Conservació-restauració de les portes renaixentistes de l’orgue de la catedral de Tarragona i de les pintures que en formen part

David Silvestre i Momeñe
Publicat a la revista Taüll nº 51

A principis d’agost de 2018 van finalitzar les obres de conservació-restauració de les monumentals portes renaixentistes de l’orgue de la Catedral de Tarragona. L’obra pictòrica de llurs batents, duta a terme entre el 1563 i 1565 pel pintor piemontès Pietro Paolo da Montalbergo, constitueixen una de les obres cabdals del Renaixement manierista a Catalunya.
Degut al seu avançat estat de deteriorament, la seva recuperació constituïa un repte tècnic de gran complexitat que calia de la intervenció d’un equip multidisciplinari car la fita d’aquest projecte no era únicament restaurar les pintures per a un gaudi estètic de caire museològic, sinó retornar la seva funcionalitat litúrgica d’obertura i tancament.
Un projecte d’aquestes dimensions necessitava d’un mecenatge econòmic important que ha estat possible gràcies a les aportacions del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Tarragona, la Fundació Privada Mútua Catalana i el Capítol de la Catedral.
Després de moltes visites tècniques i amb l’assessorament i participació del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, que va acordar amb l’equip de conservadors-restauradors els criteris d’intervenció, concordants als reconeguts i aprovats per la comunitat internacional, es va prendre la decisió de dur a terme llur restauració.

