De procedència desconeguda

Joaquim Calderer (†)
Publicat a la revista Taüll nº41

A les sales del museu, aquell dia, hi havia molt poca gent. A l’espai de les marededéus, al capvespre, m’hi trobava sol. En la penombra i en el més absolut silenci contemplava, captivat, una de les imatges. L’interès per saber quelcom més sobre aquella peça romànica em feu mirar la fitxa, - que no sé per què diantre la col·loquen en un lloc tan baix que, per llegir-la t’obliguen a inclinar-te ridículament-i llavors et trobes amb una lletra tan menuda que més sembla que vulguin amagar la informació que donar-la. I a la fitxa es llegia: De procedència desconeguda. Decepcionat, i mirant resignadament i amb un pèl de malestar, aquella marededéu, convençut de trobar-me davant d’una imatge plena de història, vaig lamentar-me: si pogués parlar!

Marededéu

I a l’instant, trencà el silenci que tan gelosament havia guardat durant 867 anys, i em digué:
Vaig nàixer el 1142. Sóc l’obra mestre d’un pastor que es deia Guillem, casat amb Ermessenda. La rutina de la seva casa, al capvespre, era  aquesta:    Guillem, després de tancar el ramat, s’asseia vora el foc i esmerçava una estona abans de sopar per treballar un tronc i fer-ne una marededéu. Ermessenda, revelant una evident complicitat i cofoia de veure l’enginy i habilitat del seu home, també hi deia la seva: vols dir que no té el nas massa gros?. Jo, al Nen li faria el cabell arrissat. El setial et queda molt bé, i les mans també. Ja voldria jo tenir- les tan fines, comentava la mestressa mentre mirava les seves mans, dedicades en aquell moment a pelar les patates que menjarien per sopar...
Tot just enllestida la imatge, encara tendra la pintura del mantell, la donaren al mossèn encarregat de l’església de Sant Sadurní de Romanical, un poble de quatre cases que avui ningú recorda. Llàstima. De procedència desconeguda, doncs, res de res. De cal Traçut de Romanical.
L’església acabada de construir l’any 1057 era una joia de la qual s’ufanejaven els feligresos. Petita, això sí, però completa: porta adovellada, nau capaç i proporcionada i absis elegant amb espadanya presumida. Durant anys vaig presidir el presbiteri, juntament amb Sant Sadurní. Coneixia bé totes les famílies i eren pocs els esdeveniments que alteraven la rutina i placidesa d’aquells temps. Seguiren un grapat d’anys de benestar. Al meu entorn mai no faltaven els ciris i les flors dels bons feligresos. Naturalment que el pas del temps 19 i també la deixadesa d’alguns sacerdots, deixaren senyals en el meu cos.
Però ve que tot s’acaba. Cert que en els períodes del romànic, del císter i del gòtic, com han batejat els savis els segles XI al XV, ben poca cosa afectà l’estructura de l’església. Aquí, i per culpa de les mancances econòmiques, les pestes i el despoblament no hi hagué gaire rebombori fins que, passats uns anys, ja dins el segle XVII, ens afectà la febre de les reformes. Ningú s’ho podia imaginar però afectà- i de quina manera- la construcció de l’església. Amb un envà separaren l’absis -que convertiren en sagristia -de la resta de la nau. Esbotzaren els dos costats de la nau per engaltar-hi dues capelles. Un retaule farcit d’escultures, columnes, sants i un devessall d’or ocupava bona part de la nova paret i, val a dir-ho, feia goig. Resultat?: Sant Martí presidint el retaule i a sant Sadurní i a mi ens col·locaren en un altar lateral. Abans, però, em donaren, sense massa contemplacions, un bany de pintura. Quina vergonya de colors! Si en Guillem m’hagués vist, ell tan discret. Les desgràcies mai no venen soles. Un sacerdot que a la seva fervent iconolatria hi afegia una absoluta ignorància del sentit estètic i probablement d’algun altre, muntà un mostrari sorprenent i singular a les capelles laterals. Mireu sinó: Santa Llúcia, santa Margarida, una Verge i jo mateixa, a la capella de la dreta i un feix de sants a l’esquerra. Quin bé de Déu de capelles i de mal gust! Segurament que la meva decrepitud –havien passat molts anys sense cap atenció a les més elementals necessitats- va neguitejar-lo i encarregà al primer Picasso que trobà a mà, una