesta es va contractar l’any 1652 en un moment d’eufòria econòmica per al Santuari, que sempre havia gaudit de quantioses rendes. Per la documentació se sap que el mestre que va dirigir les obres era el vigatà Josep Morató possiblement el mateix autor de la traça i que serà l’iniciador de la coneguda nissaga dels Morató, mestres d’obres i escultors.

L’espai es configura mitjançant una planta longitudinal generada a partir de nau única amb capelles allotjades entre els contraforts. En el projecte original de la tercera església, l’eix longitudinal es va dividir en set trams, però les obres es van aturar quan encara faltaven els darrers tres trams dels peus i ja no es van acabar, practicant-hi posteriorment un mur de tancament que, de caràcter provisional, permetés la celebració del culte. L’alçat està configurat mitjançant arcs de mig punt que s’obren a les capelles laterals, separades visualment per pilastres classicistes mentre un entaulament dòric relliga horitzontalment tot el perímetre del temple. Aquesta gramàtica “moderna” es conjuga amb una volta encara de creueria gòtica, en la que s’obriran grans finestrals que donaran llum a l’interior, completat a mitjans del segle XVIII amb el grandiós retaule de Carles Morató, perllongat visualment a banda i banda per la pintura il·lusòria d’Antoni Bordons.

De l’exterior del santuari del Miracle en destaca, sobretot, el tercer cos, que consta de quatre grans arcades de mig punt decorades amb baranes –que apareixen a la documentació com a “palomars”-, que són un element insòlit en l’arquitectura religiosa catalana, al combinar elements propis de l’arquitectura civil de caràcter rural, —la galeria de solana o graner de les masies catalanes— integrat en un edifici religiós tradicional.

Fins aquí, el recorregut que hem proposat per la geografia del gòtic “modern” al bisbat de Solsona evidencia també la dificultat d’associar el que en diem “estil” amb una cronologia concreta, atès que, arquitectònicament parlant, a Catalunya el gòtic es manté fins a la segona meitat del segle XVII, en plena època del “barroc”. Resulta interessant assenyalar, a propòsit del moment en el qual es produirà l’abandonament d’aquest llenguatge, l’acord de l’any 1671 entre el bisbe Lluís de Pons i el suara esmentat mestre d’obres Gaspar Roca, per tal d’obrir el braç esquerra del creuer de la catedral de Solsona amb “arc circular i no apuntat”. Aquest detall és simptomàtic de l’abandonament tan tardà del gòtic, per donar pas d’una manera més consolidada a l’inici del nou llenguatge classicitzant, al qual el bisbat de Solsona s’afegirà sobretot amb els exemples d’arquitectura del segle XVIII, que van des de la construcció d’algunes esglésies parroquials com les d’Ivorra, Riner o Madrona, fins a la del nou Palau Episcopal.


1. Joan YEGUAS, “Escultura al Pla d’Urgell entre 1500 i 1640. Notes d’arquitectura”, Urtx. Revista Cultural de l’Urgell, 19, Tàrrega, 2006, p. 157.
2. Magdalena MÀRIA, Renaixement i arquitectura religiosa. Catalunya 1563-1621, Barcelona, 2002, p. 108.
3. Antoni LLORENS: Solsona i el Solsonès en la història de Catalunya, vol. I, Lleida, 1986, p. 68-72.

Dra. Maria Garganté Llanes
Publicat a la revista Taüll nº 47