El projecte de conservació, redactat pel sotasignat, l’ha realitzat un extraordinari equip de conservadors i restauradors, sota la direcció i coordinació del CRBMC que va estar present durant tots els processos. L’equip, recolzat i supervisat en les seves propostes pel Capítol Catedral, ha treballat com a equip interdisciplinari a la mateixa Catedral on s’han adaptat diferents espais per dur a terme l’actuació.
Quan l’equip de conservadors-restauradors va iniciar el projecte, les dues portes ja portaven gairebé una dècada desmuntades de l’orgue. El bastidor d’una d’elles es va trencar en el trasllat dels batents durant les obres del Pla Director de Restauració de la Catedral.
Les dificultats a resoldre van ser de dos tipus. La primera, el mal estat de conservació de les dues portes que implicava la necessitat d’una restauració profunda i completa de tots els estrats conformadors de l’obra, és a dir les capes superficials, les capes pictòriques, el suport de tela i d’altres elements.
La complexitat comptava amb l’agreujant de descobrir que l’obra havia estat tractada diverses vegades al llarg de la seva història i, consequüentment, es van trobar materials i elements impropis de la tècnica original que dificultaven tots els processos de restauració.
La segona, el remuntatge i recol·locació de les portes i l’ajustament funcional del mecanisme d’obertura i tancament. En aquest cas les dificultats venien donades, per una banda, per la manca de precaució en el moment de desmuntar les portes al no haver deixat constància de les mesures exactes on s’ubicaven les frontisses ni haver pres mides de les deformacions de les fustes del moble ni de la resta d’elements del conjunt.
Per altra banda la impossibilitat de saber si les frontisses del moble estaven en un estat que permetessin suportar el pes de més de 200 kg. de les portes feia dubtar si seria possible retornar-les-hi.
Es va decidir que, a banda de l’equip de conservadors-restauradors experts en pintura sobre tela i fusta de grans dimensions, calia la concurrència d’un arquitecte, un fuster expert en estructures de gran format, una empresa acostumada a realitzar moviments d’obres semblants i per últim, el rellotger que coneixia el funcionament del mecanisme original.
Els treballs van començar amb un exhaustiu estudi que va incloure l’examen dels restauradors, l’anàlisi sota diferents espectres lumínics (U.V., I.R. i llums tangencials), la presa de mostres per determinar la naturalesa dels materials, i els tests de solubilitat per comprovar la reactivitat de les policromies als sistemes aquosos i de dissolvents.
El resultat d’aquest estudi va determinar que la tècnica pictòrica era un tremp amb aglutinant proteic i pigments, majoritàriament inorgànics, aplicada sobre una tela liberiana (possiblement lli) sense cap capa preparatòria. L’abast de les pèrdues era irregular segons zones i colors, essent les més danyades les zones blaves i els fons arquitectònics de les 3 escenes. En general, tota la superfície pictòrica es trobava erosionada i amb pèrdua d’aglutinant.
Les teles presentaven diverses esquinçades, talls, forats i grans deformacions. Les zones més danyades corresponien a les que havien estat en contacte amb l’òxid dels claus i les frontisses.
L’estat de la fusta de les portes, identificada com a til·ler, era molt deficient: una gran colònia de xilòfags (anobium punctatum) s’havia menjat l’interior de gran part de la fusta, deixant- la totalment buida, pulverulenta i trencadissa o tova segons les zones. Ja estava trencada en diverses àrees i a punt de col·lapsar en el cas del batent dret.
Es va decidir conjuntament amb els conservadors-restauradors experts en fusta, els tècnics dels CRBMC i l’arquitecte, que cap tipus d’intervenció sobre les fustes no podia garantir que aquestes suportessin de nou les teles ni tampoc el moviment de les portes, essent un perill físic per les persones que poguessin estar sota l’orgue. Per tant, unànimement, es va decidir substituir-les per unes noves estructures de fusta, tot conservant les frontisses originals una vegada restaurades.
L’arquitecte i el fuster van estudiar el disseny original per millorar-lo i crear unes estructures que distribuïssin més equilibradament les forces i tensions derivades del pes, la verticalitat i el moviment de les portes. Els conservadors-restauradors van decidir substituir el tipus de fusta per una que no fos atacable pels xilòfags ni pels fongs, triant com a més adient la fusta de Cedre vermell del Canadà (Thuja plicata D. Don Syn), molt estable fins i tot en condicions d’humitat relativa superiors al 70%.
La reparació de les teles o consolidació, prèvia neteja i aplanat de deformacions, es va realitzar en horitzontal. Per això es van haver de desclavar, desmuntar i enrotllar les teles en un delicat procés, baixant-les verticalment alhora que s’enrotllaven en uns grans cilindres. Aquest procediment es va haver de repetir a la inversa, una vegada consolidades, per poder realitzar en vertical les dues fases finals.
La consolidació va consistir en la sutura de tots els estrips i en l’aplicació d’empelts de tela als forats i pèrdues. Es va triar un adhesiu a base de cola d’esturió i midó de blat utilitzant espàtules calentes i micro-soldadors per fer les reparacions. Cal dir que els estrips més grans es van reforçar posteriorment amb gasa de polièster, crepelina de seda i fils de lli amb un adhesiu termoplàstic. Per garantir un correcte tensat final es van aplicar reforços perimetrals de tela de lli amb el mateix adhesiu.
L’envernissat i la reintegració cromàtica de les policromies es van realitzar de nou en vertical. Per l’envernissat de protecció es va triar una resina alifàtica de baix pes molecular i alta estabilitat i reversibilitat en el temps. Per la reintegració de les llacunes i pèrdues de policromia es va triar un criteri discernible amb un plomejat de línies verticals visibles de prop però no identificables amb la distància. Es tractava de ser el màxim de respectuosos amb la pintura original i l’autor per no crear un fals històric. Es van utilitzar pigments aglutinats en una resina d’urea-aldehid de baix pes molecular i altament estable en el temps, que es podrà retirar en cas de necessitat amb dissolvents de baixa a mitjana polaritat.
La fase de muntatge va requerir unes proves prèvies amb un prototip per tal d’identificar possibles problemàtiques en les mides de les frontisses, en les portes i en el mecanisme i així poder fer els ajustaments pertinents. L’arquitecte va determinar la necessitat de reforçar les frontisses del moble, garantint així una total seguretat del conjunt. El rellotger, per la seva banda, va ajustar la mida del cablejat, la velocitat i grau d’obertura del mecanisme que prèviament havia restaurat.

El muntatge de les noves estructures de fusta de les portes es va fer damunt una gran bastida amb plataforma central i es van afegir les frontisses restaurades que van unir les dues portes al moble en la seva ubicació original. Les 4 teles restaurades es van traslladar a la plataforma, enrotllades de nou en els seus respectius cilindres, i es van desenrotllar verticalment. El clavat es va realitzar amb grapes d’acer inoxidable interposant una veta de tela entre la pintura original i les grapes. Una vegada retirada la bastida es va acabar d’ ajustar el mecanisme d’obertura garantint així el seu òptim funcionament.