profunda i espantosa repintada, -ja era la segona-, per a pal·liar i dissimular els mals tractes rebuts. Senyor com ens haguérem de veure. Quins colors!. Jo notava que les meves companyes se’m miraven amb un deix de sorpresa i compassió, encara que mai no m’ho manifestaren obertament, segurament per respecte a l’edat. Per altra banda jo tampoc no els vaig revelar mai els comentaris que a vegades sentia i que les definien com a figa-flor, llepada, ensucrada i algun altre terme poc escaient. Amb el temps arribaren sant Galdaric, sant Roc, santa Llúcia i santa Quitèria; una competència ferotge. Molts s’especialitzaren en la curació de diverses malalties i així fou com proliferaren les imatges. Si una filla curava dels mals a la vista, santa Llúcia tenia imatge a l’altar. A mal de queixals curat, ofrena de la imatge de santa Apolònia. A cada gràcia obtinguda seguia l’ofrena de la imatge del sant protector. I arribà allò esperat: no hi cabíem. La sense nom, de procedència desconeguda, fou l’escollida per ocupar un lloc a l’armari de la sagristia.
Passaren anys arrossegant-me pels armaris, com si estigués empestada. Les humitats em corfonien i, encara més, la incertesa del meu futur. Em sentia abatuda per l’angoixa d’haver de compartir la foscor amb quatre andròmines, plenes de pols com jo mateixa. El meu aspecte canviava per les mutilacions que no saberen evitar els responsables de conservar els béns de l’església i, més endavant, la guerra del 36 feu destrosses arreu. Bona part de les esglésies sofrí del vandalisme de quatre brètols que amb fúria incontenible cremaren gairebé tot el seu patrimoni. En Bernat de cal Bonseny, passà uns dies abans de produir-se la crema d’esglésies i se m’endugué per amagar-me a la pallissa de casa seva. També hi amagà un parell d’imatges més i un calze. Recordo que el Serni de cal Belluga i el pubill de cal Bellofa feren quelcom semblant. I així fou com sobre-visquérem a la guerra fins que, anys més tard, amb l’arribada de la moda del romànic les coses canviaren. Ah renoi!, quin trasbals; Allò fou la salvació. Vaig passar de ser una imatge decrèpita, marginada, atrotinada, mutilada i refusada per vella, a ser una peça buscada i preuada, una dèria pels col·leccionistes. Estàvem en plena febre pel romànic. Com més velles, millor. Vaig acabar mereixent una vitrina al museu. Abans, però, em passaren pel taller de restauració que, riute tu de les operacions d’estètica d’avui dia. Em tractaren com una princesa; altra cosa és que estigui d’acord amb el resultat final. Sovint endevino un gest d’estranyesa en alguns visitants. Amb una magarrufa mal dissimulada es pregunten el perquè d’aquesta restauració. Doncs...Normes del museu, sí senyor. I aquí estic; i si vols que et digui la veritat no em faria res de tornar- ja sé que no és possible- a l’església de Romanical. I no és possible perquè només en resten quatre pedres. Arribà un dia que el bisbat la declarà: sense culte, més tard: sense teulada i després: sense res. Quina pena! Però de fet encara que l’església estigués dreta, amb els aires d’inseguretat que corren, les que som tan velletes, estem més a resguard en el museu.
Ah! M’oblidava de fer-te un suggeriment: de tot això no en diguis res a ningú. No et creuran; i potser faran bé. Continuaré essent: de procedència desconeguda.

Hem trobat aquest treball de Mn. Joaquim Calderer (+) desat en un armari entre altres escrits ja publicats. Al Consell de redacció l’hi ha semblat oportú de posar-lo en aquest TAÜLL. La seva originalitat, la seva agradable espontaneïtat. El punt d’agre-dolç entre la serietat i el bon humor de qui fou entusiasta col·laborador del Butlletí, traspuen en aquest text que possiblement, com a nosaltres, us farà somriure. Qui més el coneixia hi trobarà encara, una evocació d’aquell “Quimet Trapella” que protagonitzava moltes facècies en l”Infantil”. Altres, hi veuran reflectit el caràcter de l’autor: ordenat, polit, exigent en la feina i atent i callat en les reunions del SICPAS, on, a voltes, ens sorprenia amb alguna imprevista jocositat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *